La desigualtat entre dones i homes és palesa. Es manifesta de moltes formes, en molts llocs i a totes les edats. Hi ha desigualtats estructurals en la quotidianitat de la nostra societat, molt embrutada per un masclisme del que anem a alçar-se.

S’ha d’exigir erradicar la violència de gènere, la pitjor cara del masclisme. Cal acabar amb els rols quotidians, amb el tracte i educació injusta cap a les xiquetes. Cal promulgar una Llei d’Igualtat Salarial per acabar amb la bretxa de gènere i garantir una igualtat de condicions al món laboral. Cal reivindicar una igualtat legal i social plena.

El món s’alça hui en un crit col·lectiu: igualtat real! S’alça perquè veu que a una causa amb vocació de justícia s’ha de respondre amb contundència. S’alça no contra ningú, sinó per tots i totes perquè “cada vegada que una de nosaltres (les dones) dóna una pas endavant, ho dóna el gènere humà sencer”, com deia Carme Chacón.

Al 1673 Poullain de La Barre, filòsof cartesià, va publicar l’obra ‘De l’égalité des sexes’. Allí reflexiona amb perspectiva històrica: “els que van fer i van compilar les lleis eren homes, per la qual cosa van afavorir el seu sexe, i els jurisconsults van convertir les lleis en principis”. Aquest és un gran problema persistent: els principis de domini masculí que durant molts segles han estat part de l’ADN de la societat. Un principi de desigualtat que els i les conservadores pretenen mantindre, fins i tot sent víctimes de la mateixa.

Estem davant una injustícia històrica que la nostra generació ha de solucionar. El futur no es pot seguir edificant amb els principis de desigualtat entre homes i dones. Hem de construir una societat on les lleis siguen justes i es basen en la igualtat. Alçar-se contra les desigualtats, conscienciar-se i empoderar-se és el clam del 8 de març.