Isabel Canet Ferrer (Simat de Valldigna, 1970) és llicenciada en Geografia i Història i professora de valencià a secundària. Durant anys ha sigut presidenta d’Arc de Mig Punt. Associació Memòria i Patrimoni per a la defensa del patrimoni cultural de la Safor i membre del CEIC Alfons el Vell de Gandia. Actualment és vocal de Saforíssims, membre del consell de redacció de Caràcters i secretària del Premi de poesia de Beniopa Francesc Miret.
És autora del llibre de contes I tu, sols tu (Sembra Llibres 2019). Ha publicat dues novel·les juvenils: La copa dels orígens (Edicions del Bullent, 2011) i El baró de Foc (Edicions del Bullent, 2015). A més, va escriure el llibre de biografies Or i vellut. Retrats de dones de Gandia (Ajuntament de Gandia, 2007). Ha participat en diversos llibres col·lectius com ara: Entre dones (Balandra, 2016), La improbable vida de Joan Fuster (Edicions 3i4, 2017), Maruc i el fantàstic món de les llibreries (Lletra Impresa, 2020) o Nit de contes al palau (Lletra Impresa, 2022). També ha col·laborat en la campanya Llegir en Valencià de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura amb la publicació de tres contes: El tresor del castell de Marinyén (2014), La boda dels Girau (2016) i Una ombra estranya (2017). Va ser antologada en el llibre Gandia, capital literària (Lletra impresa, 2018), on també va publicar l’article: “La dona en la història de la literatura a la Safor-Valldigna”.
El 2024 guanyà la XLI edició del Premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi amb el poemari L’udol de la lloba, del qual en parlem tot seguit.
Tal com diu la poetessa Maria Josep Escrivà a l’epíleg del llibre, des d’algun dels avencs que abracen la Valldigna, se sent l’udol d’una lloba, un udol poètic que constitueix un crit de fermesa per l’alliberament, per “l’acreditació d’una desemparança íntima i col·lectiva alhora” i contra aquesta indefensió clamarà amb la força tronadora d’uns versos carregats de matèria expressiva, amb missatges clars i contundents.
Ja al primer poema, Dona, hi ha una reivindicació de la fortalesa física de la dona: ferro sota l’aparença de la carn… Només així ho suporta. Però també la reivindicació de la dona meitat dona d’aigua, meitat lloba. Una imatge remoguda per l’oratjol//revela el que, ben mirat, ets sota l’escorça. L’autora desconstrueix el concepte de dona sencera tot atorgant-li’n el valor de les meitats.
El retorn emocionat al passat quedarà escenificat en el pa fet al forn com l’origen de la vida, l’al·legoria amb el nadó que es forma a l’úter de la mare, que és el forn: L’olor del pa acabat de coure//en l’úter pregon del forn,//és com l’olor de la mare,//o com l’olor del nadó//al punt que ix del ventre.
Igualment, identifica l’aigua amb la debilitat del seu cos de xiqueta d’aigua profunda i freda//d’aquella que no pot escalfar-se. Tanmateix, eixa aigua interior ha sorgit en les fonts i els rius i la mar de versos que escric.
A la dona, que és la lloba, li ha arribat l’hora d’udolar, de llançar al vent el seu coratge, la fura interna que la farà mossegar amb ràbia. Una dona que desdejuna amb música i aigua, fent recompte de tot allò que l’envolta: la pluja degotant lentament en octosíl·labs. Se sentirà una granota lliure a la vora del riu, envoltada d’aigua. Sola a l’hivern, busca recer en un cau que la puga acollir i alliberar-la del fred, per guarir-se’n mentre el món ressona a la llunyania.
Canet es declara una poetessa arrelada a la terra, lluny dels sofismes dels clàssics (On és el tron de la ciutat d’Atenes?//On la saviesa dels vells filòsofs). No se sent lligada al món dels intel·lectuals clàssics. Per contra, es tracta d’una autora reclosa en la soca d’un garrofer, que arrela i creix amb la saba de l’arbre i quan plou, conversa amb els fantasmes. La inspiració poètica, en forma d’aigua, que la fa despertar-se a mitjanit i els versos ballen com ho fa l’aigua: I se’n van les hores en versos d’aigua… Es descobrirà una altra cara. És un monstre de dues cares inversemblants, però totes dues formen part d’ella. I ho assumeix amb naturalitat: El repte serà la integració, // viure la unitat des de la dualitat.// Ser d’aigua i de ferro,//ser una lloba i un monstre,//ser-ho tot i tenir un sol nom.
En aquest punt, trobem la reivindicació més diàfana de la llibertat de la dona. L’home, que tan sols hi és en companyia per satisfer les necessitats bàsiques, pot desaparéixer una vegada les ha sadollades. La sexualitat femenina és metaforitzada en una daga, entesa aquesta com una arma que guarda amb zel de custodi //davall d’aquelles faldes//de dolcíssimes corbes.
L’ésser humà, conscient destructor de la natura en cada passa que s’encomana. Ho viu amb pesar. Tanmateix continua caminant….I destruint. Amb tot, camines, esclafes,// esmicoles, devastes,// sempre endavant. El poema Tria urgent constitueix un cant d’enyor per un passat, tot i que ruïnós i efímer, però del gust de l’autora, que es refugia emocionalment en ell, cantant cadascuna de les imatges que li venen al magí d’un temps que ha deixat la seua empremta. Les golfes de la casa és el lloc on viu eixe passat que en demana el retorn en cadascuna de les andròmines que guardaven els records més innocents, les mentides que posteriorment seran descobertes en fer-nos grans i prou estranys com per a creure-les. Evoca també l’autora les nits on no pot dormir i aleshores, enceta passes que no menen enlloc, campanes que es confonen amb els seus batecs de cor, que somicava tristor.
Al poema Museu critica l’obscenitat en la representació de cossos decrèpits. Cal la revenja de la lloba vers la contemplació freda d’aquestes pintures asèptiques: fins que ella, la lloba, esmicolarà//l’asèpsia d’aquest món fred i obtús. En Confessió parla del descens a l’infern humit d’un pou d’aigua. Palesa la duresa dels versos que descriuen un suïcidi i desaparició del cos. I del fons del pou estant, fa la proclama de reviure-hi com sirena en formol // el pou és ma casa. Torna a fer costat a la dona treballadora, maltractada i menyspreada que, no obstant això, va adobant el pa (i la feina), fent-lo fermentar amb al suor del seu patiment. Novament recorre a la metàfora del pa: I cada nit, mentre es couen els pans,//unides en cercles sota la lluna,//amb el fer desig de vida bullent//venes endins, gestem rebel·lions.
La ciutat és concebuda com quelcom immutable que ens sobreviu, però alhora com un univers glaçat, llunyà, escenaris de guerres de cendra i sal a les quals ningú no vol sobreviure. Solució: abandonar la ciutat. Ser arbre i que tu en sigues l’arrel,//buscar-te entre la terra i trobar//un traç de lluerna ran del camí. I la poesia esdevindrà l’única solució contra un soroll de fons, contra una veu que no calla i em mormola el que no vull escoltar.
Fa servir una faula d’Isop per criticar l’immobilisme de la columna, símbol d’eternitat, vers la formiga que invoca el miracle inesperat de la vida. El silenci interior és provocat per l’obscuritat. La merla, esfilagarsant-se pels petits fleixos de llum enmig l’arbreda desborda el silenci com centelleig de llum, temps del cant…
Reclama la Tardor perenne per a quan estiga morta, a la vora del riu i amb tot de fulles, llimacs, pàmpols…., caient-li a sobre perquè els fruits dolços naixen del fem més aspre. Eixa vora del riu com a imatge li serveix per al seu cant desesperat vers les joves asiàtiques prostituïdes que han de buscar la vida a l’altra banda del riu Mekong, baratant la dignitat per la seguretat econòmica. En Nòmada ens parlarà de la desarrelada que cerca el retorn als seus orígens, a un temps perdut, en un lloc que ha esdevingut, igualment, perdut en el temps.
La visió agra del món de les drogues es fa present en visions monstruoses, gairebé apocalíptiques, representades per un ramat de cavalls de cartró que renillen i escampen pertot les vísceres de la misèria en què s’ha convertit la persona drogoaddicta. Una mort en vida: Qui em salvaria,//si l’amor és un sentinella// amb un fusell al coll// que ha perdut l’última bala?
Tot seguit, l’esperit de denúncia s’adreça als mal tractadors que engendren monstres electritzats, éssers que s’enverinen d’amor i només d’amor maten i viuen. La denúncia s’accentua increpant l’agressor, preguntant-se si aquest tindrà valor de mirar a ella, desemmascarada, celles, galtes, pòmuls ensangonats… Convertida malson et desafie. El maltractament reflecteix la impotència del mal tractador. Amb una ironia descarnada, defineix la dona com el monstre que engendra vida del desordre de carn, amb cames obertes i vagina oberta//matriu i cor oberts de bat a bat.
En Somnis al fons del bassal, crea un univers propi i inserit en el món dels somnis. Un univers on ell no tindrà mai accés perquè és incapaç de somiar: Pobre del qui no somnia: no mereix l’esclat del mot, ni la fe en la profecia. En tralla d’ombra parla de la fugida de la dona d’un món de penúries i ombres. Damnificada, galopa en el buit amb talons corcats, suspesa en l’aire.
Al poema Destreses concep la vida de les dones com un gran buit on ella ha d’anar dansant-hi al voltant fins que el cèrcol s’esvare fins als peus,//la foscor ens esborre d’un sol traç//i el buit de l’abisme s’ho empasse tot. Finalment, la poetessa acaba acomiadant-se de tots els qui ho necessiten, dels qui la miren amb ulls d’àngel, dels qui la cuiden per sadollar-se de la tristesa imprescindible.
Per concloure, direm que Isabel Canet, amb aquesta obra, s’endinsa en un desassossec intern que impulsa l’escriptura, convertint la intranquil·litat en motor creatiu. La por i el desig són temes recurrents, on l’alliberament de la por esdevé un clam íntim i col·lectiu des de la consciència i la condició de dona. En conjunt, es tracta d’un conjunt de poemes amb un missatge molt p. otent que exploren la intranquil·litat, la por, el desig i la identitat femenina, oferint una veu poètica vigorosa i compromesa.
