Judith Sanz i Micó és una filòloga i poeta soriana (de naixement) i valenciana (de filiació materna i de residència actual). El seu amor per la poesia i el teatre la dugueren a estudiar Filologia Hispànica, Anglesa i Catalana. Escriu i fa teatre d’ençà que era una xiqueta i a més s’ha dedicat a la docència, al treball amb l’alumnat amb diversitat funcional, a la correcció editorial i a la traducció. Ha publicat el poemari Els sospirs castrats, amb el qual va obtindre Premi Universitat de València 2017 i també ha publicat poemes en Antologia de textos  (revista Gargots, 2015), en Aragonés y catalán en la historia literaria de Aragón (Prensas de la Universitat de Saragossa, 2020) i en Versos del Duero (Soria Edita, 2022), a més de col·laborar en diverses revistes i publicacions culturals. 

Analitzarem l’únic poemari sencer que ha publicat fins ara. Els desigs castrats s’endinsa en la castració del desig com un element clau en l’exploració de la condició humana, abordant temàtiques com l’amor, el silenci, la repressió emocional i la solitud. L’obra tracta el desig des d’una multiplicitat de perspectives que desemboquen en una reflexió complexa sobre la tensió interna entre allò que es vol i el que s’és capaç de mostrar o experimentar. A través d’imatges impactants, situacions quotidianes i crueses descarnades, l’autora desplega una narració poètica on el llenguatge i les seues limitacions també participen en aquest procés d’auto-castració.

La narració comença amb l’expressió sexual més innocent: el bes. Aquest sorgeix com un acte imaginari que travessa els murs de la timidesa i les convencions. Es tracta d’un bes que naix de la distància, és delimitat per uns deu centímetres que separen els amants. Amb un llenguatge carregat de tendresa i contemplació, s’evoca el primer acostament, l’intent de trobar l’altre a través del desig, però sense gosar mai creuar aquella barrera d’imaginació. Les emocions es queden en l’àmbit de la mirada i la paraula, amb un to suau i profund, buscant deixar empremta al record sense traspassar-lo a l’accés físic.

Aquest patró d’anhel reprimits es reforça al llarg del text amb escenes quotidianes carregades d’intensitat simbòlica. Per exemple, el viatge en autobús serveix com a escenari on el desig de l’autora s’articula a través de la presència anònima d’una persona desconeguda. L’amable petició d’un somriure porta al lector cap a un moment gairebé ritual on el plaer resta supeditat a un gest insignificant, la qual cosa amplia la distància entre l’accés al desig i la seua consumació. Aquesta dinàmica d’acostament seguit d’allunyament és una constant que impregna els textos d’una barreja de malenconia i intensitat reprimida.

La dimensió física i emocional del desig és, en molts moments, contraposada a situacions de solitud i reflexió. En una altra escena, la poetessa reflexiona sobre l’impossible ànsia d’amor brusc i desfermat. Quan un cambrer li pregunta què desitja, el seu interior sembla respondre a una necessitat visceral i ancestral d’amor físic; no obstant això, la castració l’arronsa de nou a una demanda quotidiana i prosaica: un cafè amb llet i una torrada. Aquest tipus d’imatges senzilles, en les quals el desig s’apaga d’una manera rotunda i quotidiana, construeixen una narrativa que aprofundeix en la fricció entre l’instint i la societat, entre el somni d’abandonar-se als instints i l’autoritat del context que imposa autocontrol.

El text també incorpora una vessant de crítica social profunda, particularment en relació amb la repressió sexual i les cicatrius emocionals de les persones que han patit abusos o traumes sexuals. En una de les seues imatges més descarnades i colpidores, l’autora ens introdueix en la ment d’una dona violada, explorant com la brutalitat de l’abús li deixa una empremta devastadora en la capacitat de desitjar. Es tracta d’un buit profund que creix des del cos fins a la ment, cremant la capacitat de fantasiar i matant quelcom essencial: no és que fora seca, és que estava cremada. Aquest text (Serenata) desprèn una cruesa impactant, il·luminant les ombres d’allò que molts consideren incomunicable o tabú.

Aquesta narrativa de reclusió emocional i física també es veu exemplificada en altres formes de solitud. La poetessa ens parla d’una dona transgènere que descriu el seu cos amb una mescla de dolor i resignació, com un espai on la identitat i el desig viuen atrapats en una tensió permanent. A través d’aquestes reflexions, l’obra subratlla les múltiples formes d’alienació i frustració que les normes de gènere i les expectatives socials poden imposar sobre les persones.

L’espai del poema es torna sovint un castell d’aire, una torrassa on el “jo poètic” observa des de l’aïllament. La imatge del constructor sense plànols reforça la idea de vulnerabilitat, de la fragilitat de les aspiracions humanes i el desig. Alhora, la representació d’aquest castell com una protecció que es converteix en presó explora la contradicció que implica intentar protegir-se del dolor reprimint també el plaer.

Per contraposició, la imatge del riu i el cavall –salvatge, indomable– evoquen la possibilitat d’alliberament, la urgència visceral per escapar de les lligasses. Així, els versos finals del text, amb la imatge te trencaré amb les dents les lligasses, ofereixen al lector un esclat d’energia transformadora que clama contra la reclusió i la repressió. Aquesta escena, visceral i contundent, encapsula el conflicte entre l’instint i la contenció.

També emergeixen reflexions sobre el gènere i el llenguatge, com ara la castració del llenguatge que viuen algunes dones incapacitades d’expressar els seus desitjos per por, culpa o inseguretat. L’autora explora una vasta gama d’experiències a través de la perspectiva d’un “jo poètic” que es diversifica i adopta la veu de figures anònimes, però profundament recognoscibles.

Finalment, la presència recurrent del silenci subratlla el títol i el marc temàtic de l’obra. La tensió entre el silenci autoimposat i el desig d’expressar-se és una de les lluites més persistents de l’arquitecte del poema. Així, l’autora ens porta a reflexionar sobre com la societat i les experiències personals donen forma a les nostres veus i als nostres silencis.

En conclusió, aquesta obra constitueix un retrat profundament humà sobre el desig, el silenci i la solitud, treballant amb un llenguatge que ressona amb la intensitat de les experiències universals i les especificitats del dolor personal. Per exemple, les imatges del bes que mai no es consuma o de la dona que amaga la seua frustració davant una comanda quotidiana revelen com l’obra aconsegueix unir la dimensió particular i la universal en el marc del dolor i la repressió. Al llarg dels poemes, les contradiccions entre l’instint i el control, la vulnerabilitat i la força, esdevenen un mirall per al lector, posant-lo davant les seues pròpies tensions internes.

L’obra, amb la seua subtilesa i complexitat, no només ressona emocionalment sinó que obliga el lector a confrontar-se amb aquestes dinàmiques en la pròpia vida, reflexionant sobre el paper del silenci, la repressió i les estructures socials que conformen el desig. A través de les seues imatges i tensions internes, Els sospirs castrats invita a una reflexió no sols poètica, sinó també social, sobre la necessitat d’alliberament com una condició essencial per a la plenitud. Aquesta crida no és només una demanda de canvi extern, sinó un reconeixement de la urgència de reconciliar-nos amb la nostra pròpia humanitat.