MIQUEL NADAL TÀRREGA (València, 1962) és escriptor i autor o coautor de diversos llibres sobre història política del valencianisme, com Document 88 o Tradició i modernitat en el valencianisme, i d’història de l’esport a la capital valenciana, com El nacimiento de la ciudad deportiva. La Valencia de hurras y alirones. És fundador del blog col·lectiu sobre el València CF Últimes vesprades a Mestalla i col·labora com a columnista en el diari Las Provincias i la revista Lletraferit. També ha publicat Somiar gols. Futbol (i contes) de pares a fills (2014) i el dietari Inventari mínim (2016).

Càndid, novel·la amb la qual va obtenir el Premi Lletraferit l’any 2021, constitueix un repàs a la història de la ciutat de València arran de l’enderrocament de les muralles, al segle XIX, per iniciar un creixement descontrolat que acabà per empassar-se horta, camps i barraques fins arribar a la mateixa vora del mar. Aquesta cursa descontrolada per assolir una modernitat que excedia els límits de la fantasia és analitzada per l’autor en forma de cròniques amb un sentit crític i alhora un sentiment enyoradís per una ciutat que caminava desorientada d’ençà que va perdre la seua fortalesa emmurallada i s’obrí de forma reverencial als aires que vindrien de Madrid. Una ciutat que perdrà els seus murs i posteriorment el seu riu, assecat i desviat, els seus camins de l’horta, els seus pobles i les seues aldees engolides per un afamat gegant que voldrà créixer sense ordre ni concert. I en un procés posterior, perdrà fins i tot la nomenclatura de les seues partides rurals en detriment d’uns noms buits, grisos i propis d’una urbs despersonalitzada i servil. I, enraonat amb tot açò hi haurà la progressiva pèrdua de la llengua pròpia en detriment d’un castellà vingut de fora i amb el qual la ciutat intentarà aproximar-se a la capital d’Espanya.

Aquesta sèrie de cròniques per diferents moments de la història contemporània de la ciutat del Túria tenen com a denominador comú a una nissaga familiar on els caps de família tenen com a nom Càndid, una accepció volteriana que va més enllà del nom del personatge que dona sentit a la novel·la i que viu la progressiva transformació de la ciutat des de la posició de qui és al lloc equivocat en l’esdevenir dels fets històrics.  Assistirem a la transformació a primers de segle, en plena dictadura de Primo de Rivera, per acollir l’Exposició Regional, engalanant-se a base de tombar cases i alguns palaus per confegir un decorat de cartró i pedra. Aquesta València de flors i llum es convertirà en ciutat republicana adquirint la capitalitat de l’Estat. La insurrecció que donà origen a la guerra civil l’agafà lluint la vestimenta republicana i així Càndid va veure desaparèixer la Casa de la Democràcia, el Casino republicà i fins i tot les imatges i els llibres del gran patró local de l’època, Vicente Blasco Ibáñez, cridat a ser símbol perenne de la ciutat. Tanmateix, els avatars històrics aviat l’allunyarien de les ments d’una població que es llançava als carrers per rebre les visites del  Generalísimo, talment com si estigueren en la processó del trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de la ciutat.

Càndid i el seu fill assistiran al naixement d’una nova fesomia urbana d’una població que idolatrava els camps de conreu de la taronja, la barraca i l’horta, tot i traient la pols dels versos de Teodor Llorente, i alhora aplaudia el desnonament progressiu d’aquesta imatge de la ciutat a partir del Plan Sur, una mena d’almoina d’un estat que ignorava la ciutat devastada per la crescuda del seu riu l’any 1957.

I així, una per una, com si fos el tramvia que recorria els carrers del centre i que desaparegué als anys 70, el llibre va fent parades per diferents moments del segle XX  on el fill i el net de Càndid (tots dos amb el mateix nom) esdevenen espectadors d’una ciutat que vol reinventar-se sense conèixer-se ben bé, una ciutat que vol trobar en la complaença perenne i la “candidesa” (vet aquí la doble significació del títol de la novel·la) uns trets d’identitat que no farà servir per reivindicar-se sinó per dotar-se d’una imatge folklòrica, amable i gentil, per tal de continuar “ofrenant glòries a Espanya”, encara que això li supose deixar de banda la llengua i una cultura que havia d’haver estat la millor tarja de presentació d’una ciutat que no ha sabut ni mirar-se el melic, de tant com ha mirat sempre al ponent.

L’obra, molt ben documentada per Miquel Nadal esdevé un instrument de reflexió per esbrinar la deriva d’una València que no ha sabut capitanejar la seua embarcació en forma de país. Ni tan sols reflexionar adequadament sobre el seu passat i futur i acarar aquest amb resolució i no pas amb la candidesa amb què tradicionalment ha contemplat els dies passant.

A l’obra hi tenen cabuda els personatges que d’una manera o altra han intervingut en la història recent d’una ciutat que en poc o res té a veure amb la del País que li’n fa manlleu del nom. Blasco Ibáñez, Fèlix Azzati, la saga dels Trènor (marquesos del Túria), Balanzà, Goerlich i un llarg etcètera, prenen vida en alguns episodis perquè el lector puga descobrir llur paper en la trajectòria històrica d’una població que visqué d’esquena al mar i s’adonà tard d’aquest fet.  Un mar que li llançarà el darrer repte de la seua evolució urbana: la reforma i ampliació del port.