Destacados
Lo + de lo más
Los grandes interrogantes de la urbanidad alcoyana
Unas cuantas preguntas básicas sobre los rituales sociales de esta ciudad
De toda la vida, los alcoyanos hemos sido gente educada y muy saludadora
Alcoy tiene sus propias reglas de urbanidad. Esta ciudad, escondida entre montañas y ríos, ha generado a lo largo del tiempo sus propios rituales sociales. Algunos de ellos sobreviven al paso de los años y otros han perdido su vigencia. Tipografía La Moderna plantea algunas de estas grandes preguntas e intenta darles una respuesta. Información […]
Lo + de lo más
100 preguntas postelectorales, medio en serio medio en broma
Tipografía La Moderna pone sobre la mesa los grandes interrogantes tras la jornada de 26M y no responde ni uno
Vamos contracorriente. Ante el alud de sesudos análisis sobre los resultados de las pasadas elecciones en Alcoy, Tipografía La Moderna les hace una oferta mucho más divertida: una batería de 100 preguntas sin respuesta. Medio en serio medio en broma, está publicación pone sobre la mesa 100 interrogantes básicos sobre las consecuencias de la jornada […]
Lo + de lo más
Cómo sobrevivir a las Fiestas de Alcoy y no morir en el intento
Consejos básicos para que los componentes de la Filà Els Mirons tengan una Trilogía sin sorpresas desagradables
Foto: Paco Grau
Para los componentes de la Filà Els Mirons las Fiestas de Alcoy son un deporte de alto riesgo. La Trilogía son tres días de disfrute callejero, en los que no faltan trampas mortales en las que puede sucumbir todo el ardor festero. Tipografía La Moderna ofrece una batería de consejos para salir bien librado de […]
Lo + de lo más
Diccionari bàsic per entendre a un alcoià malalt
Introducció al nostre metallenguatge sanitari: De l’acatxonà a l'ataquet, passant per la ponsonya i l’agonieta lletja  
Pintura històrica de Na Saurina d'Entença després de patir un fort anfitorro de guatlles en escabetx.

Els alcoians som rars fins per posar-nos malalts. La sanitat alcoiana està plena de conceptes singulars que no apareixen en cap tractat de medicina. Són paraules polisèmiques carregades de lirisme i de mala llet amb les quals els habitants d’aquesta ciutat descrivim les nostres
malalties o el nostre estat físic. Aquí va un petit diccionari bàsic, especialment útil per a metges i infermers de fora que vénen a prestar els seus serveis a la beneïda i industriosa ciutat del Serpis.

1-L’acatxonà
En l’argot sanitari alcoià l’acatxonà és l’estadi previ a la mort. Estem davant d’un diagnòstic genèric, que en castellà normal es podria traduir amb aquella frase de ‘a este pobre hombre le quedan dos telediarios’. Quan els alcoians diem d’ algú que ‘ha pegat l’acatxonà’, el millor que pot fer aquest algú és anar al notari a fer testament i contactar amb algun sacerdot de confiança perquè li imposi els sants olis. L’acatxonà ve acompanyada d’una sèrie de símptomes físics i psicològics que resumeixen un estat de decadència general: falta de gana, deixadesa indumentària, somordor en els moviments i una veueta planyívola que fa pena. També pot manifestar-se a través d’un canvi dràstic en els costums del pacient: quan un militant del cafè licor es passa al poliol, els seus companys de bar solen mirar-se entre ells amb gest de tristesa, dient-se els uns als altres, sense paraules, la terrible sentència:  ‘aquest Jordi ha pegat una bona acatxonà’. Per completar l’escena, només cal que sobre el cap del tal Jordi vole amenaçant un grup de voltors del Projecte Canyet.

2-Els baixos
Els baixos, per a les persones de setanta anys endavant -o de quaranta si pertanyen a una filà- són la zona anatòmica compresa entre el mèlic i l’engonal (però només la part davantera, a la  posterior se la reconeix com cul, florí o fogó) L’eufemisme d’origen automobilístic amaga, no obstant, una incorrecta apreciació de les proporcions corporals ja que mentre que els baixos d’un cotxe estan situats a la part més baixa de l’habitacle, els baixos humans estan situats -pam dalt pam baix- en l’equador del cos.  A no ser que l’individu en qüestió estiga tot el dia a quatre potes (cosa que no sol ser habitual, o potser si) De qualsevol manera les persones que utilitzen aquest eufemisme podien pensar en anar canviant-lo per un element automobilístic més ‘centrat’ com el carburador o  la bomba d’oli. O per un altra expressió més adient amb la posició geogràfica que ocupen com per exemple les Comarques Centrals. Eufemisme que a més de concretar millor la ubicació suposaria una interessant reivindicació territorial.

3-L’ataquet
L’ataquet és el gran comodí de la sanitat popular alcoiana. Baix aquest epígraf inesgotable hi cap de tot: vessaments cerebrals, infarts de miocardi, apendicitis agudes o sobtats trastorns psiquiàtrics que fan que la víctima recórrega el carrer de Sant Nicolau en pilotes colpejant als transeünts amb un exemplar de la Revista de Festes de l’any 1974. Per definició, l’ataquet és ràpid i fulminant. Es diferencia de la resta de les malalties alcoianes en què la seva arribada és impredictible i que en cas de mort de la víctima, els seus amics solen pronunciar frases poètiques de l’estil  ‘no som ningú; el dissabte estava tan content inflant-se a menjar callos amb els del montepío i avui mira’l: dins d’una caixa de pi’. Estem davant d’una malaltia amb denominació d’origen:  Alcoi és la terra del ataquet, una ciutat industriosa i treballadora en la qual la gent no té temps per permetre’s el luxe de malalties prolongades.

4-Obrir i tancar de seguida
Aquesta expressió alcoiana estretament lligada als procediments quirúrgics  planteja un munt d’interrogants per als forasters. Què es això d’obrir i tancar de seguida? Què de cas no és normal que un cirurgià obriga i, de seguida que ha acabat la feina, tanque el més ràpidament possible per evitar infeccions per contaminació bacteriana? Què no veieu el que passa a Walking Dead amb les ferides obertes? Què vol dir un alcoià quan diu en veu baixa i to misteriós: ‘El van obrir i el van tancar de seguida’? Doncs bàsicament pot referir-se a dues coses: o bé a un malalt desnonat que en veure el grau d’afectació de la malaltia els metges han renunciat a tractar o bé a un malalt que s’ha canviat de llit en l’últim moment sense haver-ho notificat a les infermeres i que els cirurgians han obert i tancat de seguida en adonar-se que no era ell el que havien d’operar sinó el veí del costat. De cap manera significa que els alcoians, i  alcoianes, tinguen una cremallera al pit com la rossa de l’anunci ‘Busco a Jack’ i, en conseqüència, se’ls puga obrir i tancar tan ràpidament com si foren un moneder o un anorac

5-La injecció de fetge
Milers de culs adolorits d’alcoians en la cinquantena ens contemplen. Allà pels anys seixanta del segle passat, cada vegada que el nen perdia les ganes de menjar o li entrava qualsevol tipus de fluixesa, les mares anaven al metge exigint-li de manera innegociable una ronda d’injeccions de fetge. Estem davant el gran miracle sanitari alcoià, que ha permès sobreviure a diverses generacions condemnades al raquitisme o a alguna cosa pitjor. La injecció de fetge era l’expressió mèdica del vell refrany de ‘quien bien te quiere te hará llorar’. Feia mal fins a extrems inversemblants, deixant al seu receptor amb una incapacitat absoluta per seure en una cadira durant un període mínim de dues setmanes. Estudis tècnics realitzats en els últims anys han demostrat que la injecció de fetge mancava de qualsevol utilitat sanitària, assenyalant-se que les miraculoses recuperacions es devien al pànic de patir noves sessions d’aquesta tortura glútia.

6-L’agonieta lletja
L’agonieta lletja, a més d’una redundància (pot haver cap agonia bonica?) és la sensació  que experimenta un alcoià en notar un malestar que, en aparença no sembla greu, però que segons la seua percepció interior ben bé podria assenyalar el traspàs de la fina línia que separa la vida de la mort. Quins són els símptomes que distingeixen l’agonieta lletja d’una altra que no ho és? Aquesta és una qüestió  realment difícil de respondre perquè sent l’agonieta un estat subjectiu de la persona l’única manera de saber si es lletja o no és el resultat. Es a dir, si l’agonieta desemboca en un mal lleig a conseqüència del qual el pacient acaba veient-li ‘el blanc dels ulls a la mort’ és tractava d’una agonieta lletja. Si pel contrari després d’un pet i un parell de rots el pacient torna al seu estat de normalitat es tractava només de flato.

7-El constipat mal curat
Un estudi de l’Organització Mundial de la Salut ha assenyalat que el ‘constipat mal curat’ és la segona causa de mort entre els alcoians, només superada per l’ataquet. Ens trobem davant d’una malaltia que va acompanyada d’un singular element ètic. El constipat mal curat és el just càstig a la manca de previsió i a la inconsciència de les seves víctimes. Solen patir-lo individus que peguen la volta als ponts amb una rebequeta en una crua nit d’hivern, tocats de l’ala que ixen al carrer després de dutxar-se i no assecar-se adequadament els cabells i gent que s’entesta a sortir a veure les Pastoretes tot quan encara li queden unes decimetes de febre de l’última grip. Tot i que els metges intenten disfressar aquesta malaltia amb noms tècnics i altisonants -pneumònia o pulmonia- els alcoians d’a peu sabem perfectament que si un aprèn a  curar-se bé els refredats pot durar més que un cul de morter.

8-La ponsonya
La ponsonya és un malestar  psíquic que provoca una sensació d’opressió en el malalt, una desplaença cap a casi tot, una completa falta d’activitat i una capacitat de reaccionar entre lenta, molt lenta i lentíssima. Tot i que la ponsoya no és una malaltia sinó un estat d’ànim si no es tracta a temps pot provocar marasme i, fins i tot, catatonia. Estudis recents han demostrat que la ponsonya te un grau d’afectació en un 50% per damunt de la mitjana entre poblacions de sompos, posmes o persones amb antecedents de somordor. Per cert, la ponsonya,  és una d’eixes rares  malalties que no només ataca les persones humanes sinó que també pot fer-ho als animals, plantes i inclús nuclis poblacionals amb set segles d’història. O es que a aquestes alçades algú dubta que la ciutat d’Alcoi pateix una ‘ponsonya’ més gran que el Campanar?

9-L’anfitorro
Clàssic alcoià de les malalties de l’aparell digestiu. Si el Barça és més que un club, l’anfitorro és molt més que una indigestió. Aquesta malaltia va acompanyada de forts dolors d’estómac, de vòmits, de suors freds i de contínues expressions en les quals el malalt assegura que ‘ja no ho faré més’. L’anfitorro és la conseqüència de la massiva ingesta d’algun tipus d’aliment especialment indigest: tapes d’abissinis, plats fondos plens de bitxos picants, dotzenes de pastissos de glòria o quantitats industrials de morro fregit. Les víctimes d’aquesta malaltia solen ser maltractades pels seus cuidadors, que els retreuen el seu descontrol alimentari i intenten curar-los aplicant a manera de penitència tota mena de remeis fastigosos: des de l’Aigua de Carabaña fins a les tisanes de rabet de gat, passant per les dolorosíssimes i humiliants lavatives.

10-Llevar-ho tot
Tot i que d’entrada sembla una frase més relacionada amb robatoris a boqueta de nit a la porta d’una sucursal bancària o amb stripteases de boys disfressats de policies a la Plaça de Dins que de terminologia mèdica, és la expressió que habitualment utilitza un vianant alcoià per explicar-li a un altre vianant que, determinat conegut de tots dos, ha estat intervingut quirúrgicament i li han tret un tumor primari i parts d’alguns òrgans que tenia afectades. Evidentment es tracta d’una de les habituals exageracions alcoianes ja que no hi ha cap persona al món, llevat del gran sacerdot  convertit  en La Mòmia, capaç de passejar-se ufanosa pel carrer San Nicolau, o per l’antic Egipte, i fer-se unes mandonguilles d’aladroc o una torrada amb mantega al Bar Ideal després de que ‘li ho hagen llevat tot’. I s’han donat casos.

11-L’abranor
Encara que inicialment s’identifica amb l’ardor estomacal i l’acidesa, l’abranor és un concepte molt ampli en el qual també es poden incloure diferents estats d’ànim estrictament alcoians. Dóna abranor l’aigua llimona sintètica feta de química, però també provoquen aquesta mateixa malaltia els interminables debats sobre la Canal que protagonitzen els partits polítics alcoians. Dóna abranor posar-se fins al cul de menjar en un restaurant mexicà, però també provoca aquesta mateixa sensació dolorosa la contemplació d’un intel·lectual desgranant arguments científics per tal de defensar la prohibició de les esquadres mixtes. L’abranor física es pot combatre amb Almax i tot tipus d’antiàcids. L’abranor psicològica només es cura viatjant i prenent-se un descans temporal d’alcoianía.

12-La lamparoscòpia
La lamparoscòpia  és un procediment mèdic exclusivament alcoià paregut a la laparoscòpia. De fet només hi ha dos coses que els diferencien. Mentre la laparoscòpia (del grec ‘lapara’ costat del ventre i ‘scopia’ instrument per observar) és una tècnica que permet la visió de la cavitat pèlvica abdominal amb l’ajuda d’una lent connectada a una càmera, en la lamparoscòpia  el que s’introdueix al cos del malalt és una làmpada (del grec ‘lampas’) com les que habitualment utilitzen els mecànics per revisar els baixos dels automòbils. L’altra diferència és que mentre la laparoscòpia està considerada una tècnica quirúrgica poc intrusiva, la segona provoca greus estrips o ‘desgarros’  en l’orifici del pacient pel que s’introdueix l’esmentada làmpada.

13-L’estic
Tot i que sona i s’escriu igual que el bastó utilitzat al hoquei  (esport de gran arrel i tradició  a la ciutat d’Alcoi) l’estic és una curiosa – i estranya- associació que el malalt alcoià estableix amb la malaltia que el fa patir. Així mentre que en qualsevol altra part del món una persona està malalta del fetge, dels nervis o pateix de la pròstata, la qual cosa, almenys lingüísticament, ajuda a crear una certa distància entre malalt i malaltia; en el cas del pacient alcoià és completament diferent.  Un alcoià pera  dir que està malalt utilitza la forma verbal ‘estar de’ que significa estima, respecte i admiració. De forma que quan un alcoià està del fetge, (dels nervis o dels baixos) no hi ha manera humana de saber si està morint-se o enamorat d’ell.

14-Apèndix final: En el nom del metge
Les singulars relacions dels alcoians amb els seus metges donarien per a un tractat de gramàtica parapsicològica. En aquelles èpoques en què tota l’atenció mèdica era de pagament o es realitzava a través ’de iguales’, els pacients donaven tractament de Don als doctors, citant sempre el seu nom i el seu primer cognom. Es parlava en to reverencial sobre Don Enrique Vilaplana, Don Julio Berenguer o Don José Vicente Rodríguez. Amb l’arribada de la sanitat universal gratuïta retirem als facultatius tots aquests honors verbals i ens referim als metges utilitzant únicament un cognom. Ara ens curen tipus més propers, com Moltó, Gomis, Lloréns o Carbonell. Cal assenyalar que aquestes familiaritats es refrenen quan els alcoians es troben amb una metgessa. Per algun estrambòtic atavisme masclista encara ens sembla un fet extraordinari que una dona exerceixi la medicina i ens referim respectuosament a ella com a Doña Concha, Doña Sara o Doña Sofia.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Josep LLuis says:

    per afegir unes quantes: estar fet lluss, estar fet un pentol, fet un ceba, fotut, venen a ser sinònims d’estar molt deteriorat
    Estar com una jàssina=estar molt gros.
    Esta demanant es «traslado» a Cantagallet….

  2. Angel says:

    Utilísimo compendio. Después de años de escuchar, entre absorto y maravillado, a mi pareja, cuya familia es de origen albaidense, algunos de los términos que tan gráficamente describe usted, sin atreverme nunca a preguntar por miedo a mostrar mi falta de conocimientos tanto médicos como históricos, a partir de ahora podré sonreirme con la tranquilidad que da el conocimiento. Bravo!!!! Jajajajajajaja.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario