Tranquils. Soc de lletres. El titular no anuncia un article relacionat amb un teorema matemàtic o amb una fórmula química. Simplement és que m’agraden els titulars curts per aquestes col·laboracions periòdiques amb Tipografia Moderna i aquesta volta he «risat el riso».
I és que de la temàtica que vaig a parlar en aquesta ocasió és de l’espai comercial més xicotet i més ben aprofitat de la història de la humanitat, que per suposat teníem a Alcoi, i que fa uns pocs dies ha deixat de donar servici, després de prop de 25 anys. Vos parle dels 6 metres quadrats, , que no cúbics, haguera sigut 6 m3, que media una botiga, en concret vos parle de la Papereria Góngora. Sí, aquest escrit és un spin-off d’un anterior, en el que vos parlava de la meua passió per la premsa, pel periòdic, en concret, i pel paper imprés, en general. I vos parlava dels meus quiosquers, dels meus proporcionadors de periòdics, vos parlava de Nando i Rosa, de Rosa i Nando.
El passat 17 de juliol van tancar les portes de la seua tenda, dels seus valuosos 6 metres quadrats, on juntament amb tot tipus de periòdics i revistes, podies encontrar llibres, promocions, llepolies, jocs d’atzar, cromos, material de col·legi i d’oficina, bono-bus… i un llarg etcètera, tot en eixos 6 metres quadrats, on hi havia una innumerable quantitat de productes a la venda. Si ho hagueren sabut els dels rècords Guinness aquells, ho hagueren posat en el seu llibre segur. Si que és cert que darrere d’on estaven Nando i Rosa, Rosa i Nando, hi havien unes empinades escales que pareixien arribar al centre de la terra, però en realitat desembocaven en una habitació contigua prou gran, on tenien el magatzem, i fins i tot un patiet, el secret per a que en ple d’estiu els entrara un aire superfresquet per l’esquena, un aire condicionat natural, dels barats, a l’estil dels antics masos o coves.
Nando i Rosa, Rosa i Nando, tanto monta, monta tanto, van adquirir aquest establiment en el carrer Góngora, que abans havia sigut una merceria o corseteria i abans el bar del Tio Furgaes, allà per 1997 i just en aquest 2022 han tancat definitivament les seus portes.
Es veritat que sols eren eixos famosos 6 metres quadrats, però per a mi ha desaparegut una bona part de la meua vida. Casualitats de la mateixa, un any després, en 1998, vaig començar a treballar en la secció d’esports de Ciudad, a uns pocs metres de la seua ubicació, al Passatge Capitol, i eren ells, els de la Papereria Góngora propera, els encarregats de portar-nos a la redacció els periòdics com l’Informació, el gran enemic poderós alacantí, el Goliat provincial contra el David local, o, quan ens va comprar el Grupo Z, altres capçaleres com el Sport o el Periòdic d’Alacant, que per cert va durar dos telediaris, mai millor dit. Els exemplars de Ciudad ens arribaven directament, primer des de la rotativa en Sant Joan de Ribera i després des de la planta d’impressió de Biar. Uns exemplars de Ciudad, per cert, que ja li portaven a mon pare a casa quan jo era un xiquet, es a dir, que els periòdics han format part sempre de la meua vida.
Tots eixos rotatius, com vos explicava, els muntava puntualment, cada dia, Nando, a la redacció del periòdic, com ho feia a altres molts bars o establiments de la zona. Ahí el vaig conèixer, ahi va ser l’inici d’una gran amistat, estil Casablanca, i ahi vaig començar a dependre d’ell… en el bon sentit. Poquet després, Pau Gasol va aparèixer en el món esportiu i en 2001 se’n va anar a USA com a número 3 del Draft, en concret el 27 de juny, en el Madison Square Garden de Nova York. Eixe va ser el primer periòdic que li vaig dir a Nando que em guardara per favor. No podia obviar eixe fet històric. D’ahi, tots els dies, fins al 17 de juliol de 2022. Imagineu-se del que vos parle, tots els dies, ho heu llegit bé, durant les 52 setmanes de cada any, excepte el dia de Nadal i Dissabte Sant, que no hi ha premsa. La resta tots i cada un dels sants dies de la meua vida, Nando em guardava el periòdic i me’l feia arribar. Val, si, encara no ho he dit, eixe periòdic és el Marca. Tampoc estic orgullós, perquè soc del Barça i ells són molt merengons, però era el que millor vaig veure que recollia la informació esportiva que no fora futbol. Al principi em vaig retallar les dos fulles, la portada i el reportatge interior, de la notícia de Pau Gasol recent aterrat a la NBA, però poc després Fernando Alonso va començar a guanyar carreres i un mundial de Fórmula 1 entre 2003 a 2005 i Rafa Nadal en eixe any el primer dels 14 Roland Garros i poc a poc altres Grands Slams fins 21 i Iniesta i Xavi van començar a tocar el baló com els àngels fins a l’Eurocopa-Mundial-Eurocopa, i Messi va irrompre revolucionant-ho tot amb el Barça de Pep… Total que no donava abasto retallant i retallant, així que un bon dia, no sé quan, vaig decidir guardar-me els exemplars complets… així fins a hui. Armaris de la sala d’estar, armaris de la cuina, armaris del dormitori, tenen els seus caixons i estanteries plenes de periòdics. No sabria dir-vos molts puc tindre a casa, però més o menys el calcul seria uns 365 per 20. Sort que soc de lletres i no sé calcular-ho. Val, està be. La calculadora del mòbil em diu que més de 7.000. Potser. Vamos que el tal Diógenes al meu costat, un aprenent. I és que, a més, tinc també retallats totes les meus aparicions en el Ciudad durant els 15 anys que vaig estar treballant alli i, a més, tinc tots els Nostrums que han anat eixint des del primer número fa 8 anys, en concret 775. Ho sé, ho sé, et van tirar de Ciudad de mala manera, després de tants anys, i tu vas i et compres el periòdic? Altra més de les meues contradiccions. Supose que és un xicotet homenatge a món pare i al pare del Nostrum, el nostre Ciudad injustament difunt. Prop de 8.000 periòdics, per tant, m’ha proporcionat Nando i Rosa, Rosa i Nando, durant aquestes dos dècades. Comenceu a entendre perquè tinc el cor trencat? Perquè les meues llàgrimes o la foto que em vaig fer amb ells l’últim dia? La confiança era tan gran que moltes voltes, una vegada tancaven la paradeta, es portaven el meu periòdic cap a sa casa i jo passava per ella. Primer Nando o algú de la família me’l baixava aposta. Al final, per pesat, ja me’l tirava per la finestra. La última volta fins i tot el vaig agafar al vol. Com un símbol. També en els últims 4 anys passava els caps de setmana a pels periòdics de la ràdio, de Radio Alcoy, que també ell ens portava entre setmana.
Ara, tots dos han iniciat una nova etapa en el món de la restauració. Per si algú encara està llegint aquestes línies, els podran trobar en el històric Bar Capri, prop de la plaça Jaume el Conqueridor, i segur que els serviran unes tapetes i uns esmorzars fantàstics. Jo continue la meua vida de periòdics en bones mans, en les d’Eva de Natura. Per cert, que he passat dels 6 m2 a una tenda, a un espai supergran i superxulo, on des de fa un temps la valenta d’Eva es va decidir traslladar-se.
Nando i Rosa, Rosa i Nando em dien que el seu client més jove era jo, que ja estic arrapant els 50, imagineu-se, que els periòdics ja no es venen, que les revistes estan molt cares i que no eren una llibreria com a tal. Feu una prova: mireu quan aneu pel carrer si alguna persona porta un periòdic baix del braç? Fixeu-se. Sols en veureu un. És un Marca, i sóc jo.
PS: Estic escrivint aquesta col·laboració a la sala d’estar de ma casa, davant de dos muntons de periòdics, com no, a fosques, només amb la llum de la pantalla del meu portàtil, a la una de la matinada, a finals de juliol del 2022, d’un dia molt calorós i en el primer dia en molt, molt, de temps on estic en pau en Sísifo. Vos ho explique. Recordeu el mite de Sísifo? Aquell que pujava una pedra per una costera i quan la tenia dalt li caia i l’havia de pujar de nou, eixe sóc jo. Quan acabe de llegir-me un Marca, al dia següent tinc un altre i he de tornar-lo a llegir i així tots els dies. Pose l’exemple de Sísifo, perquè al pobre Prometeo un àguila li menjava el fetge tots els dies ja que cada nit es regenerava, i eixe em recorda més a les meues nits de marxa. Com vos dia esta nit estic al dia del Marca, del Nostre, dels capítols de la Júlia radiofònica i de les revistes Gigantes i Panenka… de les que vos parlaré en altra entrega.
