Doncs, quasi res de nervis…

En eixa nit brillant, pletòrica, màgica i efervescent, i amb les millors gales que mai ningú haja pogut imaginar, apareix, sobre la catifa roja, a tocar de les portes del Teatre Kodak, la nostra estrella local Marta Figueres. No massa alta, i no massa prima; el vestit li arrastra pel darrere com si fos una veritable princesa, o una núvia, o inclús una favorita; les joies li han estat deixades per unes quantes amigues del montepio, però no es nota gaire; les sabates són d’Elda, molt ben fetes i amb un taló de vertigen, i si caus des d’aital altura, et fas mal de debò, badant-te la tíbia, la ròtula i el peroné, absolutament tot; els complements, d’ací i d’allà, tot préstecs, però ben conjuntats. Només posar el peu al terra, abaixant des del cotxàs que la condueix, milers de flaixos tremolen en pampallugues iridescents, rebotant capriciosos contra el rostre ben format de l’actriu principal, encesa d’alcoiania, d’una de les pel·lícules que opten a l’Óscar a la millor cinta de parla no anglesa, i que han tingut a bé, els de l’ Academy of Motion Picture Arts and Sciences, nominar. D’un braç l’acompanya el director de la cinta, i de l’altra son pare, que per a aquesta ocasió tan principal, s’ha fet l’ànim de viatjar en avió, la qual cosa encara el té verd com un kiwi, atabalat el pobre, de tanta por com ha passat. I encara resta el viatge de regrés: de res tinc ganes –pensa a cada instant Manolo, el progenitor de Marta-, si tornen hi haver turbulències em reballe de l’avió sense paracaigudes, no ho puc suportar.

La cerimònia, amb tot de llums i d’escenaris canviants, una vegada el Kodak s’ha farcit de luxe mesclat amb glamour, no triga gaire a iniciar el seu vol àrticular. Les estrelles rutilants del firmament cinematogràfic assegudes com déu mana a les localitats de butaca de pati, es vigilen les unes a les altres amb un xic de mala llet; encara que no poden ni veure’s, de tanta tírria com s’hi tenen, i somriuen sense parar, com si res passés, desitjant molta sort la resta de nominats als premis, només amb la mirada, i el gest d’exagerada amabilitat. Són prudents, però cremen baix la cendra, els molt fotuts. Bé, tots no són iguals, car Marta Figueres, la nostra estrella, és, encara, molt bona persona, i resta totalment embadalida per la grandesa de l’espectacle que li ha tocat viure, quasi sense pensar-s’ho. Marta pot arribar a carpir-se la nansa del coll de tant mirar cap a tots els costats. La curiositat la té remenjada de dalt a baix i viu el moment entre l’esglai permanent i la incredulitat.

Acabades les paraules inicials de la presentadora de la gala, arriba l’hora de la veritat. S’han acabat les comèdies i les risses, ara toca, si l’ocasió ho requereix, treure la navalla i començar a ganivetades a tort i a dret, fotent un merder de sang que la mare que els va parir a tots junts. Cal comprendre i reconèixer que n’hi ha molt de bèstia solt, i més en eixos llocs del món. La tensió s’hi respira. Els dits, ratats, plens de padastres, i els ulls estràbics ja no miren, ara xorren cap avall, amb un atac de fugida sense remei. Tots ben quiets a la butaca i esperant notícies.

Dues mamonades, una gracieta, un acudit, una broma a l’escot d’Angelina Jolie, i a per el tercer Óscar, al de millor pel·lícula de parla no anglesa, que, segons diuen els entesos, enguany la collita ha estat extraordinària, doncs les pel·lícules que opten al guardó són, totes, d’un gran nivell, sobre tot la francesa i l’espanyola. I aclareix la presentadora, Winnie Sophie McPersonn, que en aquesta edició la pel·lícula espanyola, vertaderament, ha estat feta en llengua catalana. Una qüestió sense importància, però que paga la pena d’aclarir. I sense més romanços…ai! La delegació espanyola: Jordi, el director, Marta i Manolo,, els diners de la productora no han donat per a més, tots tres un bon manoll de nervis, no saben si riure o bé plorar. Si se’ls punxa no surt ni gota de sang. Blancs com la cera. Les mans agafades, i a punt de rebentar per la pressió. Els regalims de suor des de l’esquena fins el cul. I per les galtes, inundant els pits ansiosos, un sacsó de llàgrimes: un gran poema, o una “polesia” com diria l’altre.

And the Oscar goes to…NO ET FACES LA MINSA!!!!!!!!!!!!!!, del director Jordi Furgades!!! I quina barbaritat! I quin escàndol de crits! Quins bots! Quines abraçades! Tots tres un embolic pel terra, doncs l’emoció salvatge rebuda ha pogut amb ells i amb el condumio de pastilles que s’han fotut abans d’anar-hi al Kodak del ous. Sí, sí, serenitat…cinc minuts de rellotge han necessitat per a posar-se dempeus i sortir a l’escenari per a arreplegar el guardó: la daurada estatueta de l’Óscar. I, clar està, arribats en aquest punt, es passa al capítol d’agraïments. El primer torn per a Manolo, que ha fet de productor, i que s’ha gastat els estalvis de vint-i-set anys per a fer esquadra en la pel·liculeta de la xicona: moltes gràcies a tots, i records als de la penya, i un bes a la meua dona que no ha pogut vindre; som els millors, ala, sènquiu… –diu Manolo, sense enganxar-se ni una sola vegada, perquè, per si de cas, ho tenia tot memoritzat-. En segon lloc, el director, el Jordi Furgades: del nerviós que tinc al damunt no se’m ve res al cap. Però faré un esforç perquè és precís dir alguna cosa. Val? Jo li vull agrair tot als meus amics, que han deixat de fer un viatge per la Marina per a arreplegar cèntims per a la pel·lícula. Moltes gràcies, ei, tu! I també li ho vull agrair a Pilarín, que fa quinze anys que festegem i no ens hem casat per culpa dels diners que hem anat clavant en aquest sac ple de forats que és “No et faces la minsa”. I també li ho agrairé als amics del futbet, que ja no esmorzen els diumenges torti-longui per a invertir en el “flim” (sic). I també li ho agrairia a l’equip de rodatge: Vicent, Toni, Jaume i a Paco el Perolero, tots grans aficionats i perquè ho han fet sense cobrar ni una llanda –llarga tot seguit, i això que no li venia res al cap, Furgades-. Però encara fa l’ensenya de continuar quan la McPersonn li furta la possibilitat, passant-li la tanda, ara, a l’actriu principal, la Marta Figueres: Ai! No sé si seré capaç! Ma mare ja em deia quan jo era menuda que no li agradava que em fera la minsa. I saben per què, públic respectable que ha vingut aquí aquesta nit de festa? Doncs perquè jo, sempre que hi havia merder per casa, feia com si no estigués, i m’evaporava. Mirava per damunt de les ulleretes rodones que portava en aquell moment, i fotia el camp, vaja, em feia invisible, encara que estava present, però era com si no ho estigués. Ja m’entenen. I ma mare es cabrejava d’allò més i a voltes em deia minsa, i a vegades mijamenqueda. I mai no he sabut el motiu dels noms que em deien aleshores. Ai! I mira, hui estic contenta. Mira per a on hem guanyat un bon premi, veritat? Vostès que diuen? Veritat que sí? (A tot açò, la McPersonn començava ja a rebufar com un bisó de la pradera). –Però la Figueres continua, com si res, amb el seu discurs-. I també voldria demanar una cosa, i és que algú de la sala em diga que vol dir això de fer-se la minsa, perquè encara ningú no m’ho ha explicat bé. A mi m’han dit que és una cosa així com que, encara que sigues molt espavilat, sembla que no ho ets de debò, i no es nota gens ni miqueta. És un poc difícil; com si fos filosofia, que diuen que la lleven dels estudis perquè no aprofita per a res, i a mi m’han dit que els animalots són els qui la lleven. Ja veuen, tot massa difícil. I en Espanya, ara, marededéusanta!!! Tenim una cosa a sobre que no sabem quina cosa és. També difícil com la filosofia. Ai! (La McPersonn a punt d’esclafir) M’han dit que puc fer dedicatòries, com en el meu poble, que abans podíem dedicar discos per la ràdio. Així que li ho dedique a Tirisiti, el millor actor de tots els temps. Els ho jure!!! I si no s’ho creuen, vénen en Nadal i ho veuran. És un ninotet que té molta gràcia, però ara no puc allargar-me molt, perquè boneguen. També li ho dedique a les monges de l’hospital, que van tenir cura de l’agüelo abans de morir-se, el pobre. Es va morir de vell, i ja no coneixia ningú. Crec que tots acabarem igual. I també, a ma tia Elvirín, que només fa que cosir pantalons per a pagar un poc de la pel·lícula. En cus sis o set cada hora. Es va ensenyar de joveneta amb una modista molt bona, que cosia per a les dones riques d’Alacant. I a les meues cosines, a les meues amigues i a un xic molt especial, però que no dic qui és, encara que ell ja ho sap. I a tot el món. Ai!

A la McPersonn, amb un còlic miserere, l’ambulància, des de l’escenari, se l’emporta a gran velocitat. El públic, els de la faràndula, comencen a fer la ona de tanta satisfacció com experimenten amb la finalització d’aquesta entrega. Els premiats: Manolo, Jordi i Marta se’n van del Kodak tot seguit, perquè, ben mirat, els la bufa la resta de l’espectacle. El tres al carrer, l’Óscar sota del braç, com si fos l’entrepà dels treballadors de fa molt de temps, i gelats pel ventijol que tenen adherit a les galtes, pensen de celebrar-ho com cal. Diu Manolo: Jordi, xicona, ara anem a fer-se, en qualsevol lloc, un bon colp de cafè!!! Us apanya? Però que siga de Sou, que no fa mal al cap i no es tira als ulls, -respon Jordi, quasi sense pensar-s’ho. I jo una mentireta -assegura la Marta més contenta que unes castanyoles.

A la Cia de Teatre La Dependent, tirisiters màgics cada Nadal, i sempre…