Silvestre Vilaplana no necessita cap presentació entre els lectors en la nostra llengua. Una trajectòria farcida de premis i guardons literaris l’ha acompanyat des de pràcticament els seus primers treballs escrits.

En aquesta ocasió i dintre de la col·lecció crims.cat., torna amb una altra novel·la negra amb un clar rerefons social. La inspectora de policia Araceli Lavila, protagonista de l’anterior Dones sense nom, tornarà a aparéixer per enfrontar  la mort del seu pare, la qual decideix investigar malgrat trobar-se en situació de baixa mèdica i amb un estat físic i emocional molt feble, motivat per la recaiguda que ha sofert en la seua lluita contra la malaltia del càncer i les sessions de quimioteràpia que li minven les forces i l’humor per encarar la comesa pel seu compte, decisió aquesta que l’abocarà de ple a la negativa del seu cap dins la comissaria i la commiseració o llàstima a la qual es veu sotmesa per part dels seus companys de feina.

Tot açò durà Araceli a reviure foscos episodis del seu passat, de la vida en família per trobar-hi les primeres claus que l’ajuden a esbrinar els contactes que tenia el seu progenitor i que puguen aclarir mínimament els motius del seu assassinat, perpetrat per membres d’un comandament d’extrema dreta amb els quals tenia uns lligams molt compromesos.

Paral·lelament, Vilaplana ens presenta unes altres trames més petites, l’acció de les quals succeeixen amb velocitat vertiginosa, tot conformant unes històries marginals de curta durada. El conjunt del tot plegat vindrà a configurar la trama o el context en el qual es desenvolupa l’acció principal. Tot restarà perfectament encaixat i explicat cap a la fi del relat, amb l’habilitat narrativa que caracteritza l’autor alcoià, dominador perfecte dels diferents temps on transcorre l’acció i administrador de la dosi de suspens necessària per mantenir el lector perfectament enganxat al desenvolupament dels fets. En aquest sentit val a dir que ho manega amb l’execució d’un manobre, perfecte coneixedor com és del tempus d’una novel·la policial.

La fi de la novel·la combina la culminació inesperada dels fets descrits al llarg de l’obra amb la sensació d’obertura o d’esperança, en el cas del lector, en una següent edició on puguem trobar de nou una Araceli lluitadora contra la terrible malaltia que la rossega per dintre, el seu company de feina Jordi Guiu, amb qui comparteix el desig d’un món més just, el forense Santagustí i el seu humor càustic, per no dir negre… O Roger Casadefont, un dels pocs periodistes romàntics que creu en la independència de la seua professió i no es deixa vendre ni corrompre per les estructures del sistema. Un sistema on els abusos de poder estan a l’ordre del dia, amb el rerefons polític de l’ascens imparable de l’extrema dreta, estimulada i protegida per un poder econòmic que veu en aquests decimonònics enyorosos del feixisme la possibilitat de contenir les esvalotades de les organitzacions polítiques progressistes i nacionalistes, contràries als seus interessos econòmics i socials. Per acabar-ho d’arrodonir, la connivència descarada del poder judicial amb aquests grupuscles i el suport secret del CNI i els fons reservats expliquen l’ampla llibertat de moviments i de recursos amb què compten aquestes forces desestabilitzadores de la convivència democràtica. En aquest aspecte val a dir que la fabulació de l’autor és mínima, per no dir-ne inexistent, atesa la permissivitat intolerable amb la qual han actuat les organitzacions feixistes al nostre País des dels temps de la Batalla de València fins als nostres dies.

Una novel·la de lectura molt recomanable, no sols per als aficionats al gènere, sinó també per a tots els lectors, perquè a banda de l’ordim d’uns fets que mantindran expectant fins a la fi tot aquell que n’encete la lectura, la magistral descripció del context en què aquesta es desenvolupa ens pot donar les claus perfectes per començar a entendre la realitat social i política valenciana esdevinguda des de la fi del franquisme.