Ben clar ho diu el pròleg: aquesta és una obra per riure’ns. Aquests autors, avesats observadors, i si hom vol, estudiosos d’aquest fenomen sociològic que s’anomena l’alcoiania (el mateix sentiment dels altres pobles del món, però més carregats de passió), aquests autors doncs, pretenen que ens mirem el melic per enèsima vegada, amb un prisma o vidre de les ulleres diferent, que no és altre que el punt de vista de l’humor. Un humor esguitat dels nostres vocables, les nostres frases fetes, les nostres expressions, les nostres manies, les nostres virtuts i els nostres defectes. Tot plegat, un estudi sociològic a peu de carrer fet a mode de diccionari de butxaca (de gavardina), però superant àmpliament aquesta estructura ordenada alfabèticament i amb una rígida explicació d’allò definit. Ací, hom tracta de donar explicació a moltes coses que semblen inexplicables a primer cop de vista. Tot i això, l’aguda visió i la ploma àgil dels seus autors acabarà per desgranar la morfologia del caràcter dels habitants d’aquesta singular Foia, l’expressió més gràfica de la qual es fa a través de la llengua, barrejada de català, castellà, orgull, sornegueria i mala bava, que de tot n’hi ha a cadascuna de les expressions que les nostres boques emeten en forma de llenguatge oral.
Quins són, però, aquests intrèpids burxadors de les essències del nostre llenguatge que gairebé caricaturitzen els seus paisans a base de treure’n capes de pompositat i fastuositat a tot el que ens envolta i ens defineix?
L’un és un escriptor, columnista, autor de llibres i guions televisius, qui als seus textos de monòlegs sobre temes locals ja havia deixat la seua empremta en l’aguda observació i recapte d’expressions típiques de la parla popular alcoiana. El seu nom és Pep Jordà, i ja va recollir tot de mots i frases fetes dels habitants d’aquesta vall en una publicació digital, Tipografía La Moderna, dirigida juntament amb l’altre autor d’aquesta obra, el periodista Javier Llopis.
Llopis és una de les figures més brillants que ha donat el periodisme a la nostra ciutat al llarg de la seua història. Dotat d’una capacitat de visió i d’anàlisi crítiques extraordinàries, coneix com poca gent els ets i els uts de la realitat sociopolítica alcoiana, i aquesta visió ha decidit d’aplicar-la a l’àmbit costumista de la societat del nostre poble, descobrint tots els aspectes de la personalitat de l’ésser alcoià que s’amaguen sota la simple expressió del vocable oralment articulat.
Aquesta visió crítica, enriquida amb la ironia de què és capaç Jordà venen a confluir en una hilarant i alhora sociològica visió de la nostra gent, de la seua manera tan peculiar de parlar, i consegüentment, de veure el món i d’actuar-ne en conseqüència.
I la baralla quedaria incompleta sense la tercera carta que forma el trio d’asos. Quan els dos autors consideren que de mots ja n’hi ha hagut prou i massa, recorren a allò de “una imatge val més que no mil paraules” i encarreguen aquesta comesa a tot un acadèmic de la pintura alcoiana, Manuel Antolí, director que fou de l’Escola d’Art i Disseny de la nostra ciutat. Antolí agafa el pinzell més satíric i ens regala unes produccions gràfiques molt properes a la caricatura, però de realització molt més rica i colorista. Tot un regal per al pacient lector.
El conjunt del tot plegat és aquest llibre de fàcil lectura i rialla intel·ligent, que, a base d’analitzar els usos dels mots més freqüents i característics dels habitants de la ciutat que ens acull i ens deixa viure (de vegades, no massa), esdevé un autèntic retrat interior de la seua gent, una gent que els agrada molt de mirar-se el melic, i si s’escau, deixar-ho per escrit. I dit, i escrit, queda.
Ara caldrà fer-ne una lectura pausada i reflexiva, talment com si miràrem la placa d’una radiografia, per veure’ns i descobrir-nos una mica més dins de nosaltres. Si de l’alcoiania hom pot eixir-ne, amb aquest llibre n’entrarà de ple. Amb coneixement de causa, però. Salut i enhorabona als tres autors.
