La setmana passada, per qüestions que no venen al cas, vaig haver d’anar al lliurament de premis del XVI Concurs dels Millors Relats Breus Juvenils de la província d’Alacant. Un concurs en el qual participen tots els centres (tots els que volen) escolars d’ESO  de la província i on es seleccionen 101 relats que es publiquen en un llibre que després es regala a participants, col·legis, col·laboradors, etc.

La gala, on es lliuraven els premis als guanyadors, es va celebrar diumenge a les set de la vesprada (gran dia i millor hora!) al Auditorio de la Diputación de Alicante, la joia de la corona de la capital provincial.

Abans d’entrar, mentre buscava aparcament, vaig escoltar a la ràdio les declaracions de l’escriptor Sergio del Molino, autor de “La España vacía” i “La hora violeta”, sobre la seva dissortada infantessa a Tavernes de Valldigna per culpa de l’idioma català (parlat a la manera de València) que tots els tavernencs s’encabotaven en utilitzar no perquè portaven tota la vida parlant-lo, sinó per fotre’l a ell i a la seua família.

Vaig arribar un poc calent a la cerimònia i no només pel sol alacantí que queia a eixes hores sobre l’Auditori de la Diputació d’Alacant que recordava “Ada o el ardor”.

La gala va començar amb una actuació de la OJPA (Orquesta de Jóvenes de la Provincia de Alicante). Un incís. Directius de la OJPA, mireu de canviar-li el nom a la orquestra o abrevieu-la d’una altra manera. Perquè la xicona que presentava l’acte es va passar l’estona dient OJPA amb mascareta i no se li entenia res llevat de la jota. De manera que no sabies si volia dir alguna cosa o si es que se li havia quedat un gargall enganxat a la gola. Propostes: ¿Que vos sembla OJA (Orquestra de Jovents Alacantins) u JOPA (Jove Orquestra de la Província d’Alacant)? Reflexioneu-ho.

Acabada la interpretació (gran interpretació) de la orquestra van començar els parlaments de les persones significades (o no, ves a saber) de la cultureta alacantina (alacantina d’Alacant no de la província) amb profusió d’agraïments als col·laboradors, als centres escolars, als tutors i, per suposat, als joves escriptors i escriptores. Per cert prou més escriptores que escriptors. Una proporció de 1 a 7, aproximadament.

Tot just abans de començar amb el lliurament dels premis, un prohom amb cabells blancs va tancar les intervencions acomiadant-se amb el següent consell adreçat en particular als joves narradors i narradores, però en general a tota l’audiència: “y ahora a escribir mucho; en valenciano claro, pero no os olvidéis del castellano”.

Em vaig quedar de pasta de moniato. Què havia volgut dir el savi de temples platejades? Insinuava que el castellà està en perill d’extinció? S’havia vist el jurat del concurs desbordat per l’allau de relats en català? Quin fantasma amenaçant recorria la sala que el va obligar a exclamar aquell planyívol “no os olvidéis”?

Aprofitant que estaven lliurant-se els premis i que cadascú dels 101 xiquets i xiquetes havia de baixar a l’escenari a recollir el diploma, vaig fullejar el llibre. 101 relats. 6 en valencià. Un 5,94%. Per ací no es veia cap perill d’oblit. Per cert – com a curiositat – la procedència dels relats: Alcoi (1) Alacant (1) Crevillent (1) Elx (2) Santa Pola (1).

Doncs si el problema no estava en el llibre potser estava en la cerimònia. La vaig repassar mentalment: instruccions en castellà, fullets en castellà, cartells en castellà discursos íntegrament en castellà, agraïments també en castellà. De fet l’únic valencià que es va sentir en dues hores llargues a aquella sala va ser la familiar gravació dels teatres que diu: “Senyores, senyors l’espectacle va a començar”… ¡Això devia ser!

Llavors em van envair unes ganes irrefrenables de baixar les setze files de butaques que em separaven d’ell per fer-li una abraçada i dir-li: “Tranquilo hombre, si su miedo es que desaparezca el castellano, no se preocupe, que no le quite el sueño, porque desaparecer no desaparece y menos por culpa del valenciano. Vamos que si un día desaparece será por el inglés o por el chino pero por el valenciano ni de coña…

I també em va vindre al cap aquella dita que diu: ‘A qui mai ha portat bragues, les costures li fan llagues”  Dita que sovint utilitzava la meua avia per referir-se a totes aquelles  persones que troben problemes per fer coses que no han fet en sa vida, ni que tenen cap pensament de fer. Com és el cas.