Pepe Sastre & Di Jei Pandereta
Destacados
Música i lletres
Últimas novelas con Barcelona
Un paseo por la capital catalana de la mano de tres obras del siglo XXI que retratan la ciudad contemporánea
Fotos: Pepe Sastre
El titular es un homenaje a Últimas tardes con Teresa, la novela de Juan Marsé que entra en todas las listas de las mejores obras ambientadas en Barcelona. Ya saben que la búsqueda en internet es muy amiga de las listas, da igual que sea para recomendarnos restaurantes o lecturas.
Música i lletres
Dos estius, dos novel•les
Lectures per rememorar el temps entre la infància i l’adolescència, quan els estius a la platja semblaven eterns
Hi va haver un temps en què els estius eren llarguíssims i despreocupats, entre la infància i l’adolescència. Un temps feliç i enyorat, sense escola ni obligacions, on el mar posava el teló de fons a totes les vivències i els descobriments viscuts d’any en any a la platja. Un viatge al passat que es […]
Música i lletres
Set llibres i onze cançons de futbol
L’Eurocopa és l’excusa per a esta selecció subjectiva sobre literatura i baló
Comencem pels llibres, com sempre en esta secció. I demane comprensió per les absències, perquè segur no estan tots els que són, però estic convençut que sí són tots els que estan a esta llista de set magnífics títols futbolers. L’Eurocopa és l’excusa per a esta selecció subjectiva sobre literatura i baló. I no és […]
Música i lletres
Al Rei Negre li diuen Pierre
A alguns lectors potser els sonarà més el nom de l’escriptor francés Pierre Lemaitre per una novel·la que res té a veure amb el gènere policíac: Nos vemos allá arriba

Ni Gaspar ni Baltasar. Que em disculpen els puristes i els guardians de les nostres essències nadalenques, però ja fa uns quants anys que em vaig perdre en l’inevitable, alcoianíssim i quasi entranyable debat sobre el nom del rei negre i el seu lloc a la Cavalcada dels Mags del 5 de gener. Si algú em pregunta, preferiria contestar en clau de novel·la negra perquè ho tinc més clar. Que com li diuen al rei negre? Ara mateix Pierre, Pierre Lemaitre. (Nota de l’autor: Si vosté no és d’Alcoi i no ha entés res encara, li pregue que em perdone. Pot començar pel segon paràgraf, que no s’ha perdut res trascendental.)

A alguns lectors potser els sonarà més el nom de l’escriptor francés Pierre Lemaitre per una novel·la que res té a veure amb el gènere policíac: Nos vemos allá arriba, com s’ha titolat en castellà, està ambientada en la Gran Guerra i va guanyar en 2013 el Premi Goncourt, amb el prestigi i la difusió que això suposa. El major guardó de les lletres franceses ha premiat en la seua centenària història grans noms de la literatura gal·la: Marcel Proust, André Malraux, Simone de Beauvoir o Marguerite Duras figuren en una nòmina que més recentment ha inclòs Patrick Modiano, Jean Echenoz o Michel Houellebecq. Paraules majors. Així i tot, per als que no es refien de la seriositat d’alguns premis, cal aclarir que l’Acadèmia Goncourt atorga la mateixa dotació econòmica al guanyador des de 1903: 50 francs que ara s’han convertit en 10 euros. Ja veuen vostés que, per a algunes coses, els francesos viuen en un altre “planeta” de guardons literaris. La glòria i els diners no sempre van de la mà, encara que el Goncourt també es tradueix en alegria econòmica: normalment suposa vendre 400.000 llibres i l’edició a mig món.

El cas és que Pierre Lemaitre es va permetre fins i tot alguna broma sobre el fet de que un escriptor de novel·la negra haja escalat el cim de les lletres franceses. Perquè eixa és la seua especialitat i així ho reivindica. I encara que la seua obra sobre la Primera Guerra Mundial ens va agradar molt, ens han fascinat més les seues aventures policíaques. En la foto que acompanya este article estan les portades de les quatre novel·les negres publicades fins ara en castellà. El denominador comú és que enganxen, que transcorren a tota velocitat i ens plantegen un trencaclosques ple de trampes que al final encaixarà perfectament. Moltes virtuts i una advertència que, si em permeten, vaig a enumerar.

IMG_4883Ni tan bons ni tan roïns. La maldat i la bondat estan difuses. La vida està plena de matisos i l’autor juga amb personatges complexos. Mai no és tot el que sembla a primera vista i això fa més rica la narració, amb uns personatges als que veiem de diferent manera quan comença el llibre i quan l’acabem.

El policia. El comandant de la Brigada Criminal de París Camille Verhoehen és un gran policia, però no precisament alt. Un home de 1,45 metres a causa d’una malaltia fetal. Una persona de tracte difícil, independent i enemiga de periodistes i jutges. Lluny d’estar acomplexat, pot ser dur i no està lliure de pecat. Ell és l’encarregat dels casos en Irène (títol fatal traduït del francés), la magnífica Alex i la més simple Rosy & John, que naix d’una narració per parts originalment escrita per a internet.

Llenguatge visual. Lemaitre és guionista i les seues obres van camí de fer el salt a la pantalla gran i xicoteta. La rapidesa del llenguatge, la descripció de l’acció i la definida personalitat dels secundaris demana a crits una adaptació que no tardarem a veure.

Violència explícita. Estes novel.les no estan recomanades per a ànimes sensibles i l’advertència no és gratuïta. Entre les influències de l’autor, se cita sovint Bret Easton Ellis. Els que han llegit American Psycho no necessiten més dades. No s’esquiven les descripcions amb sang i violència a cap d’estes obres. Probablement les dos millors, Vestido de novia (sense el policia Verhoehen) i Alex són també les més explícites.

Diuen els estudiosos del gènere que l’epicentre de la novel·la negra mundial s’està desplaçant des del nord d’Europa cap al Mediterrani. Des de la série Millenium els autors escandinaus han passat anys de regnat a les llistes de vendes que arriben a la seua fi. Després de la mort de Stieg Larsson i Henning Mankell tampoc no han sobreviscut orfes els genials personatges de Lisbeth Salander i Kurt Wallander. El boom de la literatura policíaca està donant bons fruits a tot arreu i Espanya no n’és l’excepció. Encara que, ja ho saben, en este Joc de Trons jo li atorgue la corona a Pierre Lemaitre.

I no sóc l’únic: acaba d’eixir a la venda Camille, última novel·la de l’autor. I l’editorial també ha decidit promocionar-la coronant-lo rei. M’he trobat l’anunci a l’autobús de València i, per una vegada, li he de donar la raó a la publicitat encara que em fot que m’hagen copiat l’idea. Això només pot significar dos coses: que era bona o que m’he passat d’entusiasta.

IMG_5427

LA LLISTA (DE NOVEL.LA) NEGRA

https://open.spotify.com/user/dijeipandereta/playlist/4Onfj3iVh0R6y7K2ys9lTi

Di Jei Pandereta proposa dotze cançons en esta llista de Spotify al voltant de la novel·la negra i el que li ve al cap. Una tria subjectiva en què s’estarà més o menys d’acord, però de segur trobareu velles conegudes i algun descobriment.

1.Far from any road. Si algú no ha vist mai la sèrie True detective, almenys hauria de vore la capçalera amb esta música. Una obra d’art. De res.

2.Bonnie and Clyde. Luna fan seua la cançó de Serge Gainsbourg que originalment va cantar amb Brigitte Bardot. No es perdau a B.B. en el vídeo!

3.Cómo pudiste hacerme esto a mí. El clàssic d’Alaska y Dinarama. També molt recomanable en la versió elegant i més lenta del grup La Buena Vida.

4.Panic. The Smiths li canten al pànic en les grans ciutats. Sembla que el culpable és un disc-jockey al que haurien de penjar pel que punxa. No s’ha de prendre al peu de la lletra.

5.Bang bang. Fins i tot a les seues fantàstiques bandes sonores hi ha tirs. Tarantino li posa esta música a la perillosíssima Uma Thurman de Kill Bill.

6.First we take Manhattan. Leonard Cohen hauria de protagonitzar una obra d’espies i detectius a la guerra freda ambientada a Manhattan i Berlin, per exemple.

7.Amable. Darrere esta tendra melodia s’amaga una història fosca? Sempre m’ho sembla: desordres i massa amabilitat amb les joves.

8.Pacto entre caballeros. La versió més canalla i noctàmbula de Sabina passejant pel costat salvatge de la nit madrilenya. Qui no recorda Maruja la cachonda i tanta policia!

9.Nuestra vecina. Ben explícita, ací la lletra del poeta Luis Alberto de Cuenca parla directament d’assassinat en la veu de Loquillo, aquell de La mataré.

10.Joaquín el necio. Albert Pla en clau rumbera canta un crim de venjança masclista. Cal escoltar-la sencera i és més divertida que Pedro Navaja, si em permeten l’opinió.

11.Desde el jergón. Un himne de Los Enemigos que parla de la vida en presó sense cap èpica però amb la sang bollint.

12.Kill the mosquito. Si algú ha arribat fins ací li recomanem que escolte tot el relat sobre una terrible plaga de mosquits amb música hipnòtica de fons.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Juan Patricio says:

    Manchette le da veinte vueltas.

  2. Míriam says:

    No conec Manchette, però de Lamaitre me’ls he llegit tots, vaig escomençar per Nos vemos allá arriba i en va encantar… però com que sóc molt més de novela negra quan vaig llegir Vestido de Novia en vaig declarar fan incondicional de Verhoehen com ja ho era de Wallander.

    Llibres que es poden llegir en una vesprada llarga i dels que fa pena arribar al final

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario