L’autor, Guillem Clua, nascut a Barcelona el 1973, és llicenciat en periodisme per la Universitat Autònoma de la capital catalana. Va iniciar la seua formació teatral a la London Guildhall University el 1994. A partir del 2000 va vincular-se a l’Obrador de la Sala Beckett on tingué de professors, entre d’altres, a David Plana, Enric Nolla i Jordi Galceran. La seua primera obra, Invisibles, ressenyada anteriorment en aquesta revista, va guanyar el Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi 2002. Va escriure la dramatúrgia de l’adaptació per a l’escena de Mort a Venècia de Thomas Mann i la peça curta  L’evocatriu. El 2004 guanyà per segona vegada el Premi Ciutat d’Alcoi, amb l’obra que tot seguit comentarem. Aquest guardó el tornà a obtindré l’any 2017 amb Al damunt dels nostres cants. En l’actualitat, Guillem Clua és guionista de la sèrie El cor de la ciutat, que s’emet per TV3.

L’obra que ens ocupa, La pell en flames, ha sigut la mes produïda a nivell internacional, d’entre totes les de l’autor i també la que ha recollit més mostres unànimes d’entusiasme. La crítica coincideix a valorar-ne el text per la seua estructura innovadora i pel seu discurs intel·ligent al voltant dels mitjans de comunicació i la política en temps de guerra. Tot açò l’ha fet mereixedor d’altres guardons, a banda dels esmentats, com ara el Serra d’Or de la Crítica de Barcelona al millor text del 2005 i d’altres reconeixements en vàries ciutats dels Estats Units.

En La pell en flames, Clua ens presenta Frederick Salomon, un fotoperiodista que aconseguí gran fama internacional en capturar la imatge d’una xiqueta enlairant-se com a conseqüència d’una explosió. Vint anys més tard, tornarà al país on va fer la fotografia. El motiu és recollir un premi, pel fet que aquest fotògraf ha estat considerat una peça clau en tots els esforços desplegats per aconseguir la pau en aquest país tan problemàtic. Una periodista local, Hanna, no n’està gaire d’acord. Mentre que la periodista entrevista Salomon en una habitació d’hotel, tots dos entren en un debat on s’hi qüestiona el paper de les Nacions Unides en llur relació amb els països del Tercer Món, el merchandising de les imatges violentes i, per sobre de tot, allò que s’esdevingué el dia malaguanyat que hom feu la foto. Alhora, al mateix espai teatral té lloc una altra història amb una altra parella: el Dr. Brown fa una visita de rutina a Ida, una dona la filla de la qual es troba en coma en un hospital de la ciutat. Ida ofereix els seus favors sexuals a canvi del tractament mèdic que puga salvar la vida de la seua filla i fins i tot, traslladar-la a viure a Occident.

Les dues escenes contraposades d’engany i desesperació aniran bastint poc a poc un argument que el públic construeix amb els fragments que la guerra ha anat deixant enrere. ¿Qui era la xiqueta de la fotografia? ¿Com va canviar aquella imatge la seua vida, la del seu país i també la del món? ¿I quins seran els resultats dels dilemes als quals s’hauran d’enfrontar tots els personatges?

Tal i com ja feu a Invisibles, Guillem Clua juga amb la simultaneïtat d’escenes i d’històries paral·leles. Amb una tècnica més pròpia del cinema, col·loca el travelling  a la retina de l’espectador, tot i que el control recau en el guionista que activarà una escena o l’altra segons allò escrit a l’obra, amb coincidències curioses que confereixen un afegit de genialitat al text escrit. El límit entre les dues escenes esdevé tan fi que fins i tot els personatges d’una i l’altra es barregen tot semblant que interactuen entre ells, però la independència de les dues històries roman fins a la fi de l’obra on l’autor deixarà clar el lligam d’ambdues, per tal d’arrodonir i alhora, aclarir el desenllaç de la peça teatral. Sens dubte, es tracta d’una obra per ser representada. No obstant això, llegir-la suposarà per al lector un exercici de construcció mental de l’escena molt interessant que el convertirà, sens adonar-se’n, en realitzador teatral o director d’aquesta representació imaginària. L’habilitat desplegada per l’autor el farà jugar amb l’espai i el temps d’una manera magistral i, encara que farà sospitar l’espectador sobre l’existència d’un lligam necessari entre les dues escenes sobre les quals es desenvolupa l’obra, no serà fins al final quan aquest lligam es mostra d’una manera sorprenent per al lector, les sospites del qual quedaran àmpliament superades.  

 La pell en flames mena els espectadors dins un viatge emocional i intel·lectual que s’acaba convertint en un repte, perquè els obliga a considerar i qüestionar la línia que divideix els poderosos dels altres necessitats. Amb una estructura dramàtica de rellotgeria escènica perfecta i amb elements reals extrets dels periòdics que hom llegeix cada dia, el text guardonat de Guillem Clua uneix allò millor pel que fa a la forma i contingut, en una experiència teatral poderosa i inoblidable.