Diario último de un profesor és la primera incursió en la narrativa de Javier Pérez Vaquer, professor de dibuix i disseny, pintor i docent d’Ensenyament Secundari i Formació Professional a Alcoi durant trenta-cinc anys. En aquesta obra, publicada el 2026, l’autor transforma el seu darrer curs abans de la jubilació en un dietari literari que ofereix una mirada lúcida, serena i profundament humana sobre la professió docent i les circumstàncies personals que l’acompanyen.

Narrada en primera persona, la novel·la té com a protagonista Òscar, professor de dibuix i disseny en un institut d’Alcoi, que registra gairebé diàriament els esdeveniments que viu dins i fora de l’aula. A través dels seus apunts, el lector descobreix la realitat de la Formació Professional Bàsica i dels cicles formatius, on conviuen alumnes amb problemes d’integració, famílies desestructurades, consum de drogues, violència o exclusió social. Pérez Vaquer evita qualsevol discurs moralitzador: exposa els fets amb una escriptura austera i precisa, deixant que siga el lector qui valore les situacions descrites.

Al mateix temps, el dietari reflecteix la complexitat de la vida familiar del protagonista. La convivència amb una nova parella, la relació amb els fills del primer matrimoni i, sobretot, la cura d’un pare afectat per una progressiva pèrdua de memòria configuren un segon eix narratiu que complementa el món educatiu i mostra fins a quin punt la vida personal i la professional es condicionen mútuament.

Un dels encerts més destacables de l’obra és la manera com l’autor transforma experiències reals en matèria literària. Per preservar la identitat de les persones que han inspirat el relat, recorre a un acurat procés de ficcionalització. Aquesta voluntat també es manifesta en les il·lustracions que acompanyen el llibre, realitzades pel mateix Pérez Vaquer, pintor i especialista en el tractament de la imatge. Els retrats híbrids, resultat de la combinació de trets físics de diverses persones, reforcen el valor testimonial de l’obra sense comprometre l’anonimat dels protagonistes reals.

L’estil és senzill, directe i contingut. Sense recórrer al sentimentalisme ni a grans reflexions, l’autor aconsegueix transmetre el desgast, les satisfaccions i les contradiccions d’una llarga trajectòria docent. El final manté aquesta coherència narrativa: no hi ha cap lliçó moral ni cap desenllaç espectacular. Només conclou una etapa professional, mentre la vida continua tant per als alumnes com per al mateix protagonista, que inicia un nou temps dedicat a la família i als seus interessos personals.

En conjunt, Diario último de un profesor és una obra d’una notable autenticitat que combina el testimoni autobiogràfic amb la ficció per oferir una visió realista de l’ensenyament, de les dificultats socials que entren cada dia a les aules i del pas del temps. La sensibilitat artística de Javier Pérez Vaquer, unida a la seua experiència docent i a una escriptura sòbria i honesta, converteixen aquest llibre en una lectura especialment recomanable per als professionals de l’educació, però també per a qualsevol lector interessat a comprendre la dimensió humana que s’amaga darrere de la vida quotidiana d’un professor.