Destacados
Llegint s´entén la gent
Un amor
Un amor. Bonic i desanquetant llibre que va d’una dona que se’n va al camp (a un camp que a mi m’ha recordat el poble on vivia la família de Pascual Duarte) després d’haver fet una cosa lletja i que es troba amb un grup de gent més rara que un gos verd i amb […]
Llegint s´entén la gent
Quan la guerra és explicada pels vençuts
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Al-Azraq el Blau. Crònica de la conquesta de La Muntanya.' de Just I. Sellés. Ed. Círculo Rojo
Coneixent l’autor, és fàcil endevinar que aquesta novel·la respon al repte personal de desmitificar la figura de Jaume I, un rei despòtic, tirà, amant de les batalles, de les dones i poc complidor dels pactes que feia amb l’enemic. Res a veure amb la figura embolcallada de sentiment, comprensió i generositat que ens han mostrat […]
Llegint s´entén la gent
El lament i l’esperança en degoteig continu
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Gotes perdudes' de Àlex Agulló. Bors Editor. 2020 
Alexandre Agulló i Guerra no és un autor novell. Professor jubilat, sempre ha estat un admirador de la parla popular i més concretament, aquella referida al món rural, la qual constitueix un tresor amenaçat d’extinció, per la qual cosa ha dedicat bona part de la seua producció escrita a la seua recuperació i conservació. Poden […]
Llegint s´entén la gent
L’enigma Arquimbau
Durant els anys 30 va estar considerada una de les millors novel·listes catalanes

Fa poc circulava pel Facebook una foto d’una selecció femenina d’Iran a meitat dels anys setanta del segle passat (abans del regim dels aiatol·làs). Les esportistes anaven vestides amb samarreta, pantalons curts i melena al vent. La foto es comparava amb una altra -que tot i estar feta a l’olimpíada de Rio – semblava més antiga. Segurament perquè les esportistes anaven cobertes amb el hiyab i tapades fins a l’ofegament. Aquesta imatge era una manera de dir-li al vent que el mon camina com els crancs o com la yenka (izquierda izquierda derecha derecha adelante detras un dos tres) sobretot quan es tracta de països a mig civilitzar que es troben a anys llum de l’Europa culta, desvetllada i feliç a la que pertanyem nosaltres.

O potser no tant. Perquè no exactament el mateix però una cosa pareguda va passar amb Rosa Maria Arquimbau als anys trenta del segle passat. Rosa Maria Arquimbau era una escriptora i periodista catalana que – a més de lletraferida va estar una important activista, defensora dels drets de les dones, del vot femení, de l’amor lliure i del l’estatut d’autonomia entre moltes d’altres coses – va començar la seua activitat literària a l’adolescència i que durant els anys 30 va estar considerada com una de les millors novel·listes catalanes. Les seues obres (en ocasions qualificades com trivials i frívoles) narratives i teatrals van gaudir d’un notable èxit de crítica i públic a eixa època.

Després va esclatar la Guerra Civil i Rosa Maria Arquimbau es va endinsar en una espècie d’exili interior i exterior combinat, empentada per les complicacions que li venien de fora i la indiferència dels gira camises de dins fins que es esvair – com el dret a l’autonomia, l’amor lliure en particular i tantes altres coses – del mapa literari (i gairebé de l’altre) fins els anys setanta quan va publicar els seus dues darrers llibres: La pau és un interval (1970) i Quaranta anys perduts (1971).

Tot el seu interessant periple vital i literari i un bon grapat de reflexions sobre el seu univers particular es donen cita en l’interessant llibre L’enigma Arquimbau del escriptor i crític literari Julià Guillamon, guanyador del premi Crítica Serra d’Or d’Assaig, Ciutat de Barcelona d’Assaig i Lletra d’Or al millor llibre català de 2008 amb El dia revolt. Literatura catalana de l’exili. L’enigma Arquimbau es presenta en una exquisida edició i  va acompanyat d’un dels llibres més reeixits de Rosa Maria Arquimbau Història d’una noia i vint braçalets. Una edició facsímil a cura de l’editorial Comanegra qui recentment acaba d’editar el darrer llibre d’esta interessant, desconeguda i moderna escriptora que, com la foto de la selecció femenina d’Iran, ens recorda que el món no avança, gira.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario