Francesc Antoni Asensio Fons –Sico Fons-, (Tavernes de la Valldigna, 1963),  ha conreat el relat, l’assaig i la poesia. Entre els títols publicats, podem destacar-ne  L’udol de la sirena, Històries de la Vall, La mort de la sirena, Els crits de la follia, Infants, Parelles imperfectes (recull de relats), Portes tancades, El desfici dels herois, Un estiu a l’infern , Humors agres, Genocidi (in)visible (recopilació d’articles d’opinió), Garbí de Malfiar, de rodamón a joglar, Crònica perplexa d’un exèrcit, Un sol esglaiat, No em diga això  i El secret de les abelles.  Ha obtingut premis literaris com ara, el VII Certamen de Cuentos “al margen”, l’XI Concurs de Narrativa de Capdepera, Mallorca, el III Premi Literari de Constantí, Tarragona, Premi Nacional de Micro-relats “El Basar”, Concurs de Conte Curt Antoni Gomila-Bartomeu de Montuïri (Mallorca),  Premi de Narrativa Curta “Tinet” o el Premi Soler i Estruch.   Ha publicat articles en la cartellera Túria, Levante, el Temps, l’Avui, Micro, L’Avanç Quinzedies de la Safor, Infosafor, Gandia Express, La Veu de la Valldigna i El Punt. A hores d’ara és col·laborador habitual de La Cotorra de la Vall i El Diari la Veu.

La novel·la L’home gris, publicada el 2020, constitueix un relat de petits relats, units pel fet de ser la història petita i quotidiana de l’autor la que lliga totes les petites i variades narracions que el lector hi trobarà a dintre. Sico Fons ens mostra la creació narrativa des del bell dins, personificada en un autor a l’ús, lluny de motlles romàntics desfasats i més proper a la realitat actual. És un autor d’ara, dels qui no viu de l’ofici d’escriptor perquè senzillament no en pot viure. Dels qui ha de compaginar la dedicació literària amb un treball remunerat que li assegure el plat a la taula dia rere dia i li permeta gestionar el temps lliure, focalitzat aquest en la vocació de la literatura escrita.

De tots els perfils possible, Sico Fons s’inclina per l’elecció d’un que pot considerar-se com a tòpic: el funcionari trist d’Hisenda, home gris, amb mitja jornada del dia dedicada al treball i l’altra mitja disponible per fer vindre la inspiració que faça vessar les lletres necessàries al paper o a la pantalla de l’ordinador. Per acabar d’arrodonir aquest perfil del protagonista de la novel·la i del creador dels relats que hom trobarà a l’interior d’aquesta, Fons fa servir el gris de la rutina per acolorir la imatge d’aquest funcionari separat i sense fills, que viu tot sol i, contràriament a allò que puga fer creure, no és, de cap manera, lliure. Aquest home gris viu atrapat enmig de la rutina, una rutina que ell mateix planifica però davant la qual no pot ni tan sols es planteja fugir-ne. La rutina és l’única eina que li queda per donar sentit a una vida buida, tan sols emplenada pel treball i per l’ofici d’escriptor, sense oblidar la finestra que li fa veure la humanitat a través de les xarxes socials, on retrobarà velles amistats, en farà de noves i donarà a conèixer els seus textos, fart de les editorials que només s’arriscaran davant les propostes dels autors consagrats. Fons es dedica a transcriure al paper la realitat de molts dels qui es dediquen a aquest ofici amb pretensions editorials. És la seua protesta i en aquest punt esdevé la veu de molts escriptors aficionats, perquè de professionals lletraferits, n’hi ha de ben pocs.

Tot plegat, la radiografia perfecta d’un bon grapat d’homes i dones grises que emplenen pàgines d’il·lusions amb la tinta de la passió que van destil·lant a cada paraula, cada frase, cada vers o en els diàlegs dels personatges que el seu magí ha perfilat. I els personatges són, moltíssimes vegades, fruit de la relació de l’escriptor amb el món, de tots aquells que es creuen al seu camí, de molts trets i maneres de ser que copsen la persona que després en farà una evocació transfigurada en una pantalla de plasma.

Com ja hem dit, Sico Fons tria un dels perfils més típics d’escriptor per fer-nos aterrar de ple en l’interior de la seua vida. Ens la descriu lentament, amb parsimònia i tot luxe de detalls, perquè fins i tot, els detalls més insignificants tenen cabuda per tal que arribem a comprendre la gnosi de la creació de l’escriptor. Fons ens fa viure tots els moments de la vida de l’escriptor d’ençà que s’aixeca del llit, esmorza, es fa la cigarreta i mamprèn el periple quotidià amb el treball. Coneixerem el seu treball, els companys i les companyes, la gent amb qui es relaciona i com són aquestes relacions. I el més important de tot, com la seua vida gris (per allò de monòtona) el durà a escriure els textos que escriu i comparteix amb el lector que escurça la seua vida a través de les planes de la novel·la.

Hi trobarem relats que tracten temes ben actuals, que van des del sentiment d’un xiquet menystingut per tothom o aquell altre que descriu amb cruesa la vida de la seua mare sense perdre en cap moment la innocència infantil ben palesa en el llenguatge que fa servir.  O la realitat de la vida d’una dona alcohòlica o d’una altra que no suporta la deslleialtat de la seua parella. O com viu el terror de l’escola franquista un nen benintencionat d’aquella època…

El més curiós és comprovar l’origen de totes aquestes narracions i la seua correspondència amb la vida de l’autor que les farà possible. Perquè és clar que un escriptor parla d’allò que veu i viu, reproduint amb una escala personal la fidelitat dels fets que formen el corpus de la seua obra posterior, ja siga aquesta una novel·la ben estructurada o una sèrie de relats de temes diversos.

Es tracta de la interacció precisa entre novel·la i conte, on l’autor esdevé protagonista i creador de petits protagonistes d’altres històries que confegiran un relat de relats que crearà una complicitat en el lector, una complicitat que serà més gran quan aquest es dedica, igualment, a la creació literària.