Per la seua intensa activitat d’escriptor, de dinamitzador i crític literari, Manel Alonso no necessita presentació. No obstant això recordarem unes dades bàsiques de la seua trajectòria.
Nascut a Puçol (L’Horta Nord) el 1962, és autor de diversos llibres de poesia, novel·les, reculls de contes i dietaris, entre els quals destaquen Correspondència de guerra, premi Paco Mollà de poesia, Entre les urpes del gat (novel·la), el recull de contes Els somriures de la pena (Onada Edicions, 2011) i el dietari Les petjades de l’home invisible, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. També ha publicat llibres de narrativa infantil, com ara Caram, quina aventura! i Conta’m un conte, amb els quals va obtindre el Premi Samaruc al Millor Llibre Infantil que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians en les edicions del 2002 i 2009.
L’obra que ens ocupa, escrita la major part d’aquesta durant la pandèmia, constitueix el testimoni d’una dona on el record del passat conviu amb el present. Hi ha moments per al dolor i l’abatiment junt amb d’altres en què l’esperit per eixir-ne endavant va enfortint-se amb el valor i l’estima per tot allò que l’envolta, que tot i semblar senzill, té una perfecta concatenació amb l’ordre lògic de la mateixa vida, on tot està configurar perquè el cicle d’aquest fluïsca amb naturalitat.
Les nissagues familiars que han hagut de viure l’emigració i tot el que aquest fet comporta (desarrelament, crisi identitària, tornar a nàixer en un altre lloc…) esdevenen per força un arbre de fusta dura i noble, però sobretot dura. Són famílies les arrels de les quals han estat arrencades del lloc on va fruir la primera llavor i on han crescut, igualment, amb la saba que les alimenta provinent de la terra a la qual pertanyen. I aquest arbre, amb totes les branques familiars, és trasplantat a una altra terra que res té a veure amb aquella que el va veure bastir-se, tot formant un fullam d’ombra esplendorosa. A partir d’aquest moment, haurà de créixer en un medi estrany. Un medi que passarà a formar part del patrimoni afectiu com a paisatge de vivències i records, d’on naix el dia a dia, al qual cal aferrar-se per tal que l’arrel palplantada de nou puga continuar subjectant aquest tronc generós que ha de resistir els envits i assaborir l’aigua que li proporciona l’aliment i el sol que li dona la vida.
Vet aquí el manual de vida de la família de Maria Enriqueta Carrasca, emigrada des d’un poblet d’Albacete per cercar una vida millor a una població de la part nord de l’horta de València on han nascut i crescut els seus hereus. La seua néta repassa, en un recull fidel del testimoni fet pel seu company, totes les vivències que han marcat la seua trajectòria, els bocins amargs que ha hagut d’empassar-se i que li han creat la necessitat de buidar la seua ment dels records per desconstruir-los de nou, com un bàlsam que li done forces per continuar la marxa d’un camí, la destinació del qual ningú no pot conèixer, ni tan sols esbrinar-la.
I així, plena d’absències que no cicatritzen mai, es disposa la protagonista a encetar aquell pa que té “la fabulosa capacitat de nodrir la memòria”. Perquè la nostra vida es nodreix dels fets presents, dels anhels del futur i del passat que conhorta en ocasions i afeixuga l’esperit en altres.
En aquesta novel·la, Manel es converteix en el tipògraf d’uns fets que coneix a la perfecció, doncs transcriu un testimoni que ell també ha viscut. Amb la neutralitat que seria desitjable en qualsevol exercici periodístic, es limita a ser-ne el receptor per esgrafiar totes les emocions vessades i donar-les una forma narrativa adobada de tints poètics, com ara les estrofes colpidores que van introduint cadascun dels capítols.
De lectura molt recomanable, per tot allò que té d’humanitat i de sinceritat palesa des de la primera plana fins la darrera. Una novel·la del sentiment que cal llegir amb ànima poètica.
