Marcel Maronas i Ferrera va nàixer el 6 de gener de 1959 a Relleu, municipi de la Marina Baixa. L’any 1992 es va traslladar a Barcelona i actualment viu a Ullastrell, vila del Vallès Occidental. Doctor en Medicina, especialista en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia, ha cursat la llicenciatura de Ciències Econòmiques i Empresarials i la de Llengua i Literatura Catalana. Va guanyar el Premi 25 d’Abril de Benissa amb el conte Relleu i va rebre-hi el guardó de mans de Joan Fuster. 

Ha publicat en l’editorial Viena els poemaris A bocanit, La pluja en un estoig, La bèstia del temps, Fulls blaus a contrallum (inclou els poemaris Blaus, Els dies a contrallum i Passant full), Dermis de sorra (acròstics dels noms de les comarques dels Països Catalans), Asimetria d’un futur d’escuma (inclou els poemaris Asimetria de vores, Recorda el futur com si fos ahir i Transparències d’escuma); en Témenos Edicions, L’arquitectura dels somnis i en l’Editorial Sunya, El caminant incert (obra de poesia filosòfica de cinc volums).

Ghana, gana i el poema perdut naix després d’un viatge a Ghana fet per l’autor amb una ONG de metges. Imaginant trobar una realitat diferent, tot i pensar-la dolenta de per si, allò que troba és, senzillament, el pitjor: una munió de xiquets famolencs amb moltíssimes malalties i amb un nombre inferior de medicaments que els faran triar qui li’n donaran i a qui hauran de deixar morir. Gairebé no poden fer res per ells. Els sentiments i les sensacions que aquests fets desperten orientaran daltabaix aquesta obra, la qual recull dos poemaris escrits a finals del 1993 i principis del 1994.

L’obra, doncs, esdevé un cant de dolor desesperat davant la impotència de no poder sadollar la fam d’aquests nens i en molts casos, la impossibilitat de salvar-los la vida i haver de contemplar com la mort se’ls endú. Cadascun dels poemes ve introduït per una referència que explicita el contingut d’aquest. Unint totes aquestes referències, serà el mateix autor qui ens parla de l’argument del poemari de manera clara, directa i tremendament crua:

Preparant-me mentalment pel que m’anava a trobar, pensant que anava a fer per ells quelcom extraordinari, un munt de vailets ens van fer l’acollida. Quan per primera vegada te n’adones del poc que podràs fer, quan els infants ens demanaven que els donéssim qualsevol present…Tombat sobre un jaç de canyís repensant què estava fent enllà. Malgrat les bones intencions hi havia una carència en el tracte; assegut vora un noiet a qui no vaig saber què dir ni què fer, al dematí no en tenia esma per anar a fer res…Volent explicar que no portàvem remeis per tothom, considerant a quins havíem de guarir i a quins els havien de negar els pocs remeis, sentint les fiblades que feien les seves mirades en un mateix, repartint uns quants encenalls de pa per menjar per un eixam de boques… La petja que deixa un nadó que se’n va anar amb els ulls oberts. Els darrers alenar gelats que sents a la cara del nounat que se’n va. És el nostre color el que és diferent per la seva meselleria. El moment en què un se n’adona amb aflicció, que ja no hi pots fer res més. Ens acomiadem al vespre pensant a qui d’ells ja no veurem a l’endemà, arriba el moment en què ja no saps què dir ni què fer per conhortar a aquells petits. De vegades, els seus somriures són una daga i el seu plor el signe que encara estan vius. Enllà on vagis sempre hi trobes el desencís de la fam, del dolor, de la pobresa o de la mort, jugant a fer palmetes fins que tibes de les seves mans i t’emportes un bocí de mort. Bressolant un nadó sobre el pit fins a la son i despertar amb la mort estrenyent-te les costelles. L’únic remei que queda en entrar la nit és oblidar el dia. A la fi, es retroba un amb si mateix, amb la pròpia crueltat, amb l’íntima indiferència. No volen avinents accions al present, ans, un esdevenir sense haver d’agrair. La història ens passarà comptes de tantes ments perdudes. Si no els mata la gana, serà la malaltia o el tret d’un fusell que hem venut als botxins. No sé si encara resta vida, però tampoc si manca esperança. Gana a Ghana; ací, oblit.

En la primera part del llibre, Ghana, gana, descriu amb llenguatge poètic no exempt de cruesa, la impressió que li produeix veure els xiquets, petits, malalts i el sentiment d’impotència davant la mort que els crida. Comença el poemari clamant contra la indiferència, la comoditat del món envers l’Àfrica: No vull tenir-vos llàstima // perquè seria admetre // la meva pròpia crueltat. Els diamants esdevenen objectes inútils, front a la claror dels estels, per omplir el buit, el desencís d’aquesta gent de Ghana: Regalimant per les galtes rius de diamants…  El buit de la mirada del poble produeix un sentiment de culpabilitat que arrapa l’ànima del poeta: he unit les mans // cerclant els dits, // per tapar-me el rostre, // per no sentir-me culpable. // Avui que us he vist.

És gran la impotència per no poder fer-hi res o molt poc davant la fam o la vida tan curta que els espera: la vostra vida // no s’allarga més enllà // del límit on podríem començar // a comprendre el nostre crim. Impotència per no poder donar res als infants, tan sols les meves paraules // plenes de desig // però buides de sons //. I ells ja en tenen, de desigs. La culpabilitat per l’oblit futur assetja la consciència del poeta.

…Carícies sense arribar al tacte // i quelcom altre inútil gest. No s’hi produeix un tracte que puga crear un lligam entendridor i durador. A més, s’hi uneix la impotència comunicativa davant un vailet petit que només pot omplir la seua mirada d’espurnes de llum, mentre que el seu ventre s’ompli d’ombres.

El poeta voldrà fugir, restar penjat de les estrelles: No vull pas posar els peus a terra, // perquè, cada cop que hi soc enllà, // em fa plorar la seva pobresa // i em fan patir totes les fams. Res no pot fer davant la fam: Perquè no fem altra cosa que parlar.

Aquells nens als quals no els arribe cap remei deixaran de patir. No trobaran, però, el descans etern. Les mirades dels infants, cercant deleroses una resposta als seus dubtes que són la necessitat, no troben eixa resposta, ni tan sols sentiment de vergonya en qui no els la hi pot donar: els nostres silencis no donen respostes // ni ens fa vergonya de no saber res…. Us portem engrunes // que tan sols serveixen // per justificar, debades // la nostra consciència.

La sensació de l’horror, reflectida en els ulls del nadó que perd la vida, colpeja fortament la seua ànima: Mentre malbaratem // la vida per coses, // hi ha qui ens mira // i ens abandona, // sabent que ha hagut de viure // tan sols amb promeses. Preferirà estar sol abans que compartir el dolor del nounat que plora. Intenta tapar el sentiment de culpabilitat de la impotència amb el de víctima d’un odi per part d’aquell/a qui no pot ajudar: …hi ha cops que prefereixo estar sol // que compartir el meu mal. // M’ajudaria molt més que m’odiessis // abans que veure’t plorar.

 Marcel s’ajuda d’imatges poètiques per aprofundir en la denúncia de l’estat d’aquests xiquets famolencs. Fa un contrast entre el negre de la pell (i també de l’esperança) i els ulls de l’infant blancs i buits de tot. // Blancs, sense color. Vol deixar clara la constatació del fracàs, amb la convicció, però, de què s’hi pot fer més. Tot ha estat un somni il·lusori, un camí d’enganys. És per això que farà un comiat amarg per als qui no veurà l’endemà perquè la mort se’ls haurà endut: Tinc desfet el pit // només per tu, // i em fa mal l’absència, recargolada, que fa el teu no-estar demà. Fa servir dues ironies per descriure la situació viscuda, “els dos mons” que no pot entendre: buit de la teva fam // i afartat de pena… Entre la mort vivint // i la vida morint, // vaig lliurant batalles // i perdo l’estendard. I una metàfora molt gràfica: el cos del xiquet és una caverna negra, un cau de difícil sortida, on la fam crea una atmosfera que debilita la fam i les mans del poeta: Vagant per aquesta gruta // se’m van esquinçant els braços // i, de les mans, l’àpat se m’esmuny; // plore per la teva gana // i per les carícies que he perdut.

A la segona part del llibre, El poema perdut, trobem una metàfora bastant gràfica: el temps és un voltor que s’endú els xiquets morts: Embolicant sabors agres // el temps se t’emportarà // volant amb túniques negres. Hi ha una contradicció entre la panxa plena d’aire dels nens i la buidor que sent el poeta en contemplar-los: la inflor vana que pateixes // i a mi distesa em consumeix // la buidor plena de veure’t. En un altre poema, tornarà a aparéixer la figura del voltor: Les xacres morboses amb urpes letals // planegen constants en concèntrics revolts.

El poeta voldria bescanviar les paraules per pa, l’autèntica necessitat dels infants, l’única raó que li pot proporcionar la pau: Tu avui menjaries vanes raons // i jo, sense el llast del pensament, // em trauria les penes i el neguit // perquè així ja no hauria de pensar.

Les cames eren llargues i primes. I les descriu ajudant-se d’una metàfora colpidora per proclamar la pena que sent davant d’aquesta visió, unes cames, tiges eixutes com canyes folrades amb pell que han de suportar un ventre unflat. Igualment se servirà de la metamorfosi de la papallona per fer-hi una al·legoria amb els infants que acaben en una crisàlide feta de fang i tarquim sagnant. La vida que tenen és un seguit d’anhels i esperances frustrades: Jo, com tu, m’estime més // morir ple de vida // que no viure morint // amb fam d’esperances// i anhels.

En comptes d’un tros de pa // un fusell o una espasa…Per menjar, una batalla // Per dormir, un profund clot. La guerra és l’únic que reben com a donatiu per a la misèria. De la fam i la dissort // fem paraules fendides // que en voler-les empassar // fan nafres a les goles // i esquincen totes les raons. No hi ha paraules que puguen definir ni explicar l’estat, la necessitat d’aquesta població. Les comparances són odioses. El poeta es compara amb l’infant per fer veure les insatisfaccions i necessitats de tots dos per separat. Unes, fereixen l’ànima, les altres fereixen el cos de mort.

El gest de dolor es fa natural. El poeta se sent part dels neguits dels nens, un neguit que perd amb apatia // l’abast de la mirada // i els teus ulls farts de patir. 

Portant vida als astres i mort a la terra. Trobarem una contraposició sinestèsica entre llepar la lluna i el tast buit de la fam // que deixa un regust a res // amb costum diari mortal. Es declara culpable i convicte de la misèria i la fam: Reu del teu patiment i del teu plor // de la teva fam i del teu neguit, // de la teva perduda infantesa // i de la teva decretada mort.

El poemari hauria d’acabar amb el poema que dona títol a aquesta segona part i és un poema perdut perquè a Maronas li va desaparéixer de la carpeta de notes. Li’n queda el record d’haver plorat en escriure’l. Sí que clourà el poemari amb un altre que reflecteix la imatge de la canalla vestida amb parracs i els seus rostres bruts….

Com si em despertés // d’una llarga vetlla, en mirar-te, // s’esborrona la teva imatge // i llavors tanque els ulls. // Si no torne a veure’t // pense que tu també // ets un poema perdut.