Arran del que ha passat en les darreres setmanes al voltant de la companya Teresa Romero i l’afer de l’Èbola he pensat que seria bo fer una reflexió al voltant d’unes persones que tenen moltíssima responsabilitat sobre la nostra salut.

No creguen que les relacions entre metges i infermeres estan lliure de tensions. Com és fàcil entendre, treballar en tasques compartides en paral·lel, no és senzill i genera ocasionalment problemes.

Però fem un poc d’història. Aquells que pintem canes, i jo ja en tinc unes quantes, recordem encara aquells practicants que venien amb una misteriosa capseta, amb un tubet de vidre i una agulla enorme, ho omplien d’alcohol, li botaven foc i després, una vegada «esterilitzat», ens punxaven a la banda de darrere, per ser políticament correctes. Era el que hi havia.

D’eixes persones, al personal d’infermeria espanyol actual hi ha més que un abisme. La infermeria espanyola està actualment considerada com una de les més ben preparades a nivell internacional. (Disculpen la demagògia però, de què hem sona eixa frase en molts el col·lectius d’este país? Com pot ser això si tenim un sistema educatiu tan dolent com ens volen fer creure?)

Eixa és la realitat en qualsevol cas. I quan un treballa amb ells colze amb colze, li queda molt clar. I no és un fet local. He tingut oportunitat de treballar en 4 hospitals públics i un privat, i a tot arreu he trobat un personal d’infermeria d’altíssim nivell. Però no sols nivell professional, sens dubte un fet absolutament necessari per que porten endavant la seua feina i contribuïsquen a cuidar de la nostra salut. Pense que més important encara, és la qualitat del seu nivell com a sers humans, com a persones en el sentit més ample.

Al final, els metges acabem fent la ben anomenada, visita del metge. Uns minuts, dos paraules, quatre estranyes maniobres i una explicació curta. Però després qui queda al càrrec de tots vostés quan estan malalts, no sols a l’hospital, tot i ser on més evident és, són els i les infermeres i els auxiliars. Uns els prendran la tensió, la temperatura, el sucre, els faran les extraccions d’analítiques, els electrocardiogrames i els posaran la medicació i moltes altres coses. Altres s’encarregaran també de les constants moltes vegades i, a més, s’ocuparan del seu endreç personal si han de romandre al llit, el mobilitzaran a la cadira de braços si els metges així ho recomanem o tindran cura de retirar les nostres deixalles fisiològiques, ja m’entenen veritat, si es que no podem fer-ho pel nostre compte anant a l’excusat. Ens donen de menjar si no tenim família que ens puga cuidar i moltes coses més. I sempre estan al seu lloc, nit i dia, de dilluns a diumenge. I de vegades amb càrregues de malalts a qui atendre de 30 personetes per a una infermera i una auxiliar. I moltes d’eixes maniobres són les més arriscades en malalts infecciosos.

I també no els queda altra que afrontar estoicament els dies de mal humor dels metges o l’angoixa dels familiars per la malaltia dels seus estimats. I sempre que poden ens faran un somriure, de vegades sols una mirada d’ànim, que a bon entenedor tan poc li calen discursos llargs.

En molts casos això els posa a l’avantguarda de l’exèrcit sanitari. I ja saben el que es passa als que estan a l’avantguarda, reben els primer trets. Així li va passar a Teresa com, amb menor gravetat, els passa dia rere dia a milers de professionals de la infermeria atenent malalts amb VIH, hepatitis, tuberculosi, etc. Expostos a un perill constant.

Però això ho assumeixen amb professionalitat i qualitat humana. El que resulta indignant és que uns mamarratxos, encimats a altes instàncies de l’administració per no se quantes maniobres inconfessables, i no per cap mèrit professional ni personal, els acusen d’haver actuat malament.

Servisquen, doncs, estes línies per expressar la meua admiració personal per uns companys i companyes en els que sempre he trobat un suport i una col·laboració imprescindibles per portar endavant la meua tasca professional com a metge. Vaig aprendre a intentar trobar una complicitat especial amb ells, convençut que sols per eixe camí, es pot arribar a una atenció integral i de la més alta qualitat al malalt. No em correspon a mi dir el que jo he pogut posar en això, el que si que sé és que en ells he trobat grandíssims aliats que m’ho han fet molt fàcil.

José Manuel Moltó exerceix en l’actualitat com neuròleg a l’Hospital Verge dels Lliris. És doctor en Medicina i Cirurgia per la Universitat d’Alacant, especialista en Neurologia per l’Hospital Verge de l’Arrixaca de Múrcia i especialista en Malalties Vasculars del sistema nerviós central. Forma part de la junta directiva de la Societat Espanyola de Neurologia en la qual ostenta l’àrea d’Internacional.