I arribem ja a la quinta i última entrega de les meues aventures parisines d’un alcoià a París i l’últim dia a la ciutat de l’amor i aquests dies de l’esport. Arribava el plat fort: Roland Garros. Fins allà que vaig marxar, cap a Bois de Boulogne, que també estava a les afores, en la mateixa direcció i no massa lluny del Parc del Prínceps, per cert. Esplèndides les instal·lacions on cada any es celebren les internacionals de França, els que 14 vegades a guanyat Rafa Nadal. Així que només entrar per la porta, vaig anar de cap a fer-me la foto junt a l’estàtua del Rafa. Altre dels grans objectius d’aquest viatge, complert.

Precisament els horaris tornarien a jugar-me una mala passada. Tenia entrades per a la magnífica pista central, la Philip Chartier, que es coneix com el jardí de Rafa. Doncs just al costat, en la pista 2, la Suzanne Lenglen, jugaven el mític doble de Rafa i Carlitos Alcaraz. Pa tallar-se les venes. Tan prop i, al temps, tan lluny d’ells. Em vaig dirigir a la Philip Chartier sent puntual al màxim, per si de cas, i ubicant-me a un dels millors llocs per a veure tennis de tot el món, pense, una de les millors llotges just darrere dels tennistes. Quasi els podia tocar. Allí vaig veure dos fantàstics partits, Coco Gauff, abanderada nordamericana, front a la croata Dona Vekic, on va saltar la sorpresa i Vekic va guanyar a una Gauff descentrada i entre plors i el partit Zverev-Machac, on l’alemà no va donar opcions al txec… però tenint al cap que just al costat anaven a jugar Rafa i Carlitos. També em vaig emportar el colp, mai millor dit, de no tindre en la macro-tenda d’aquelles instal·lacions res de merchandasing de Roland Garros, sent tot dels Jocs. Al menys em vaig comprar un clàssic barret, encara que en la cinta de les Olimpíades i amb la idea de tornar per a veure el torneig original a finals de maig de l’any que ve.

I la curiositat final del perquè aquest article-testament l’he titulat Alcoi-París-Texas. Si en la cerimònia d’inauguració vaig tindre asseguda davant a una família de Texas, en la llotja del costat de la Philip Chartier, es a dir, en els dos moments claus del viatge…. tenia asseguda a altra família de Texas. Sé que Texas és gran, però també es casualitat trobar-me a dos famílies d’aquest estat d’Estats Units i em va deixar prou al·lucinat. En aquesta ocasió eren de la ciutat més poblada, de Houston –la capital és Austin- i també molts simpàtics com els anteriors.

Per últim, per la vesprada-nit, m’esperava un d’aquells pack hospitality. També em vaig gastar molts diners però reconec que aquesta volta va valdre la pena, perquè si ja Roland Garros era espectacular, el gran palau on estava el museu relacionat amb la història dels Jocs Olímpics era també de cinema. Allí vaig recórrer tota l’exposició des la reproducció del despatx de Pierre de Coubertin fins a les medalles de totes les edicions dels Jocs, fins a la mateixa torxa olímpica –també un bufet lliure ple de formatges i com en la resta de llocs sense saber que era un celíac, que es veu no existeixen a aquell país. Visita final a la germana xicoteta de la Estàtua de la Llibertat i al rellotge del compte enrere olímpic pel Sena, acompanyat per José Ángel i la seua filla Pilar, que havien fet un viatge rellamp a París 2024 i amb els que va ser una alegria retrobar-se lluny de la terreta i punt i final a una aventura realment espectacular… i mogudeta.

PS: Dos dades finals: la pelí París, Texas de Wim Wenders va guanyar la Palma d’Or de Cannes en 1984 i en un any torne, a Roland Garros i a veure tot el que no vaig poder veure.