Traductor, periodista, crític literari i escriptor consagrat, Juli Capilla i Fuentes va nàixer a València l’any 1970, però des de fa un parell de dècades resideix a La Safor. Es va llicenciar en Filologia Catalana a València. Coordina la revista literària L’Aiguadolç i des d’aquest any dirigeix el CEIC Alfons el Vell de Gandia. Ha conreat la narrativa breu, la novel·la, la poesia, l’assaig i els llibres de divulgació per a infants i joves. L’any 2006 isqué a la llum la seua primera novel·la L’home de Melbourne (Premi de narrativa Benvingut Oliver 2005, de Catarroja). Des de llavors ha publicat Llibres dels exilis (Premi de poesia Vila de Lloseta 2006), Aimia (Premi Tardor de Poesia de Castelló de la Plana, 2007, Editorial Aguaclara) i L’instant fugaç (Premi de Poesia Ibn Jafadja, 2008). El 2009 va guanyar el Premi Ciutat de València de poesia. El 2000 havia guanyat a Manacor, el Premi Miquel Àngel Riera de poesia pel treball La Casa Buida.

El 2023 obtingué el Premi Josep Vicent Marqués d’assaig dintre la convocatòria dels Premis Literaris Ciutat de València amb l’obra La terra i la paraula, la qual comentarem tot seguit i que li ha permés, igualment, l’aconseguiment del darrer premi de la Crítica d’Escriptors en Llengua Catalana.   

La terra i la paraula es mou entre el terreny del dietari pròpiament dit i la novel·la autobiogràfica d’un període històric molt concret, el darrer quart de segle passat, en el període mal anomenat de transició política. Està centrada en la vida de la  població de Pedralba, amb un substrat lingüístic i cultural d’arrels castellanes, valencianes i aragoneses. En aquest context hi ha la memòria rescabalada d’uns estius que la família de Juli, com tantes altres valencianes, hagueren de passar en un poble on varen poder comprar o llogar una casa. L’opció del turisme de platja i sol a dojo quedava reservat per a les famílies benestants de la meseta espanyola o dels turistes europeus que aterraren al litoral valencià atrets per la força de l’astre rei, la bondat dels paisatges i els tòpics fabricats pel govern de la dictadura. 

Per sobre de tot el relat, l’autor clama per l’absència de l’amic que ha fet el seu traspàs abans d’hora. Commogut pel dolor i el record, s’aventura en l’evocació d’un temps d’aventures juvenils, de convivència amb la família pròpia i d’altres del poble, de les hores jugant al frontó i, posteriorment, al tennis, junt amb els primers treballs desplegats al camp, en la collita de garrofes, raïm i taronges, segons l’evolució del mercat i dels guanys que s’hi obtenien. El record d’Amadeo Laborda, escriptor com ara Juli, menarà el relat amb tints poètics del llibre dotant-lo d’una passió poderosa que esgrimeix l’autor en la reivindicació d’un temps perdut (ara que el seu amic no hi és), d’uns paisatges que han acolorit les pàgines de la memòria evocada en els diferents capítols, d’una gent que també ha marxat i que omple de vida tots els episodis d’estada a un petit poble situat a la vora del riu Túria, testimoni mut del creixement de tota una munió de joves que, com ell, fruïren de tot allò que Pedralba els hi donà en aquells anys setanta i escaig: camp (el piazu, que en diuen allà), riu, paisatge, pilota, festes, revetlles, diversió estiuenca…

El conjunt de tot plegat configura un corpus narratiu que situa l’obra, com ja hem dit al començament, entre una novel·la i un dietari contextualitzat en un lloc, una època i unes persones determinades. El mateix autor confessa en una de les planes els seus dubtes al voltant de la classificació del gènere del text que està escrivint i deixa el debat obert. És clar que no hi trobarem un conflicte provocat pel plantejament, ni un nus que explique el desenvolupament del mateix conflicte, ni la resolució (o no) d’aquest a la fi de l’obra. Ara, però, ens situarem davant d’un fet dolorós i amarg que pren el lloc del conflicte en l’evolució narrativa del llibre: el traspàs d’Amadeo. Heus ací el fil conductor que presidirà el relat d’uns fets, unes circumstàncies i unes reflexions personals que van menant el lector al llarg de la cinquantena de capítols que formen l’obra i que li conferiran una visió àmplia i detallada de les seues vivències juvenils, assaonades amb el dolor per la mort de l’amic, veritable leitmotiv que ha esperonat Capilla en burxar pels amagatalls de la memòria, cercant-hi tot de records i confegint un bagatge emotiu que compartirà amb tot aquell que s’hi endinse en la lectura. Li ho devia al seu amic, al poble on va passar molts estius, a la gent del poble i sobretot, a ell mateix. 

Ens trobem davant d’un narrador qualificat que fa servir un lèxic variat i divers, ric en adjectius i tota mena de recursos explicatius i que sap dosificar la passió que li provoca escriure des de l’òptica del record personal per destil·lar un llenguatge colorista i alhora precís, transmeten al lector la passió tal i com li naix de dins. La complicitat entre qui n’escriu i qui en llegeix resta assegurada des del primer capítol fins al darrer. D’aquesta manera Juli aconsegueix apropar la figura del seu amic Amadeo Laborda i oferir-nos una imatge de daguerreotip de finals dels anys setanta sobre el poble que fou testimoni de les seues alegries, penes, il·lusions i desencisos, en una època on tot estava per fer i tot era possible.