Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897- Llofriu, 1981) fou un escriptor i periodista, figura referent de la literatura catalana de tots els temps, doncs es tracta d’un dels autors més llegits i consagrat com el prosista més important del segle XX. La seua original i extensa obra literària fou essencial per a la modernització de la llengua i per la popularització d’una literatura costumista, clara, d’adjectivació intensa i a estones bolcada en la descripció del seu entorn més proper. Els seus articles d’opinió, les seues cròniques periodístiques i els seus reportatges sobre els nombrosos països on va viatjar constitueixen també un singular testimoniatge de la història del segle XX.
Es va inscriure a Ciències a la Universitat de Barcelona per començar estudis de medicina, però a la meitat de curs va canviar d’idea i es va matricular a Dret amb la intenció d’esdevenir notari. Instal·lat en pensions i apassionat des de molt jove per la lectura i l’observació, el buit que percebia en la vida universitària no va privar-lo d’adaptar-se a un altre ambient que canalitzaria la seua desorientació intel·lectual de joventut: la Penya de l’Ateneu Barcelonès, amb la biblioteca i sobretot la tertúlia diària que hi tenia lloc amb personatges com Josep Maria de Sagarra, Eugeni d’Ors, Francesc Pujols o Alexandre Plana, amic i mestre de joventut, al qual va atribuir la decisió d’allunyar-se del Noucentisme i apostar definitivament per una «literatura per a tothom» basada en «la claredat i la senzillesa», idees que serien la seua divisa estilística durant tota la seua carrera literària.
Josep Pla va escriure un diari personal entre el 13 d’octubre de 1918 i el 25 de maig de 1919 en un quadern de tapes grises. Al llarg de tota una vida, en un procés de creació constant, el refarà, manipularà i ampliarà, fins que eixirà publicat l’abril de 1966 com a primer volum de l’Obra completa. Narcís Garolera va publicar el 2012 una revisió escrupolosa del text d’El quadern gris dins la col·lecció l’Àncora d’Edicions Destino a partir del manuscrit de l’autor cedit per l’editor Josep Vergés a la Fundació Josep Pla, i en va oferir una edició neta d’errades i fidel al text que va escriure l’homenot de les lletres catalanes.
El quadern gris descriu el món de Palafrugell, de l’Empordà i de les seues estades a Barcelona. Josep Pla posa especial èmfasi en dos fets autobiogràfics: la ruïna del seu pare a causa d’uns negocis rurals i alguns retrets d’un amic seu, Alexandre Plana, a les primeres proses que publica en diferents diaris i revistes.
L’obra comença, segons afirma, un dia després que la Universitat de Barcelona, on Josep Pla estudiava Dret, tanqués per culpa de l’epidèmia de grip de 1918, fet que marcarà la seua joventut. Pla fa coincidir l’inici de l’obra amb el dia del seu aniversari, cosa que li permet fer un balanç de la seua vida mentre tasta el pa de pessic i la crema que ha preparat sa mare per al dinar d’aniversari.
Després d’abandonar Barcelona, farà relat de la seua «vida de poble d’un estudiant desvagat», del seu ambient familiar i social i sobretot, del paisatge empordanès. I dins d’aquest darrer, descriu alguns veïns de la vila i la tertúlia diària del cafè amb els seus amics, en la qual Pla es mostra passiu, hi intervé molt poc. Arribat l’estiu a Calella de Palafrugell, descriu la colònia d’estiuejants, així com els llibres llegits i les seues reflexions. També inclou alguns contes i narracions publicades anteriorment.
El 9 de gener de 1919 torna a Barcelona, ja que la universitat reprèn les seues activitats. Com que les classes l’avorreixen, decideix fer-se soci de l’Ateneu Barcelonés i entra en contacte amb el món intel·lectual i literari de Barcelona, cosa que li permet madurar com a escriptor i com a lector.
Des d’una òptica purament personal, podem afirmar que la lectura del Quadern gris no deixarà indiferent ningú, fins i tot els no avesats als dietaris. Després d’haver gaudit de l’edició de Garolera vam haver de llegir una tria de textos de l’obra a cura de Josep Maria Castellet, a la mateixa editorial, Destino. Altrament, hagués suposat un comiat brusc i immerescut a una persona que ha compartit al llarg de les 750 planes i escaig no sols episodis de la seua vida de joventut, sinó també coneixements, vivències, reflexions acurades i pensaments íntims i que, sense pretendre-ho (o potser siga amb intenció pretesa), ens trasllada al segle passat per conviure amb ell d’una forma passiva, talment com el mateix autor feia a les tertúlies de l’Ateneu de Barcelona o les altres dels seus amics a Palafrugell.
Totes les seues impressions, així com la descripció de les activitats que conformen la seua vida quotidiana queden recollides en un document on els capítols són els dies que escriu en un període que, com hem vist, abasta dos anys importants de la seua vida. El mateix Castellet diu que “El Quadern gris narra el procés de formació, no solament d’un gran escriptor, sinó també d’un personatge insòlit en el segle XX: viure contra corrent l’ha portat a produir una obra que obliga el lector a replantejar-se els costums, l’ensenyament i la pròpia experiència…Aquest no hi trobarà més que sorpreses absolutament inesperades”.
La humilitat de què fa gala Pla el du a una desconsideració permanent envers els papers que dia rere dia anava escrivint: El primer interès que tenen aquests papers per a mi és que probablement no es publicaran mai… Aquests papers m’avorreixen i m’enutgen, però faig un esforç per mantenir-los al dia, perquè només quan m’encaro amb el quadern em retrobo a mi mateix i haig de donar per acabada la comèdia diària. Vet aquí la principal confessió de l’autor justificant l’impuls que el fa escriure aquesta mena de diari, on l’autor descobreix la seua autèntica personalitat, totalment contrària a aquella que exhibeix al seu món de relació i que segons les seues paraules estan farcides de ficció i de actituds artificials. L’autor de Palafrugell es defineix com un xerraire. D’enraonar, no me’n cansaria mai…Necessito acostar-me a la gent i interrogar-la… Una mena de tendència espontània em porta a passar de les coses petites i primàries a les idees generals… Com que, davant d’aquesta singular tendència, els meus interlocutors queden sorpresos i a la llarga arronsen les espatlles, gairebé tots els meus diàlegs acaben per convertir-se en monòlegs fatigosos i llargs.
Potser serà aquesta una de les raons que fan Josep Pla optar pel diàleg en direcció unívoca amb el lector, que escoltarà amb la lectura els monòlegs de l’autor i potser hi romandrà per llegir-ne d’altres o els aparcarà per a una altra ocasió. Podria ser la base de la seua afició i fidelitat a uns papers que va anar escrivint fins arribar a confegir un dietari d’aquesta envergadura on aboca sense pudor tots els aspectes de la seua personalitat (fins i tot s’hi inclou una descripció física), descobrint a cada pam la seua forma de pensar i també d’actuar en cada circumstància.
Descripcions com ara aquesta permeten descobrir la poesia inserida en la seua prosa: Tramuntana forta. La sento xiular del llit estant. Sense moure’m de casa, en realitat puc saber sempre quin vent fa. Només cal escoltar les campanes. Si el seu dring és fresc, precís i cristal·lí, fa tramuntana; si és opac, esquerdat, esfilagarsat, el vent és de garbí.
Abans havia expressat els seus dubtes al voltant de la sinceritat, en termes d’intimitat, del dietari que estava escrivint: La intimitat pura, ben garbellat, deu ésser l’espontaneïtat pura, o sigui una segregació visceral i inconnexa….No existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient… La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d’instruments d’expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable… L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix. Filosofia pura aplicada a un dels trets que defineixen l’aspecte relacional de l’ésser humà. Més endavant comenta les contradiccions en la relació amb l’altre: L’educació del país exigeix de viure admirablement amb els forasters i accepta que hom visqui com gat i gos amb la família. Mentre sigui un estrany, jo puc conviure perfectament amb la persona més contrària a la meva manera de pensar. En canvi, qualsevol fotesa és un pretext per a discutir amb el meu pare, agrament, per no dir, iradament.
Unes petites pinzellades que mostren mínimament la filosofia inherent de l’autor dins la seua obra. Tanmateix, El Quadern gris és molt més que això. És el cant poètic del seu petit país, la costa de l’Empordà, on ha quedat captivat per l’ocàs del sol, les passejades a l’ermita de Sant Sebastià, les caminades a Llofriu, les converses amb els mariners, els àpats a la platja del Canadell i els hiverns al caliu de les tertúlies a Palafrugell. I, paral·lelament, ofereix una visió cultural de la Barcelona de començaments del segle XX, amb les tertúlies de l’Ateneu, allunyades de la dinàmica cultural de la universitat. Vet ací que l’autor descobreix d’una forma més diàfana la seua manera de pensar, les seues aficions i una visió de la ciutat a què hagué de mudar-se per estudiar la carrera de Dret.
La finalització de la lectura d’El Quadern gris, suposa dir adeu a una mena d’amic que ha anat fidelitzant aquest sentiment des de la primera plana, obrint-se en canal perquè el lector en conega la personalitat, les idees, el seu quefer diari en uns anys de formació decisius, la gent amb qui s’envoltà, els seus autors de lectura i la crítica que en feu, d’aquests. Un món de comunicació establert de forma unidireccional que, al capdavall, provocarà en el lector la necessitat de compartir quelcom amb l’autor que ho ha contat tot, pel que fa a ell mateix. I amb una prosa senzilla, però penetrant, d’un gran valor literari que han convertit aquest dietari en una de les obres imprescindibles de la literatura catalana actual i, per què no dir-ho, de tostemps.
