Des de que l’any 1978 Carles Mira la va desflorar, cinematogràficament parlant, a Alcoi s’han rodat més d’una trentena de pel·lícules. Totes han comptat amb la col·laboració de la societat alcoiana. No només per l’atracció que provoca la màgia del cine, sinó també pels ingressos que comporten els rodatges i les possibilitats que ofereixen de publicitar el paisatge urbà i humà de la ciutat.

Però ens hem preguntat mai si la imatge que projectem en aquestes produccions és la que més ens convé per atreure visitants? Li ha passat a algú pel cap la possibilitat que estiguem enviant un missatge equívoc als potencials turistes? Mireu aquestos exemples agafats a l’atzar i jutgeu vosaltres mateixos.

La portentosa vida del pare Vicent (1978) Va suposar el debut d’Alcoi al cinema. Gràcies a ella molts afeccionats locals van descobrir la seua vocació pel món de l’espectacle bé com a tècnics, com actors o com a polítics. Malgrat protagonitzar un dels majors escàndols cinematogràfics de la Transició i anar acompanyada d’una agra polèmica amb la dreta blavera valenciana – que va culminar amb la col·locació d’un bomba al Cinema Goya d’Alcoi – la pel·lícula va tindre una escassa difusió i un discret èxit comercial.

De la qual cosa hem de donar gràcies. Perquè quina era la imatge que transmetia de l’Alcoi medieval i dels seus habitants? Era eixa ciutat animada de la que parla el contrabando plena de guerrers valents i odalisques voluptuoses com les que desfilen a l’entrada de Moros i Cristians? Doncs no, perquè la pel·lícula mostra més bé un territori abrupte on sovintegen dimonis i bruixes que es passen la vida fornicant i tirant-se pets. Amb una població tan esbojarrada que es deixa enlluernar per un frare paranoic capaç de ressuscitar un xiquet que sa mare acaba de cuinar amb ceba i tomaca. Rico, rico, rico.

Hèctor (1982) de Carlos Pérez Ferre, quatre anys més tard, va portar-nos dos notícies. Una bona i altra dolenta. La bona era el debut més o menys reeixit d’un director alcoià. La dolenta era que la imatge, tant paisatgística com humana, que seguíem projectant d’Alcoi a la pantalla no era la més adequada per convertir la ciutat en un centre turístic de primer ordre.

De què anava Hèctor? Doncs d’un tipus que vivia aïllat a un lloc fred i muntanyós i a qui un terratinent assetjava per comprar-li les terres (que, per cert, estaven situades enfront de La Canal). Hèctor creu que l’esperit de son pare ronda per la casa i aleshores es dedica a gaudir de les úniques alegries que li ofereix la vida que, en essència, son: les visites d’un amic que li porta queviures i els contactes amorosos que manté amb una cabra. En resum, la pel·lícula té tots el ingredients per situar Alcoi no en la guia de ciudades con encanto sinó en la dels pobles més escabrosos de l’Espanya profunda.

Manolete (2008) de Menno Meyjes va suposar, sobre el paper, la redempció d’Alcoi a les sales de cinema. S’havien acabat les muntanyes abruptes, els dimonis flatulents i els zoòfils solitaris. La ciutat anava a convertir-se en el rovell de l’ou d’una superproducció internacional. Dirigida, ni més ni menys, que pel guardonat guionista de El Color Púrpura i d’Indiana Jones i l’última croada i protagonitzada per Adrien Brody i Penélope Cruz. Tota una garantia d’èxit.

Efectivament Manolete mai no va donar una imatge equívoca d’Alcoi a les pantalles. De fet no la va donar ni d’Alcoi ni de cap altre lloc. Per dos raons: a) La majoria dels plànols rodats a de ciutat van desaparèixer del muntatge final b) La pel·lícula gairebé mai no va arribar a estrenar-se com era menester. Després de quatre anys d’indecisió i d’arrossegar més problemes econòmics que Bankia, la CAM i Terra Mítica juntes, es va estrenar d’amagatotis a Paris el març de 2010 rebent critiques molt negatives. De fet una de les millors podria ser la del corresponsal de El Mundo que deia «La cuestión no es que fuéramos diez espectadores en el cine. La cuestión es que sólo resistimos la mitad.» Dit d’un altra manera: malgrat tots els esforços Alcoi havia tornat a cagar-la.

Balada triste de trompeta (2010) va ser la següent. Que per una banda deies: ¡Alex de la Iglesia rodarà a Alcoi! ¡Què gran notícia! Però per altra, coneixent la seua filmografia, t’acollonia pensar què hauria vist en eixe descampat del barri del Partidor situat entre els carrers de Sant Mateu i Sant Bonaventura?

Què havia de vore? Doncs el mateix que vostè i que jo. Un escenari desolat ple de brutícia i d’enderrocs capaç de passar pel Madrid devastat de la postguerra on dos pallassos es disputaven a martellades l’amor d’una trapezista mentre un home bala s’estavellava contra les parets clavillades de les cases buides. Una postal de gran bellesa artística però molt qüestionable com a reclam turístic que va recollir premis a molts festivals d’Europa ‘destacant’ el Méliès d’Or a la millor pel·lícula en el Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges.

Carne Cruda (2011) de l’alcoià Tirso Calero, va posar una altra rajola en el mur de la reputació de sordidesa que la ciutat estava guanyant-se a pols a les sales de cinema en narrar la història d’un grup de joves que se’n van d’acampada i que mengen alguna cosa indeguda. Aleshores tot i que la majoria són vegetarians comencen a adonar-se que necessiten carn humana per a sobreviure. Plantejant-se un interessant dilema moral: Què fer? Acceptar amb gust la condició de caníbals o matar el cuc menjant salsitxes? Un dubte metòdic de difícil solució sobretot si les salsitxes eren McMuffin de McDonald’s.

Desenterrados (2011) la web sèrie del realitzador alcoià Xavier Cortés ho va acabar d’arrodonir. Després d’un recorregut triomfal per nombrosos festivals nacionals i internacionals va tocar la glòria al Hollyweb de Los Angeles (Califòrnia) en guanyar el Premi a la millor fotografia i en enviar, de passada, definitivament a pastar fang les possibilitats d’Alcoi com a destinació turística. Ja que abordava les peripècies d’un doctor que, malgrat fracassar en el intent de rescatar la seua filla de la mort, aconsegueix ressuscitar un nombre ingent de finats. Són els ‘desenterrats’, persones que no recorden res del seu passat. Com el imputats de la trama Gürtel però una mica més trencats de color.

Hambre (2012) de l’actor i director alcoià Pau Durà va posar la guinda en el pastís del neguit cinematogràfic alcoià amb aquest curtmetratge que relata la historia d’una família que fugint cap a un futur incert a Paris s’atura en una vella masia de la inhòspita serra dels Plans (encara Els Plans) habitada per un vell avar i solitari on escasseja el menjar.

El cert es que aquestes tres produccions  Hambre, Desenterrados i Carne Cruda suposen la culminació de la truculència fílmica local. El súmmum del terror, susto i desordre. Allò que, als cercles especialitzats, es coneix com a triangle del desassossec alcoià. Si per separat cadascuna resultava inquietant juntes formen una bomba de rellotgeria. Proveu si no a barrejar els títols i voreu com, siga qual siga la frase final, resulta com a mínim inquietant si es que no us posa els pels de punta. I es ací quan cal plantejar una darrera qüestió.

Val que la imatge d’Alcoi que exportem a les pel·lícules de lloc que fa feredat triomfa entre el públic i fa guanyar premis i reconeixements als seus creadors. Però ¿som conscients que estem situant el llistó massa alt per a que els tècnics de la Tourist Info puguen evitar que la ciutat es situe en una posició privilegiada dins el Top Ten de llocs terrorífics arreu del món on ja hi son: Amytiville, Salem, Gènova 13, Puerto Urraco o l’hotel del El Resplandor? Reflexionem-hi.

Postdata. Ens acaben d’arribar notícies d’un director de cinema gore alacantí anomenat Manolito Motosierra. Un valor emergent que compta en la seua filmografia amb títols tan suggeridors com: ‘Navidades sangrientas’ ‘Carnívoros’, ‘Jodidos kabrones’ o ’The corpse grinders’ (Els trituradors de cadàvers). Les dos últimes rodades – com no? – al terme municipal d’Alcoi.