Un any després vaig tornar. Si ho vaig fer 11 mesos després més bé. De nou, París, la capital francesa i de nou una gran cita esportiva. L’any passat, els Jocs Olímpics, aquest, Roland Garros… i ja vos anuncie que, si tot va bé, el pròxim any, l’etapa final del Tour en els Camps Eliseus. Trilogia al complet. De nou, vinc fins a Tipografia Moderna -donant les gràcies una vegada més a Pep i Javier- per a fer una espècie de diari de les meues andanses per a aquesta emblemàtica macrociutat europea. Ja vos puc dir que en aquesta ocasió no seran cinc entregues… però sí en necessitaré tres, ben llarguetes, per a seguir amb el leiv-motiv de les trilogies.

Aquesta volta el viatge en avió, en Vueling, vam tindre un vueling prou bo –no sé qui va pensar en eixe nom per a una companyia aèria, algú que era fan dels spining, running, tuerking, feeling, branding, planing…- encara que un poc menejós amb certs sacsejos. Una vegada a París vaig anar directe a l’hotel, el mateix de l’any anterior, i més directe encara a la línia 8 per a endinsar-me en el metro parisenc -la meua segona casa- i anar de cap als Camps Eliseus.

Si algú recorda, i sinó vos ho recorde ara, una de les clavades de pata més grans del passat viatge va ser quan a l’arribar a l’Arc de Triomf, vaig passejar per la part que no eren aquests Camps Eliseus… creent-me que sí ho eren. Aquesta vegada vaig fer una cosa tan simple com alçar el cap i veure que posava Avenue dels Champs Élysées.

Primer, només eixir del metro, pam, l’estàtua del Charles De Gaulle, i molt prop el xicotet i el gran Palau, així com el pont d’Alejandro III, que ja que estaven al costat em vaig allargar a veure’ls, abans de recórrer els famosos camps. També pel camí, una estàtua del Winston Churchill, amb la seua frase Lluitarem en les platges d’un discurs clau, amb el que va començar la reconquesta front al terrible poder nazi cada vegada més expandit. D’ahí, continuant parlant de pau i de llibertat front a la guerra i els extremismes, vaig anar fins a la plaça de la Concòrdia, amb el seu obelisc egipci de Luxor, i les seues fonts, la cada vegada més necessària i a la vegada escassa concòrdia entre els éssers humans –un lloc, no ho oblidem, on va estar instal·lada la guillotina. Aquest punt era l’inici d’aquesta famosa avinguda.

I com no, es va posar a ploure. La pluja no podia oblidar-se de mi i, com va fer fa un any en la cerimònia d’inauguració dels Jocs, em va donar, de nou, la benvinguda, quan pareix que el dia anterior havia fet solet, em van dir. Així que ben banyat vaig veure ràpidament la plaça –no vaig veure al fons La Madeleine- i vaig recórrer tot el gegantesc passeig. Tot i la pluja, vaig poder observar les façanes de totes les grans empreses del luxe mundial, Louis Vuitton –un edifici que trenca tota l’estètica de la resta, en forma de baül de metall- Yves Saint Laurent, Ralph Lauren, Givenchy, Bvlgari, Balenciaga, Christian Dior, Gucci, Hermès, Tiffany & Co, Chanel, Rolex, Loewe, Cartier, les Galeries Lafayette… i les tendes d’esports, on vaig entrar a les dos relacionades amb la modalitat on anava, el tennis, Nike, en un edifici de cinc plantes i d’on em vaig comprar la camiseta a ralles verdes del Carlos Alcaraz -al que no vaig gafar, per cert- i altra de Jordan-París, i a la tenda de Lacoste, espectacular també, i on em vaig quedar amb un conjunt de camiseta bàsica, molt bàsica, i una gorra, tan lletja com cara, de Novak Djokovic –al que sí vaig gafar- gràcies a Marina, una jove dependenta brasilera, amant de la cultura espanyola, que em va assessorar i em va donar, fins i tot, dos borses amb el famós cocodrilet. Ah! i no faltava l’espai per a la clàssica tenda de Zara, per suposat.

Com que l’aigua no parava de caure, vaig anar a un stand de productes de Roland Garros, que s’havia instal·lat en mitat del passeig per aquestes dos setmanes de torneig, i el primer que em vaig comprar va ser… un paraigües! i mira que no soc d’utilitzar les compres que faig de coses esportives, però aquesta volta va ser una obligació perquè la pluja caia de forma intensa. No podia faltar el meu típic moment complicat quan per aquesta pluja, la borsa de cartró de Roland Garros es va banyar i trencar just davant de l’Arc de Triomf. Coses que sols em passen a mi.

Amb aquest xec fet, el de caminar pels Camps Eliseus, aquesta volta sí, completava el primer dia d’estància a París. El segon anava a ser el clau.