Tots necessitem un cosí de Zumosol a les nostres vides. Una presència sobrenatural que apaivague els nostres temors, ens protegisca de les injustícies i ens defense dels malfactors. Un esser mític al que poder emparar-nos quan les coses van mal i al que poder dedicar-li les nostres alegries si van millor. Però ¿què fer si cap dels set mil i pico integrants del santoral omple les nostres expectatives? ¿Si cap d’ells s’ajusta a la nostra idiosincràsia?
Molt senzill. Seguint aquestos passos que us descrivirem a continuació podreu construir en les vostres cases un Sant Patró, guerrer i llegendari, fet a mida de les necessitats de cadascú, amb menys temps del que es tarda en muntar un moble d’IKEA o de destapar un tetra brick d’obertura fàcil.
1. El bé. Per començar necessitarem una representació del bé. Una energia positiva capaç de donar-li força moral a la nostra obra. Per aquesta funció podria servir-nos qualsevol imatge del santoral, però vos recomanem la de l’arcàngel Miquel. No només per ser l’enemic numero 1 declarat del Dimoni i per tant la personificació universal (pressent a les religions cristiana, jueva i islàmica) de la lluita del bé contra el mal. Sinó també per ser un arcàngel music que tocarà la trompeta el dia del Judici Final. La qual cosa ens pot vindre molt bé si se’l vol emprar en cercaviles o passacarrers.
2. El mal. Com a contraposició buscarem ara una representació del mal. Us recomanem Jumbaba o Humbaba un personatge molt antic de la mitologia sumèria que tenia cara de lleó, dents de drac, llarga melena i rugia com una inundació. Una imatge que, és cert, recorda molt al cantant Rosendo, però que resulta més apropiada que Darth Vader o l’emperador Palpatine ja que, malgrat que aquestes icones son més actuals poden fer que el vostre sant quede una mica raret o, fins i tot, friqui. Si per algun cas volguereu donar-li encara un aspecte més terrorífic podeu inspirar-vos en individus reals com ara Ana Mato, Dolores de Cospedal, Ruiz-Gallardon, Cristóbal Montoro pronunciant la paraula ‘gilipollas’ o la ministra Fàtima Bañez esbossant un lleu somriure.
3. El cavall. Tot i que no hi ha cap norma escrita sobre aquest particular, no es aconsellable que l’heroi vaja a peu. És convenient, per tant, que l’incorporeu un mitja de transport. Com que resultaria estrany veure un Sant Patró muntat en bicicleta o conduint un Land Cruiser la millor opció –sempre- serà un animal o semovent com el cavall. Si voleu podeu utilitzar altres com l’elefant, el dromedari o el camell però correu el risc de que es confonga el sant amb un rei mag o amb un capità moro. A més el cavall donarà al Sant Patró un aspecte guerrer força interessant. Per fer-vos una idea podeu mirar la imatge eqüestre del deu egipci Horus travessant amb una llança la bestia més temible del riu Nil: un cocodril. Que segons com el mires podria passar per un drac.
4. La donzella. Ara que ja teniu el conjunt escultòric format per l’heroi, el cavall i la bèstia maligna encarnada pel drac, o pel personatge popular que hagueu escollit, ha arribat el moment d’entrar en detalls. En primer lloc caldrà vestir el sant. Hi ha moltes opcions per a fer-ho: de guerrer samurai, de tortuga ninja, de rànger de Texas, etc. Nosaltres vos recomanem un vestuari més clàssic com per exemple d’hoplita grec o de legionari romà. El de legionari romà resulta senzill i elegant alhora, a banda de ser el més reconegut universalment.
També caldrà buscar un color per al cavall. El marró no l’aconsellem perquè resulta massa vulgar, ni el negre per les connotacions malignes. Tampoc son gens recomanables les combinacions de colors ni els motejats, siguen de la mida que siguen –podrien recordar ‘Pequeño tio’ el cavall de Pippi Langstrump. Una volta més la millor opció es la més clàssica: el blanc. Si voleu -això sí- podeu afegir alguns accessoris com ferradures amb poder destructor o ales. Les ales a més d’augmentar notablement les possibilitats motrius de l’animal permeten al Sant Patró fer aparicions sobtades damunt de castells, barrancs i cims. De gran efecte visual i de resultats miraculosos.
Per ultim us caldrà un motiu per justificar l’ardor guerrer de l’heroi. Un poble demanant socors, soldats suplicant ajuda en la batalla, o qualsevol altra cosa per l’estil pot anar bé. Però habitualment es sol utilitzar una donzella en espera de ser rescatada, perquè a més de donar-li una nota de color al conjunt aporta un tercer element en lliça (quatre si comptem al cavall), que ofereix tota una sèrie de possibilitats combinatòries per interpretar qualsevol mite universal. O per qualsevol altra cosa que vos se presente o vos passe pel cap.
Per a que es feu una idea de com hauria de quedar la vostra creació mireu la imatge de Perseu, el valent guerrer fill de Zeus, moments abans de tallar-li el cap a l’harpia Medusa i alliberar a la princesa Andromèda quan estava a punt de ser sacrificada a la bèstia.
5. Els moros. Si tot això de la donzella i la bèstia us ve una mica costera amunt perquè el conjunt vos sembla una mica amanerat i vosaltres sou uns homenassos amants de les emocions fortes, hi ha una altra possibilitat. Retireu la donzella i substituïu la bèstia maligna als peus del cavall per un grup de guerrers ferits a ser possible amb algun vestit o símbol que els identifique com a sarraïns. Si voleu saber exactament com, mireu alguna representació de Sant Jaume Matamoros qui -segons les cròniques medievals- va intervindre miraculosament en favor dels cristians i contra els musulmans en la Batalla de Clavijo. Fet que s’ha silenciat històricament degut a la mala rima.
Aquesta opció, però, no es gens recomanable. No només perquè us farà semblar retrògrads, cavernaris, rancis i amb menys gust que una figa d’escaiola, sinó perquè s’exposeu a sofrir –el dia menys pensat- un atemptat per part d’algun descendent llunya, mujaidí i ofès d’aquells moros vençuts.
Si el que vos posa realment es que hi haja alguna cosa entre les potes del cavall, distinta -s’entén- al drac tradicional i al propi drac de l’animal us proposem l’opció Lucky Luke. Aquell pistoler que s’allunya cap al l’horitzó cantant: I’m a poor lonesome cowboy I’ve a long long way from home.
Una opció agosarada, potser, però infinitament menys arriscada. I al cap i a la fi ell també cavalca un cavall blanc. També lluita contra el mal personificat amb els quatre germans Dalton. Salva donzelles quan se li presenta l’oportunitat i té una bèstia al peus de manera permanent: el gos Ran-Tan-Plan. L’estupidesa del qual només es comparable amb unes declaracions dels ‘periodistes’ Alfonso Rojo o Francisco Marhuenda.
Lúcid i inspirat. L’autor ens condueix amb ironia i humor pels tabús llefiscosos de la nostra geografia. La intel.ligència al servei del somriure. Enhorabona!!!
¡Xe! M’he riscut am gana. Enhorabona al inspirat autor, que te una gracia de tres parells de collons.