Com que l’autor alcoià és sobradament conegut farem un breu repàs per la seua biografia, tot i que aquesta permetria estendre-s’hi molt. Francesc Gisbert (Alcoi, 1976) és professor de llengua i literatura, llicenciat en Filologia Catalana i Doctor en la mateixa matèria per la Universitat d’Alacant. Ha publicat més de quaranta títols per a tots els públics i ha rebut nombrosos premis. En narrativa infantil és autor, entre altres, de la trilogia Misteris S.L, Les històries estranyes i Investigaràs fins al final; del conte La Maria no té por i de la col·lecció Els amics del Butoni, per divulgar el nostre imaginari fantàstic. En narrativa juvenil, El misteri de la lluna negra, El secret de l’alquimista o El fantasma de la torre. I per adults, la novel·la Els lluitadors, amb una ruta literària per l’Alcoi industrial i modernista.
Ha elaborat materials didàctics i per a primers lectors, a més de coordinador dels llibres Fer Via (Andana) per a preparar les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià (JQCV). També és divulgador de la cultura popular, amb Màgia per a un poble, guia de criatures i creences màgiques populars i A què juguem? Els nostres jocs populars. És autor de la primera Història de la Literatura infantil i juvenil valenciana.
Ha obtingut els següents premis literaris: Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent, Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Enric Valor de literatura juvenil, Carmesina de narrativa infantil, Ciutat de Borriana de narrativa juvenil, Vicent Silvestre de Narrativa Infantil dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira, Enric Valor de novel·la, Laurèdia de la Nit Literària Andorrana, Folch i Torres de novel·la per a nois i noies, Premi de Narrativa 25 d’abril, Samaruc (en dues ocasions), Bernat Capó de difusió de la cultura popular (en dues ocasions), Bancaixa de Narrativa Juvenil, Barcanova en la modalitat de narrativa infantil, de novel·la Ciutat de Benicàssim, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al millor llibre infantil, Premi Carmenin-la Safor, Premi Sagunt de Novel·la, etc.
En aquesta ocasió ens presenta La resistència lingüística, un llibre de caire sociològic que fa un repàs estructurat i didàctic per la situació de les llengües del món minoritàries i minoritzades que no ostenten l’exclusivitat de l’oficialitat al seu país respectiu i estan patint un procés de regressió que amenaça la seua presència en el catàleg de llengües del món. D’altres, però, constitueixen uns exemples a tenir en compte per la voluntat dels seus parlants i les accions mampreses per tal de recuperar-ne de nous.
Segons ens explica acuradament Gisbert, la diversitat lingüística està disminuint a un ritme vertiginós: de les més de 10000 llengües que hi havia al món al segle XV, només en queden la meitat, dins un procés de desaparició que no té treva i on la situació de globalitat que viu el planeta sembla agreujar-lo encara més.
Francesc tan sols s’ha detingut en una vintena de llengües que han estat escollides per presentar una situació sociolingüística semblant a la nostra. Així doncs, en parla de les llengües minoritàries de punts tan distants com ara el Canadà o Austràlia o el maori de Nova Zelanda. Ens descobreix les llengües amenaçades de desaparició a l’Amèrica del Sud, com ara el guaraní, el quítxua o el cas de Rapa Nui, a l’illa de Pasqua.
Tot seguit, ens apropa a Europa per veure la situació de les llengües veïnes. Analitza el procés de recuperació de l’èuscar i la situació de divisió del gallec, la minorització del bretó i l’occità, la llengua que no va poder regnar. Pel que fa a Escòcia, ens aclareix el concepte de llengua escocesa i gaèlica, així com el curiós cas d’Irlanda, que tot i ser el gaèlic cooficial amb l’anglés, no guanya parlants i el perill de desaparició n’és ben present. I no oblidarem el cas del Marroc, bellugant-se entre l’àrab i l’amazic que pateixen plegats la poderosa influència del francés, la llengua tradicional de la cort.
Gisbert no permet que el lector caiga en el pessimisme i s’hi val de l’exemple de llengües que ja es donaven per mortes i l’esforç volenterós d’antics parlants aconseguiren dels governs la presa de posició en un moviment de resurrecció que pot aconseguir llur pervivència en un futur: el wampanoag, el hawaià, la llengua hebrea en el nou estat d’Israel o la llengua gaèlica de l’illa de Man.
A continuació es detindrà en els països on hi ha dues llengües o més en contacte: a Europa, amb els casos de Suïssa i Bèlgica, l’Àfrica Central i la llengua franca i al Sudàfrica amb la incorporació de noves llengües amb motiu de les contínues colonitzacions a què s’ha vist sotmés el continent negre.
La llengua, tanmateix també ha estat instrument de poder. Un cas flagrant es la Federació Russa, on el rus ha estat imposat com a llengua d’estat i amenaça les 133 llengües restants del gegant euro-asiàtic. O la Langue de la Norme, que és el francés, idioma nacional de França, oficial la regió de Valònia (Bèlgica) i cooficial amb el neerlandès a Brussel·les. Igualment a Luxemburg, diferents cantons de Suïssa i la vall d’Aosta (Itàlia). El cas de Xina és semblant i el mandarí és la llengua que està anul·lant la diversitat lingüística del gran conjunt poblacional del país.
No vol deixar de banda la supremacia de l’anglés en el conjunt del món com a llengua de negocis i de la innovació tecnològica, conseqüència del predomini dels EUA, tot i que és una situació que podria revertir en favor d’altres com ara el xinés. I al darrer capítol, Francesc analitza la situació del català, amb deu milions de parlants potencials i menor presència a les institucions europees que altres llengües d’estat amb molts menys població que el parla i l’entén. Ací introdueix el concepte de resistència lingüística, després de comentar la presència de la llengua al carrer, a les famílies, el paper que hi juga l’escola, la població nouvinguda… I en fa un esbós de com redreçar la situació, o almenys intentar-ho amb tota la voluntat del món. Un intent basat en:
Francesc Gisbert, tot fent servir un llenguatge que defuig del tecnicisme terminològic de la sociolingüística, ens endinsa en el divers mapamundi de les llengües amb les particularitats pròpies que venen a desembocar en problemes semblants que es donen a territoris distants entre si, però amb situacions sociolingüístiques semblants.
I quan gira els ulls a ca nostra, vol ser realista sense caure en el pessimisme. Conscient de la situació de risc que travessa el català, explica els pilars bàsics que ha de sustentar la recuperació en l’ús de la nostra llengua. Aquests pilars bàsics constituiran l’edifici que ha d’albergar l’esperança de futur de la llengua de deu milions de persones, que som, en definitiva, la resistència lingüística.
Per acabar, ho farem recomanant la lectura d’un llibre fet amb un didactisme digne d’elogi, el qual possibilita que estiga a l’abast de qualsevol no iniciat en qüestions sociolingüístiques. Potser per això, l’autor ha volgut aprofitar l’avinentesa perquè el text esdevinga un manual de treball per a l’alumnat de secundària i un codi QR dona accés a una sèrie de propostes didàctiques per al treball del professorat a l’aula. Vet aquí la cirereta que arrodoneix la cocció del pastís.
