El segon dia a Madrid anava a ser una bogeria total. Primer volia evitar les grans cues que es formen al museu del Prado i per això estava mitja hora abans d’obrir un dimarts i amb sort era el quint per a entrar. A les 10 hores en punt obrien les portes i a les 16 hores sortia pel mateix punt. Sis horetes sense treva. De cap a per l’àudio-guia i amb la norma de no poder fer fotos dins del recinte –l’únic lloc, em pense, que queda al món lliure de l’esclavitud actual de les imatges, on els instagramers, tik-tokers i resta d’influencers moririen de pena. Jo ho vaig agrair la final perquè m’haguera tornat loquet fent fotos a quadres coneguts i es que havien una cabassa, com diem per aquestes terres. Així i tot ja vaig acabar dos dies i mig amb 1.200 fotos al mòbil.
Sense cap mapa i només esperant a ser sorprès em vaig endinsar pels seus passadissos i dependències. Primer El jardín de las delicias del Bosco, després la pintura del segle XIX històrica de gran format, amb aportació alcoiana, en especial l’esplèndid El fusilamiento de Torrijos y sus compañeros en las playas de Málaga d’Antonio Gisbert, que impacta, amb una reproducció xicoteta i no acabada al costat, altra també de Gisbert Los comuneros de Castilla, trobant el quadre l’original al Congrés, i també Emilio Sala amb La expulsión de los judios amb Torquemada tot cabrejat al davant dels Reis Catòlics –davant d’aquelles obres, al comunicar la meua alegria per estar davant d’elles, també vaig saber que no es podia parlar per telèfon amb veu massa alta. Bon bonegó que em vaig emportar. D’ahi vaig anar fins a la minuciositat de Mariano Fortuny, les obres de Madrazo, l’art religiós de Murillo, el xativí Ribera o Zurbarán, artistes italians, francesos, flamencs… com els Tiziano, Tintoretto, Caravaggio, Durero, Rafael… i, sobre tot, Pedro Pablo Rubens, amb nombrosa obra seua com Las tres gracias o el Greco amb els seus particulars personatges estirats i en especial el seu El caballero con la mano en el pecho. Per suposat, per al final, em vaig deixar als dos grans: Diego Velázquez i Francisco de Goya. De Velazquez qué dir, Las hilanderas, La fragua de Vulcano, El triunfo de Baco o los Borrachos… els bufons, el seu crist, la seua adoració, on es va representar ell, la dona, la filla i el sogre, el nombrosos retrats dels reis o validos como el Conde Duque de Olivares i, lògicament, Las meninas, on més públic hi havia al voltant, interpretant les diferents visions que va voler plasmar l’autor a la seua obra, on va fer de les tres espectadores de luxe del que anava a ser un quadre dels reis, a les vertaderes protagonistes… i en una sala distant, en la que just en eixe moment estava soles, em va aparèixer… La rendición de Breda, el popular Las lanzas, en una dependència on hi havia varies propostes de pintors de la mateixa època sobre les principals victòries del, per aquells anys, imperi espanyol. De Goya què dir també, més enllà dels nombrosos retrats de famílies reals, les seues majes, en roba o sense, i especial els inquietants El 2 de mayo o La carga de los mamelucos o El 3 de mayo i els seus dramàtics afusellaments.
I, per últim, a una sala més obscura que les demés, estan les seues pintures negres de la Quinta del Sordo, amb el Duelo a garrotazos o Saturno devorando a su hijo o un xicotet cap de gos que apareix en un immensitat de tons marrons… per citar unes poques. Tots i cadascun d’aquest quadres ens mostren el que va patir Goya, en especial als seus últims anys de vida. Ah! I, per suposat, algunes de les obres del nostre Sorolla. La seua casa museu, que també volia visitar, està en obres i no s’obrirà fins 2026.
Per cert, em va encantar veure a pintors actuals treballant just davant dels quadres originals fent les seues particulars còpies-versions i en la part de dalt del museu, en una sala circular, El tesoro del delfín, conjunt d’obres d’orfebreria que van pertànyer a Luis de França, el gran delfí, i que va heretar Felip V, quedant altra part de tresor al Louvre de París.
Una vegada fora del museu, després de passar per la tenda, es clar, foto davant de l’estàtua de Velázquez, comprar de nou en el Museo del jamón, lluitar per no compartir el menjar en les mosques madrilenyes i camí al Legends, just al costat, com havia vist la nit anterior, de la Puerta del Sol.
El Legends va ser la veritable sorpresa del viatge. La meua col·lecció de camisetes de bàsquet i de futbol, però sols de futbol i a lo bestia, en cinc plantes!. A més, camisetes que realment van pertànyer als jugadors, als seus propietaris originals, algunes fins i tot amb forats o sang del partit. Els Maradona, Pelé, Cruyff, Messi, Zidane, Zoff, Ronaldinho… pràcticament qualsevol mític jugador té la seua samarreta exposada en diferents apartats: Lliga espanyola, Mundials, altres competicions al món, selecció espanyola i per suposat futbol femení. Tot, amb dos vídeos només començar el recorregut, que em van encantar, un d’ells amb Casillas parlant i, sobretot, un altre com si viatjares pels principals camps de futbol del món, La Bombonera, San Siro, Metropolitano, Camp Nou, Santiago Bernabeu, Wembley, Monumental, Allianz Arena… submergit en mig de les seues aficions. Però, per damunt de tot, em quede amb les fotos que et fan alçant la Champions i el Baló d’Or –imatge que es pot veure en l’inici d’aquest article- i que pareixen que son del tot reals. De nou passada per la tenda del museu, això sí a preus prohibitius, però amb algun mític Naranjito que vaig poder pescar i a buscar, de nou, un sushi bar, aquesta volta que no fora estrella Michelin. Em va costar, però allí estava, prop d’una zona de teatres, el Miss Shushi, que recomane. I ja regrés a l’hotel prompte, perquè encara em quedava un quart museu al dia següent.
Va ser al matí següent, tercer dia, quan vaig anar al Thyssen Bornemisza. Una vegada més em vaig alçar molt de matí i vaig tindre temps per a visitar monuments propers com Neptuno, Cibeles, la Puerta de Alcalá i El Retiro, on em vaig fer la mateixa foto, en la part central del llac, que tinc a ma casa amb mon pare… això sí 40 anys després, dels 12 als 52.
De nou, abans de les deu ja estava fent cua. En aquesta ocasió entraria entre els 15 primers –casualment una xica que tenia just davant la vaig veure també a l’eixir del museu i li ho vaig dir, que havíem començat i acabat la visita al mateix temps, curiós no?. També em va agradar molt el Thyssen com m’havien comentat, encara que en aquesta ocasió contava amb pintura més recent, en una bona part dels segles XIX i XX, una espècie d’Orsey respecte al Louvre, eixa era la similitud del Thyssen respecte al Prado.
Primer, només entrar al hall, els quadres del marquesos que li donen nom al lloc i dels anteriors reis, pintats a gran tamany, i una primera sala la col·lecció pròpia de Carmen Tita Cervera, i en la part de dalt ja la immensa col·lecció d’obres del marqués i de la seua família, amb una llista inacabable de pintors italians, flamencs, holandesos… de moltes èpoques, però en especial destacant els quadres dels impressionistes, com els Van Gogh, Gauguin, Degas, Monet, Manet, Cezanne… així com els Picasso, Dalí, Pollock o Hopper, entre molts altres. Curiosament hi havia una mostra temporal de collages de la directora de cinema Isabel Coixet –les exposicions temporals dels tres museus pràcticament no les vaig poder veure per esgotament i per anar ja molt just de temps.
De nou, ràpidament, a la tenda del Thyssen, carregament principalment d’imans de nevera, com als altres museus, i de tornada a l’hotel per fer les maletes i tornar a casa.
Aquesta vegada no vaig voler problemes i vaig demanar un taxi fins a Chamartin, amb una conversa molt interessant amb el taxista. Eixida i arribada amb puntualitat del tren en un viatge de poc més de dos hores, caminata fins a l’estació d’autobusos, trobant-me amb la sort de tindre dos, un per als poblets i altre directe a Alcoi, supose que el karma em va voler recompensar per la passada de l’anada. Així que una volta a casa perfecta. A la una, tenia davant a la Cibeles i a les vuit, després de descansar un poquet, estava en la plaça Al-Azraq fent fotos del Summer Festival dels 40 Principales, com si res haguera passat.
PS: Per cert que Madrid, com París, gran ciutat sense gossos i sense patinets, molt poquets dels dos vaig veure, i sense carrils bici, això sí molts carrers peatonals o amb presència testimonial dels vehicles.