Abans de convertir-se en un autora d’èxit (just onze anys després d’haver mort d’un càncer) i d’aconseguir situar el recull de contes Manual per a dones de fer feines en la llista de best sellers del The New York Times, Lucia Berlin – nascuda el 12 de novembre de 1936 a Alaska, i morta a Los Angeles el mateix dia i el mateix mes 68 anys després – havia sigut moltes coses…
Per exemple una xiqueta solitària amb una mare alcohòlica més rara que un gos verd, alumna d’un exclusiu col·legi privat xilè, estudiant de periodisme i literatura a la Universitat de Nou Mèxic, alumna de Ramón J. Sender, professora de secundaria, amb disset anys dona d’un escultor que la va abandonar en embarassar-la del seu segon fill, recepcionista en una consulta de ginecologia, dona d’un pianista de jazz a qui ella va abandonar per convertir-se en amant, i més tard en esposa, d’un home encisador que era addicte a l’heroïna (i per al qual alguna vegada va haver de fer-li de camell) ajudant d’infermeria en la sala d’urgències d’un hospital, alcohòlica, alcohòlica rehabilitada, fumadora empedreïda, mare de quatre fills, dona de fer feines i, per damunt de tot, autora de 77 magnífics relats curts.
Relats que han sigut comparats amb els de Hemingway (no ho acabe de vore clar) i amb els de Raymond Carver (això sí). Tot i que al contes de Carver sempre hi ha implícit una mena de missatge en l’aire tipus: ‘la vida és dura i després et mors’ i en els de Lucía Berlin també però amb la variant: ‘la vida és dura però, potser, demà serà un altre dia’.
Un conjunt de relats rabiosament autobiogràfics (fins i tots és que no ho semblen inicialment al final ho són) que formen una atmosfera singular, això que tan costa de fer en literatura. Que construeixen un univers, propi i distingible on la sordidesa més crua conviu amb la tendresa, el somriure amb les llàgrimes i la llum i la bellesa amb la lletjor i la foscor. Relats reals, durs, curts i descarnats, escrits com qui pixa però amb una poesia oculta a l’interior, que ens parlen de la crua realitat i del futur no amb l’enganyosa promesa d’un futur d’esperança sinó amb la saviesa d’un optimisme lúcid que dona forces per no penedir-se del passat i per seguir tirant endavant. Magistral.