Vaig llegir en algun lloc – quan ‘Patria’ només anava per la segona edició – que un reeixit autor basc, Kirmen Uribe, guanyador del Premi Nacional de Narrativa 2009 amb la seua primera novel·la ‘Bilbao-New York-Bilbao’ (el mateix premi que enguany ha guanyat la novel·la de Fernando Aramburu), havia escrit ‘L’hora de despertar-nos junts’. Obra considerada per alguns com el revers tenebrós de ‘Patria’, o si més no, com la versió abertzale del que ha estat el fenomen literari de la temporada.

Però això, com dirien Els Luthiers ‘no solo no es verdad sino que además no es cierto’. ‘L’hora de despertar-nos junts’ no és cap versió de rés, és una magnífica obra, que explica de manera àgil, intensa i concisa la història del trompetista, espia i activista basc Txomin Letamendi i de la seua esposa Karmele Urresti. Des de que es van conèixer a França fins que la família (o part d’ella) va tornar a retrobar-se a Euskadi, una vegada mort Franco, i després d’haver passat molts anys en l’exili a Veneçuela.

La novel·la no només fa un recorregut per la vida d’aquelles persones que malgrat perdre una guerra, no es van resignar a perdre la seua identitat com a poble i van haver de recórrer un angost camí per la clandestinitat, l’espionatge,  la tortura, les presons franquistes i alguns, fins i tot, per la lluita armada sinó que a més narra tota una història de promeses i traïcions fetes al govern basc (i a la Repùblica) en l’exili per governs tant anti-franquistes i democràtics com els d’Anglaterra o els EE.UU.

A més aquesta història de persones reals, de carn i os, està contada d’una manera molt original. L’autor barreja la recreació novel·lística d’alguns passatges amb la crònica documental dels fets. Una espècie de novel·la desconstruïda que combina de manera enganxosa crònica i evocació i que transmet una sèrie de missatges poètics com, per exemple, el dret a decidir quina llengua parla cadascú , quina bandera penja al pati de sa casa o de quina banda de la ratlla fronterera es sent. Malos tiempos para la lírica.