L’altre dia vaig ensopegar amb un llibre de Cristina Garcia Rodero, una prestigiosa fotògrafa manxega que, a més d’haver col•laborat amb reconegudes revistes nacionals i estrangeres i d’haver exposat en sales de mig món, va ser la primera persona de nacionalitat espanyola en formar part de la reeixida agencia internacional de fotografia Magnum.

L’any 1977 va rebre una beca per a fotografiar les costums i festes de l’estat espanyol gràcies a la qual va realitzar la seua primera exposició ‘Fiestas Tradicionales en España’. Anys després en va fer una altra, ‘España oculta’, que es va inaugurar al Museu d’Art Contemporani de Madrid i que després de recórrer mig món es va convertir en un llibre que és, precisament, amb el que l’altre dia vaig ensopegar per casualitat.

L’esmentat llibre recull 126 fotografies de grups desinhibits de persones humanes en situacions divertides, estranyes, inquietants i – sobretot- rares que es troben immerses en la celebració de festes patronals. Algunes amb molta anomenada, altres pràcticament desconegudes, gairebé totes amb bous, taüts i crucifixos pel mig.

Com era d’esperar en eixa espessa i saborosa salsa no podia faltar el julivert d’Alcoi representat per les emblemàtiques festes de Moros i Cristians (aleshores només d’Interès Turístic) materialitzades en la foto de la pàgina 50 anomenada ‘El desfile’ que segons figura als crèdits està pressa un dia de les festes de 1976 i que, per si algú no tenia el llibre a la mà, l’hem posada a la capçalera per il•lustrar l’article.

La cosa és que si mires separadament els grups humans que apareixen la fotografia sembla una cosa d’allò més normal.

A l’esquerra hi ha una dona jove parlant o potser recriminant-li, a tenor de l’obertura de la boca, alguna cosa a un moro fester.

Al costat un altre fester, Cordoner, amb una arracada i una ampolla de lacti a la mà, presumiblement un Choleck, a punt de fer-li un piquet a un Jueu.

Al mig de la fotografia un home d’edat avançada amb parar divertit, però gest seriós, fa el cabo d’esquadra amb un bastó a la mà mentre amb l’altra sosté una borsa on –per si hi havia dubtes – es pot llegir clarament amb lletres majúscules ALCOY. Darrere d’ell una dona també major, i aparentment amb problemes de visió, avança entre l’esvarós confeti subjectada per les mans fermes de dos festers Jueus que semblen germans, o cosins. Mateixa mirada a l’esquerra, mateixa cigarreta penjant amb una mica de fatxenderia. L’únic fet distintiu entre tots dos (a part de l’edat) és que el major porta ulleres de sol, un antifaç i una espècie de xuclador futurista a la panxa.

Completament normal. O casi.

Però quan observes la foto com un tot i analitzes el context (la totalitat del llibre) i –sobretot- quan t’assabentes de les intencions de l’artista que pretenia ‘un acostament original als éssers humans amb to enigmàtic, mig burlesc, mig terrorífic en un moment en què l’Espanya profunda començava (atenció al temps verbal) a desaparèixer’ no pots més que exclamar amb satisfacció: ho has clavat Cristina!

Es clar que ja no estem en aquell 1976 blanc i negre i en ple procés de Transició (que després com s’ha pogut vore no era per tant). Que ara tot es més colorit, més assenyat, més lluminós, més digital, més bonic i més modern. Però, malgrat tot això em fa l’efecte que si Cristina Garcia Rodero tornarà a plantar la càmera en mig del carrer Sant Nicolau la instantània sorgida de la càmera tindria el mateix sabor anyenc entre folklòric i ranci, ridícul i divertit, lúdic i trist, afalagador i inquietant que la que transmet aquesta foto convertida en obra d’art ‘imperenne’.

I es que el fons malgrat els quaranta anys passats la Festa i els alcoians seguim rebutjant impertorbables els intents de cristianament dels invasors i mantenim els mateixos tics, els mateixos defectes i les mateixes afeccions. Es per això que aquesta fotografia resulta tant alliçonadora. Perquè malgrat el flato, el puntet i la mística domèstica que gira al voltant dels Moros i Cristians no només ens recorda qui som i d’on venim sinó que també ens ajuda a que no oblidem que davall d’eixa gruixuda capa de maquillatge i modernitat que ens posem per eixir al carrer cada dia, s’amaga la marca profunda d’una boina. Una boina tan redona -i tan negra- com una plaça de bous i més gran que el barret d’un picador.