Vos jure que en aquesta ocasió no tenia pensat fer cap quadern de viatge en Tipografia Moderna. I és que més que un viatge era una escapada ràpida a la capital, veure tres museus en vena i tornar-me’n quan no hagueren passat ni dos dies i mig… però no. De nou, tot i el component esporàdic pel que fa al temps, l’escapada a la capital del regne va ser molt intensa pel que fa a les experiències viscudes i, de nou, els demane a Pep Jordá i a Javi Llopis que em facen un huequet –millor dit dos- en el seu genial artefacte d’expressió escrita.
I és que necessite de nou expressar-me per escrit per explicar a aquell que puga llegir aquestes lletres, les curioses andanses que –sense voler- sol tindre servidor una vegada surt d’aquestes muntanyes. Ja durant el trajecte arribava la primera de les incidències fora de l’habitual.
Com Willy Fogg ho tenia tot medit: autobús a les 8 i quart des de l’estació d’Alcoi i trajecte fins a l’estació de tren alacantina. El bus estava previst que arribara a les 10 i el tren ixquera a les 10:26, temps més de que sobra, perquè una de les parades és just davant l’estació ferroviària de la descafeïnada i castellana capital provincial. Pos no!. Ja vaig veure d’inici que els astres els tenia en contra al pillar tots, tots, els semàfors del món en roig i pujar molta, molta, molta, gent al bús. No serà que no arribàrem a les 10? No es retrassarem en 26 minuts el viatge? Impossible. Pos sí! Unes deu persones quedant-se fora, sense pujar, a Onil i Castalla, més semàfors en roig per l’avinguda Alcoi i arribada a l’estació just a la fatídica hora de les 10:26. Vaig fer la carrera de rigor, passant el control d’equipatges a cent per hora i nova carrera fins dels vies per si es produïa el miracle i el tren, com jo, o més bé com el meu autobús, s’havia retrassat… però no!. El tren havia ja marxat. En tots els anys d’aventures que porte pels mons de Déu mai m’havia passat perdre un enllaç amb el següent mitjà de transport. Diuen que sempre hi ha una primera vegada.
A les taquilles de Renfe que vaig anar i em van arribar altres dos bones noticies. La primera, que el següent tren estava tot ple, i que al següent, un AVE, sols quedaven uns pocs passatges a la zona de confort… es a dir, 145 eurets. Perduts els 55 que m’havien costat el bitllet anterior i suma altres 145, 200 eurets la brometa. Havia d’agafar el més prompte possible un passatge, perquè tenia una entrada per a eixa mateixa vesprada al museu Reina Sofia de Madrid.
Per a colmo dels colmos, fent temps –curiosa expressió, fer temps, com si el temps es poguera fabricar- vaig anar com faig sempre a la planta d’esports del Corte Inglés… i encara vaig puar. Tres camisetes, una del València CF de la passada temporada, rebaixada a mitat de preu, i dos de la NBA, un polo de Lebron James dels Lakers i altra, de joc, de Kevin Durant dels Phoenix Suns, als que ja no pertany, també rebaixades. 100 eurets més l’espera.
Casualment asseguda al meu costat va aparèixer una jove que també havia perdut el tren anterior, però més previsora que jo, tenia un bitllet que es podia canviar pel següent a menys preu. Al dir-me que era d’Alfaç del Pi, de seguida, li vaig parlar en valencià i em va dir que, tot i que sa mare era anglesa, sí que el parlava, perquè sa mare també ho feia. Em va explicar que havia estat treballant en una empresa de màrqueting digital i idiomes, molt dura, a Madrid. Que l’havien acomiadat després de dos anys, però que estava tranquil·la, perquè posant això al seu currículum segur que li tocarien altres moltes, com ja ho havia fet alguna. A totes la mateixa resposta: encara no tornava a currar, perquè volia gastar-se els seus diners de l’acomiadament visitant a una amiga rusa que vivia a Mèxic, amb la seua parella!. Les actuals generacions venen pegant fort.
Afortunadament de Chamartín vaig poder anar a Atocha amb un rodalies, en lloc d’un metro, sense gastar-me més diners i caminar fins a l’hotel, situat just davant l’estàtua de Velázquez en el Prado, a l’altra part del passeig del mateix nom, és clar. Un hotel ideal, ubicat a un lloc estratègic a nivell museístic, això sí, el xic de la recepció va voler que tornara a pagar l’habitació que ja havia pagat i a més em va donar una que estava ocupada!. Després de descansar 5 minuts a la bona, a la que estava buida, i menjar alguna cosa al Museo de Jamón, vaig anar directe al Reina Sofia que el tenia a altres 5 minutets. Impacta d’aquest museu la immensitat del Guernika, en tots els aspectes, de tamany i en tot el que suposa, un simbolisme que et posa els pèls de punta, així com els assajos o esbossos per a cada una de les parts, junt a moltes més obres de Picasso. També hi havia molta producció de Dalí –segons posava l’escrit al costat del quadre, qui està assomada a la finestra no és Gala, com sempre havia pensat, sinó la seua germana Anna Maria-, Gris o Joan Miró, així com una part de fotografia, amb la famosa imatge de Robert Capa de Taino, Federico Borrell, el milicià de les nostres terres, benillober en concret, en el moment de caure abatut a Cerro Muriano, i altres moltes instantànies de la Guerra Civil, que impacten per la seua duresa… d’ell i la seua companya Gerda Taro.
Encara vaig tindre temps de passejar-me pel carrer de Las Huertas en el barri de les lletres, just el de baix de l’hotel, on cada poquets passos et trobes, a terra, escrits, fragments d’obres literàries molt conegudes d’Espronceda, Cervantes, Emilia Pardo Bazán o Lope de Vega, entre molts altres.
Per últim per acabar el dia, buscant un dels meus sushi bars, fugint del gluten, vaig trobar en el de Ricardo Sanz -no el nostre ex-ambaixador- el Kyoshi Las Cortes, que després de sentar-me vaig veure que tenia una estrela Michelín i tres sols Repsol. Vaig poder parlar amb el mateix xef, que em va explicar que va ser el pioner en maridar la cuina espanyola amb la japonesa, sent molt curiós, per exemple, el pa amb tomaca i ventresca o els ous estrellats amb tonyina, dins del seu menú degustació, amb un preu raonable, tot i els reconeixements, de 95 euros. Per suposat, faltaria més, vaig fer d’abanderat de la nostra cuina i vam parlar de molts destacats restaurants alacantins i en concret de Kiko Moya i la seua L’Escaleta. “Allí se come de muerte”, em va dir.
El restaurant es troba just al costat de la recepció de l’hotel Hilton, per cert. Damunt de tot, com que no estava molt segur d’on parava, només eixir em vaig situar al veure a uns lleons sobre unes grans boles aposentats, es a dir, estava just al costat del Congrés dels Diputats.
D’ahi per la Carrera San Jerónimo, en altres cinc minuts, a la Puerta del Sol, per a veure també l’os més famós i el seu arbre i el clàssic quilòmetre zero, així com veriguar on estava un dels destins que no tenia localitzats i que seria la part esportiva que no podia faltar: el museu Legends. I és que el segon dia anava a ser molt intens, tant com per a fer-me escriure una segona entrega d’aquestes línies.
