slogan tipografia la moderna
Llegint s´entén la gent
La visió d’una família burgesa provinciana i decadent amb un rerefons revolucionari
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre “Un naufragio” de José Vicente Botella, reeditat per Fundación Mutua Levante. Guanyadora del Certamen Literari convocat pel Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy amb motiu del seu centenari. 1975
Francesc Pou - 14/12/2023
La visió d’una família burgesa provinciana i decadent amb un rerefons revolucionari

José Vicente Botella (Alacant, 1947-Alcoi, 2004), periodista de professió,  va ser director del periòdic Ciudad d’Alcoi entre 1981 i 2004, després d’haver exercit en la mateixa publicació el càrrec de redactor en cap durant quatre anys. Abans, però, havia treballat als rotatius alacantins Primera pàgina  i Información.

La personalitat de Botella ha estat d’especial importància en la vida cultural alcoiana en la segona meitat del segle XX, no solament per tot el que va impulsar com a director de Ciudad sinó també pel seu treball en l’àmbit del teatre i especialment en el del disseny. Fou l’autor de les primeres campanyes de publicitat de l’associació de comerciants Alcoy Centro, de les promocions immobiliàries Gormaget i Mirasierra i de la difusió del Pla ARA, amb la frase ‘Alcoi de fil de vint’, l’edició de Nostra Festa, col·lecció de fascicles que aborden en quatre toms la història dels Moros i Cristians d’Alcoi, i l’enciclopèdia del Club Esportiu Alcoià.

En la seua primera etapa periodística, Botella va publicar en Primera Pàgina (1968-1969) un conjunt d’articles de gran interés, entre els quals destaquen els dedicats al grup Alcoiart i els diferents comentaris d’exposicions tan importants com ara la integrada per obres seleccionades entre les presentades al X Saló de Març, de València (1969).

Malgrat la seua contínua publicació de treballs periodístics al llarg de 36 anys d’activitat professional, la seua única novel·la editada ha sigut Un naufragio, prologada en el seu moment per l’escriptor i professor alcoià Francesc Bernácer. Va eixir a la llum el 1975, fa ja 48 anys, però manté la seua vigència i agilitat narrativa.

Un naufragio va aconseguir el primer premi del certamen literari convocat pel Monte de Piedad en el seu primer centenari. El jurat va estar presidit per la professora alcoiana Carmen Llorca, la primera dona que fou presidenta de l’Ateneu de Madrid el 1974 i la primer dona valenciana en accedir el 1987 al Parlament Europeu. Gairebé 50 anys després, Més Ciutat, amb el recolzament de la Fundación Mutua Levante, la Universitat d’Alacant i l’Ajuntament d’Alcoi, ha reeditat aquesta obra, amb la finalitat pretesa de recuperar una obra literària esgotada i fora dels circuits comercials que ofereix una ficció singular de la història alcoiana i el seu context social.

Es tracta d’una novel·la curta que narra la decadència d’una família burgesa alcoiana en el marc dels dies en què es viuen els successos revolucionaris del Petroli. El polifacètic artista, professor, poeta i escriptor, Pep Sou, en analitzar la novel·la, no parla d’un naufragi sinó de dos, dins d’una obra pionera en el tractament de la revolta del Petroli com a ambientació de la seua trama, un fet històric que enguany acompleix els 150 anys.

Efectivament, podem parlar-ne de dos naufragis paral·lels dins del mateix context d’una societat de finals del segle XIX, en plena revolució industrial, amb dues classes socials antagòniques que s’enfronten de manera diferent als temps convulsos que els hi ha tocat viure.

Per un costat tindrem la burgesia decadent i provinciana, classista i immobilista,  recelosos de mantenir els vells privilegis d’antuvi. Els valors d’aquesta classe social, rígidament conservats, no s’adapten als nous temps. Botella ens ho deixa clarament indicat en l’actitud de l’hereu de la fàbrica, desitjós de fugir a París amb el seu amic i membre del clan burgés de la ciutat. Andrés, aquest era el seu nom, no sembla gens interessat a convertir-se en el nou amo de la fàbrica. De fet, pràcticament tenia previst el pla de fugida per aplegar-se a Marsella amb Alberto, el seu amic. La malaltia de Don Ramon, el seu pare, el retindrà ací i la revolta obrera el sorprendrà en la seua indecisió. En aquest punt, l’habilitat narrativa de Botella deixa entreveure una possible relació amorosa entre tots dos, descrita per damunt amb una cura extrema, ateses les circumstàncies de l’època en què fou escrita la novel·la.

Per un altre costat, l’àvia Donya Francisca i la seua neta, Adela, esdevenen personatges arquetípics dins una família tradicional de classe alta amb plantejaments decimonònics. Com que el fill de Don Ramon estava cridat a succeir el seu pare al capdavant de l’empresa, la filla hauria de seguir els passos del noviciat, la qual cosa la durà a rebutjar com a pretendent el metge de la família.

L’altre naufragi que trobaríem a la novel·la seria el de la revolució obrera del 1873 amb els successos del Petroli protagonitzats per la classe obrera alcoiana sota el comandament dels capitosts internacionalistes que dugueren a terme la primera vaga general revolucionària en la història laboral del món. Aquests fets constitueixen el rerefons històric que fa servir Botella per localitzar-ne la història. Un rerefons que no és descrit amb detall doncs l’objectiu de l’autor es basa en la ressenya de les formes de vida i valors d’una família burgesa de l’Alcoi huitcentista. I diem l’Alcoi huitcentista perquè malgrat no citar en cap moment el nom de la ciutat, la descripció de carrers, llocs i personatges (hi apareix mencionat el mateix Severino Albarracín) que l’autor en fa, du fàcilment el lector a pensar que l’escenari no és altre que la ciutat on José Vicente Botella vivia, treballava i també estimava, retratada en la imatge de finals del segle XIX. Per fer la connexió entre els dos ambients utilitza els personatges d’Angelina, la sirventa i Eusebio, l’encarregat de la fàbrica, els quals hauran de compaginar la seua fidelitat envers els amos amb les innegables simpaties que tots dos senten per la revolució que s’estava bastint.

La prosa àgil i precisa de l’autor, unida a l’extensió curta de l’obra fa que aquesta siga de lectura fàcil i amena. Botella aconsegueix introduir el lector en la ciutat i l’ambient descrits des del primer capítol, així com també en la precisa caracterització dels personatges, que fan recordar moltes novel·les realistes de la literatura espanyola. Fent servir les eines de periodista, esmicola tots els detalls fins a la mínima expressió amb un llenguatge clar i sense artificis retòrics que no perd en cap moment la seua qualitat literària. Després de llegir-la, queda la impressió que la novel·la haguera pogut guanyar en extensió i haver esdevingut el gran relat de l’Alcoi del segle XIX a la manera de Galdós o Clarín. Tanmateix no podem oblidar que es tractava d’un relat subjecte a unes bases del concurs del qual en va resultar guanyador.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario