Podríem dir que aquest espècimen humà és, principalment, de naturalesa urbana. Res no li és estrany dintre la xarxa, o entrellat complex, de les places i carrers d’un poble. Sí, d’un poble qualsevol, sense manies de cap de classe. Tampoc és qüestió, ara i ací, de patentar l’extravagància, i sentir-nos-en propietaris exclusius del paradigma Dotor.

I com quasi sempre, i a qualsevol àmbit que dipositem la mirada, a la vida hi ha de tot. I d’un gènere se’n poden destriar subgèneres, i així, fent una anàlisi successiva, podem arribar fins on ens conduïsca la nostra minsa preparació. No obstant i això, per al cas que ens ocupa, i valorant unes quantes possibilitats, amb tres o quatre exemples en podem tenir prou per a il·lustrar la lleu referència que volem dur endavant. Tampoc és menester esgotar el tema d’un sol cop.

Podem ben assegurar que hem escoltat un munt de vegades l’expressió popular: eixe tio és un dotor! I la nostra sorpresa ha estat, sovint, la de prendre dotor per doctor, tot necessitant l’aclarida posterior per a la frase escoltada, al vol i sense una especial atenció. Clar està, dotor no és pas doctor, però s’assembla una mica, o bastant, segon s’hi mire, car el comportament del dotor resulta ser, en la major part de les ocasions, doctoral. I d’aquesta manera s’hi aproxima el valor semàntic de l’expressió, encara que, al remat, la divergència de significat és evident com tractarem de significar.

Voldríem posar en valor una primera aproximació del comportament dotor. Un dels atributs possibles d’aquest primer subjecte és el d’estar un lector voraç, no essent açò una mala cosa, ans al contrari, valga’ns Déu! La seua aferrissada passió per la lectura, el dotor, l’empra per fer sang a l’adversari, i que podríem ser qualsevol de nosaltres, quan aboca: no t’has llegit encara…? Tot fregant-nos per la cara la infinita curtesa de no haver sigut més diligents a l’hora de triar les darreres lectures. O bé magnifica la seua destresa i habilitats lectores, i retreu l’antigor que presideix les lectures alienes. Fan ganes de dir-li al pardalot: jo estic llegint, ara, “Solos tú y yo”, de Corín Tellado, i a la tauleta de nit ja tinc amanida una altra: “No me pesa quererte”, també de la senyora Tellado. És que estic boig per la novel•la romàntica. Mira si m’agraden que, ahir, a la llibreria de vell, vaig comprar-me un cabàs de palma plenet fins a les nanses…, i deixar-ho córrer.

Un segon registre del subgènere dotor podria estar el d’aquell que passeja amb la premsa del dia per sota del braç, amb la capçalera ben a la vista, per tal de proclamar les adscripcions ideològiques, segons estiga el panorama polític arreu la geografia pàtria. Si la cosa va de cara, aleshores sí, ben a la llum, i si pinten bastos, aleshores no hi ha manera de saber-ne la “cosa” que llig el figura, d’amagada com la du. Tot pura estratègia. I no es tracta, però, de fer burleta d’un mètode de transport de la informació diària, tan vàlid com qualsevol altre, car això no estaria ben vist. El que ens xoca és que el dotor de referència cride des d’una vorera a l’altra per saludar el personal conegut, i a més ho fa decantant-se per la forma diminutiva dels noms: on vas Pepito? Què hi ha Tonin? Manolín…afanya’t que arribes tard a la feina…! I fotent uns crist que ni se sap, tot aprofitant per a posar vermell, com una tomaca del terreny, el seu conegut vianant. És com el pati de l’escola, tots amb el davantal posat i les sabates Tractor brutes de tant jugar al futbol. Per la cridòria, clar està. I a la fi: Pepito, Tonín i Manolín no saben on ficar el cap, i es fan els suecs. Només faltaria que t’empome un basca com aquest…

Hi ha, també, potser, una tercera tipologia de dotor que, quan menys t’ho esperes, t’agafa del bracet i t’acompanya un tram de camí, vages on vages, això a ell no li fa res. S’acomoda de seguida i et llarga conversa al tres per quatre, seguidet i sense parar. Si vols bé, i si no t’abelleix en aqueix moment parrupejar sense cap mesura o contenció, doncs et fots. Alguna vegada l’assumpte té un bon parell de castanyetes, doncs el passejador que t’ha tocat en sort, és del gènere il·lustrat, i en sap un ou d’història, o de ciència filològica, d’art i, fins i tot, de crítica literària. T’arreplega i diu: saps que el valencià i el català no són la mateixa cosa? I si per casualitat, de matí, abans de sortir de casa, t’has fotut un pitxer de “mabogastrol”, doncs ho pots superar amb certa facilitat, però com se te n’haja passat el brutal beuratge, doncs pots parar en urgències, tot per culpa d’un bon atac d’abranor. I diuen que l’àcid és molt roí per a la salut. Sempre et resta, però, lliure ja del nuvi improvisat, enverinar-te amb salfumant o lleixiu, o estacar-te un canut de matafaluga que, ben mirat, no està gens malament. I tot barat, de debò.

Podem incloure, segurament, per l’especialitat que manifesta, un quart arquetip de dotor, i li direm el borjamari. Aquest individu té, com a característica principal, la virtut de no pegar ni colp, és a dir, que viu del “titi”. Encara que habitualment s’autoproclama corredor de borsa…potser siga la dels ous, clar està. Si li demanem al CSIC una investigació sobre el genoma d’aquest subjecte, els pobres, els fem petar la màquina. Segur. A banda d’estiuejar a la terrassa dels bars, i empassar-se, cada nit, un “nacional”, i per a mi que ho fa a posta, només siga per a fotre el personal rar de la localitat, no se li coneix cap altra activitat digna d’incloure-s’hi al seu currículum. Això sí, pertany a una secta d’un perfil molt difícil de determinar: “el puntet”. Si fa no fa, a les dotze a prendre el sol, a passejar com un senyor, i a les dues en punt, ben atent per a penjar-li la gorra al primer que passe; total una cervesa de no res i unes olives farcides… això quina importància té?

Al meu amic Pep Jordà