Aquesta novel·la, escrita per Paco Esteve i Beneito, resultà guanyadora del XXI Premi de novel·la “Enric Valor”, organitzat per la Diputació d’Alacant l’any 2016 . Tot just l’any següent, n’obtingué el XXVII Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Paco Esteve (Agres, 1979), filòleg, escriptor i llicenciat en Filologia Catalana, ha treballat de traductor i professor de llengua catalana, a més de ser acordionista en un grup de música.

Si ha nevat és un testimoni literari sobre la vida a Agres, un pintoresc poble valencià de la comarca de El Comtat en el segle XIX, amb el teló de fons de la vida rural del poble, el comerç de la neu i les creences populars sobre la capacitat de sanar per part dels saludadors o curanderos.

Jordi Llopis, un alcoià que de jove havia estat periodista, decideix, abans de lliurar-se a la mort,  escriure les seues memòries on relata com va abandonar un any els seus estudis de periodisme per marxar a Agres a instruir-se en l’art del curanderisme de mans del tio Joan, El Coces. Els anys de joventut d’aquest personatge  constituiran el fil narratiu que ens descriurà la vida en aquesta població i de la seua relació amb la família dels Puig, la qual controlava el comerç de la neu amb la propietat exclusiva dels nevaters de la comarca i dels voltants.

El rerefons històric hi és present amb la convulsa situació política que travessava Espanya a fi del segle XIX, que va conéixer la caiguda de la reina Isabel, la regència d’Amadeu de Savoia, les guerres carlines, la vinguda de la República i la proclamació d’un rei nou en la persona d’Alfons XII.

L’estratificació social és ben present en la barreja de gent que s’aplegava al poble cada estiu, procedent de València, Ontinyent o Alcoi. Mitjançant les correries de Joan, Blai, el Búsol o el Senyoret Puig, Esteve fa un retrat costumista amb un marc històric sobre la vida en un poble rural. La gran habilitat narrativa de l’autor el permet de moure’s en tres plànols corresponents a tres èpoques diferents, amb un lligam lògic entre tots tres.

En els diàlegs, l’autor fa una aproximació prou palesa a la parla popular, per sobre, inclús, de normes gramaticals o criteris d’expressió literària. Fins i tot, dona fe de la progressiva substitució lingüística de les classes benestants, els fills dels quals, que havien estat criats a l’ambient de les classes socials superiors de la capital valenciana, abandonen l’ús del valencià pel castellà i només faran ús del primer en tornar al poble de vacances.

El final de l’obra no deixarà el lector indiferent, doncs és explicat amb molts tints poètics i cohesiona tota la història, esdevenint la cloenda perfecta per als tres plànols on es desenvolupa la narració. Tal com diu Xavier Aliaga, Esteve incorpora una escriptura polida i treballada, una prosa elegant i un domini dels registres col·loquials, sense oblidar fragments de gran intensitat lírica com ara el que descriu el retrobament de Joan amb la mar. Tot açò configura l’ofici de novel·lista de què fa gala l’autor d’aquesta novel·la centrada en el cor de la serra de Mariola, inspiradora de llegendes, faules, relats i poemes esplendorosos.

Malgrat l’extensió de l’obra, més de 280 pàgines, la lectura és àgil i entretinguda, recomanada especialment per als amants de l’estil de la novel·lística del segle XIX, amb una barreja molt interessant de romanticisme i naturalisme, present en la configuració dels personatges així com en la descripció de llocs i fets que s’hi esdevenen.