Quelcom semblant deurien pensar els tres autors en decidir-se a arrodonir l’aventura iniciada fa uns quants anys i dos llibres. Aquest exemplar constitueix el tercer de la nissaga del llenguatge col·loquial alcoià i segona part del primer Diccionari de butxaca. Cal recordar que el segon en qüestió se centrava en els dialectalismes dintre l’àmbit de la festa de moros i cristians de la nostra ciutat.

Ara han tornat i han pujat el nivell. I amb el nivell pujat, la complexitat de l’estudi ha augmentat igualment. A la relació alfabètica de paraules típiques de l’oralitat alcoiana cal afegir expressions freqüents i d’altres que conformen el Treball Final de Grau (TFG) amb el qual els dos autors i l’il·lustrador n’obtenen la titulació, a l’espera del màster d’alcoiania que vendrà a doctorar-los en l’estudi minuciós i analític d’un llenguatge, el dels seus conciutadans (que som nosaltres) i que du implícita la relació causa-efecte amb el caràcter de la gent que ha poblat i viu en aquestes terres, doncs la manera de parlar és el viu exemple de la forma de ser, de sentir i de viure la realitat que els envolta.

Per dir-ho d’una manera més senzilla, els autors pretenen arribar al coneixement del comportament dels parlants mitjançant l’anàlisi acurada del seu particularisme dialèctic. El fruit de les seues investigacions els ha permés formular una sèrie de teories al voltant del costum d’empetitir els substantius i els adjectius que caracteritza els habitants d’aquesta foia. I també als de la resta del País Valencià, però això és farina d’un altre paner. Les teories del turisme és un gran invent, la del puntet agre o la del terme municipal són aportacions valuosíssimes que la sociolingüística local haurà de tenir en compte a l’hora d’engegar qualsevol estudi rigorós (i sense rigor, també) sobre els usos, fraseigs i expressions sublims de la llengua alcoiana, inserida en la variant dialectal del valencià meridional dintre l’àmbit global de la llengua catalana, però amb unes característiques pròpies (entre d’altres, la barreja amb el castellà i algun que altre gal·licisme) que fan que puga permetre ser estudiada a banda tot defugint del jou feixuc de la filiació descrita.

No podem deixar de fer esment a la tendència a l’escatologia per part del parlant alcoià. El Diccionari de butxaca 2 recull nombroses paraules i expressions que aquest o aquesta fa servir en les seues converses d’una manera espontània, moltes vegades sense importar-li el context general o la situació en que s’hi desenvolupa. I també hi ha la sexualitat, amb constants referències al sexe implícit o explícit on el parlant no se’n va pels núvols i diu les coses pel seu nom o per altres inventats, però amb una referència més que clara a allò que hauria de ser íntim i que en la boca d’un alcoià deixa de ser-ho tan bon punt apareix a la conversa.

Però si hem de destacar una novetat pel que fa a la investigació en els usos i formes de la nostra parla, aquesta és, sens dubte, l’efecte Cocoon. Som davant del descobriment d’una formulació que pot servir de base per a estudis posteriors i que vindrà a explicar molts misteris lingüístics que s’amaguen darrere la terminologia del llenguatge d’aquesta ciutat dels nostres pecats i les nostres xerrameques de carrer. L’anjuntament, el suero filosòfic, el chichir i el linxo, han estat objecte d’un estudi minuciós del seu ús en tots els contextos. Els resultats no han pogut ser més satisfactoris: fins i tot han pogut esbrinar l’origen físic d’aquestes expressions, el lloc i el creador d’aquestes. Personalment, no m’estaré de reivindicar el seient escaient i adient per als senyors Jordà i Llopis a la Real Acadèmia de la Llengua Alcoiana, de la mateixa manera que el senyor Antolí gaudeix del seu lloc d’honor a l’Acadèmia de les Belles Arts Alcoianes. Tot plegat, no els hi manquen mèrits.

Cal posar, igualment, de relleu la intenció compartida de tots tres de no establir principis concloents en allò escrit i investigat. Moltes de les hipòtesis formulades han quedat en l’aire, obertes a elucubracions i línies d’estudi posteriors. De tota manera, el treball dut a terme i que sospitem que encara no és conclòs, els atorga una menció especial com a dialectòlegs i agitadors de la consciència de la gent del nostre poble, que encara no ha aprés a riure’s d’ells mateixos. I aquest objectiu és el que inspira la trilogia del dialectalisme que s’han aventurat a publicar, després d’una intensa i constant recerca de modismes i expressions recollides puntualment a la revista electrònica “Tipografia La Moderna”. Un treball de formigues incansables que, alhora que projecta una llum potent sobre la nostra personalitat a través de la nostra peculiaritat oral, ve a alimentar una mica més el nostre ego, tradicionalment molt potent però que darrerament es troba malmès per l’acció de molts “cagafilaes” que s’entesten a dibuixar una ciutat en decadència i amb un futur molt negre. A l’ombra d’aquests malastrucs pessimistes s’amaguen interessos polítics més que evidents.

Però com que el llibre no parla de política (tret d’algunes cites molt concretes i amb un ànim totalment desenfadat) des d’aquestes planes no ho farem tampoc. Ens cal aconsellar la lectura pausada del diccionari, la qual podria ser ràpida i fluïda sinó fos per les magnífiques il·lustracions, en forma de caricatura, fetes per Manolo Antolí i que li donen a l’obra un enorme valor artístic afegit. Resulta impossible no detenir-se en la contemplació dels personatges creats per la ment d’aquest professor de generacions d’artistes plàstics alcoians i que donen visió i vida als arguments esgrimits en l’explicació de modismes, frases fetes i paraules rescabalades de la parla del habitants de la nostra ciutat. Si no heu llegit cap dels tres diccionaris, esteu fent tard i si ja n’heu fet lectura d’un o dels dos anteriors, us direm que no hi pot haver dos sense tres. Si en completeu la lectura, valorareu la progressió i l’abast de l’estudi dialectològic dut a terme per Pep i Javier. L’un, lúcid escriptor i l’altre, un mestre en l’anàlisi periodística. Bona lectura i no patiu per riure, que ho fareu a la gana.