No m’agrada declarar-ho públicament però algú ho havia de dir. Senyores i senyors la banda sonora dels moros i cristians se’ns ha queda’t obsoleta. Es lògic desprès de gairebé 200 anys tocant la mateixa de sempre. Com també és cert que durant aquest temps han hagut algunes excepcions.

Per exemple l’any 1973 quan la música yé-yé començava a fer-se popular per tot arreu, Mamy Blue, l’èxit més reeixit dels Pops Tops, va convertir-se en marxa mora per a l’esquadra de l’alferes Miquero. O anys després quan Amor Amar del nostre paisà Camilo Sesto, degudament arranjada va acompanyar el pas de las ‘huestes mahometanas’. Qui diu las ‘huestes mahometanas’ diu, la filà Judios l’any 1991.

A aquestes dos primeres piques en flandes van seguir una sèrie d’adaptacions de bandes sonores com Superman i E.T. de John Williams, Titànic de James Horner o la sintonia de Pipi Langstrum, que ens assenyalaven el camí i ens proposaven alhora una reflexió sobre la necessitat d’anar pensant seriosament en la possibilitat d’un canvi pel que fa a la qüestió musical de la Festa.

Es per això que l’equip d’investigació de Tipografia La Moderna en un esforç sense precedents i amb la intenció de no marejar més la perdiu, ha escarbat partitures, ha navegat per YouTube, ha consultat experts en el tema, fins que avui es troba en condicions d’oferir al públic en general i als assessors de l’Associació de Sant Jordi, en particular, un catàleg amb algunes propostes musicals actuals que, convenientment adaptades, poden donar un valor afegit a la Festa ara que està a punt de ser declarada Patrimoni de la Humanitat.

Començarem per les marxes mores. Una primera possibilitat seria la cançó Criticarem les noves modes de pentinats del grup català Manel, pertanyent al seu segon disc ’10 Milles per veure una bona armadura’. Títol (el de la cançó) que, dit siga de passada no s’ha de vore com una crítica a les coses que els integrants de les esquadres especials es posen al cap, sinó com a fruit d’una mera coincidència.

Una altra possibilitat, amb l’interes afegit de tractar-se d’un autor local, seria la cançó Montserrat d’Ovidi Montllor de ritme cadenciós idoni per a una esquadra mora. Si el que es vol, en canvi, es que la melodia puga servir també pel seguici del capità una bona alternativa seria The Ubiquitous Mr. Lovegrove del grup de culte britànic-australià Dead Can Dance. O Kashmir dels mítics Led Zeppelin, que per anunciar el pas del capità, potser, seria la millor opció.

En quant a la desfilada dels guerrers de la creu Atrocity Exhibition del grup punk Joy Division és una peça carregada de percussió que no hauria de faltar mai en cap entrada cristiana. En aquest cas – una vegada més – el títol s’ha de prendre com a mera referència i no com a un missatge subliminal.

Altres possibilitats per a la desfilada del matí podrien ser Il quarto stato, d’Ennio Morricone, pertanyent a la banda sonora Novecento. El tema principal de la pel·lícula Beowulf. O Russian Dance de Tom Waits, molt apropiada per a les ‘roponaes’ de Gusmans o per acompanyar la desfilada d’eixos cristians entreverats anomenats Mossàrabs.

Pel que fa al pasdoble que s’encarrega d’anunciar l’arribada de la Festa els matins de Glòria o de despertar la població amb les Dianes hi ha una amplia i variada oferta de propostes que van des de les més modernes i agosarades fins altres més tradicionals. Nosaltres hem triat una de cada perquè pugen comparar.

La proposta tradicional podria ser Martirio La Cantaora, un pasdoble intens interpretat per la gran Marifé de Triana que manté l’essència de totes les característiques clàssiques del genere. La proposta agosarada ben be podria ser Night Boat to Cairo una espècie de kake a paso del grup britànic de ska Madness que, si be és cert que se’n ix en qüestions rítmiques del estàndard del pasdoble, ofereix en contrapartida una nova proposta de desfilada molt interessant, sobretot, quan s’avança per carrers estrets.

Per anar acabant i per si algun dia l’ajuntament es decidira a canviar l’Himne de Festes, que serà tot el popular que vostès vulguen però que dir no diu mols dels alcoians ni de la seua idiosincràsia. Recorden sinó aquella estrofa que diu ‘riu en l’esfera la primavera’. Sap algú – que no s’haja acabat de fumar un porro – què és el que això significa? Per no parlar d’eixe allargament contra-natura de la vocal que fa el cor popular quan arriba el ‘cridant-nos està, cridant està aaaaaaaaa’ que no està escrit en cap llibre ni en cap partitura.

Doncs el que els dèiem si en algun moment ens vinguera de gust canviar aquest himne nostre de Festa per un altre que siga menys psicodèlic  i que, de passada, apunte alguna cosa del que som o, almenys del que durant molt de temps han sigut els nostres avantpassats,  sempre ens quedarà la Cançó del cansat.

Ací teniu un vídeo d’Arnau Cortés perquè evoqueu l’efecte d’aquestes musiques innovadores que ja han eixit al carrer, o perquè és feu una idea de com quedarien aquelles noves que vos acabem de proposar.