Altra de les clavades de pata meues en el viatge de fa un any als Jocs Olímpics de París i potser la més canyera va ser que no vaig poder entrar a la competició de tir en arc als Inválidos per arribar tard. Els més de 100 euros de l’entrada a la brossa. Aquesta vegada em vaig plantar en la porta 27 de les instal·lacions de Roland Garros… una hora i quaranta minuts abans de l’hora d’entrada!. No em tornaria a passar.

I això que em vaig equivocar de parada de metro on posar fi al viatge. Vaig baixar en la següent i en uns deu minuts caminant per la zona de Bois de Boulogne, mentre els xavals entraven al col·legi i molts ho feien en patinet, dels tradicionals del peu com a forma de tracció, no dels molests elèctrics –d’aquests pràcticament no en vaig veure durant els 5 dies que vaig estar allà- em vaig plantar en aquella porta, quan no hi havia quasi ni els treballadors.

Precisament, per a fer temps, em vaig dedicar a donar-li la volta a tot l’enorme espai on es desenvolupen aquests internacionals de tennis de França. Va ser curiós veure des de la part de fora de les tanques com la gent anava arribant per a fer les seues feines respectives, en l’entrada, en les pistes, en el manteniment, en la zona de recepció de jugadors i VIPs, en la restauració, en la vigilància… com dic sempre en els meus escrits de viatges: la indústria de l’esport. A més la majoria gent molt jove, en especial els recogepelotas, els arreplega pilotes. A les 10 menys quart estava de nou en la porta 27, que puntualment es va obrir just quan el rellotge arribava al 00. Carlos, no Alcaraz, sinó Carbonell, m’havia aconseguit aquesta entrada -no vaig a dir-vos el preu- sense passar per cap sorteig previ i estava preocupat, perquè una vegada la maquineta llegira el codi de barres, apareguera una llum roja en lloc de verda, però no va ser així, va ser verda i em van donar la benvinguda. En eixe moment, vaig pegar una gran alenà. Per suposat, sense entendre res de francès, em van posar una polsereta que hores després endevinaria per a què era.

Vaig iniciar les quasi 13 hores a l’interior de Roland Garros –eixiria cap a les 10 i mitja de la nit passades- tenint clar on anar. Altra de les espinetes que se me van quedar clavades va ser quan vaig anar, fa un any, a la macrotenda oficial i vaig veure que sols havien productes dels Jocs Olímpics i res de res del mateix Roland Garros. Sabia que després hauria d’anar carregat amb les borses d’ací cap allà, però sabia també que la tenda prompte s’ompliria. Així que, de cap, a ella… i allí, el paradís. Tots els objectes inimaginables relacionats amb Roland Garros, de totes les formes, colors, sobretot el taronja de la terra batuda, i, per suposat, preus, inimaginables. A més, al fons, hi havia dos xicotets espais amb la imatge de Rafa Nadal i de Carlos Alcaraz, amb productes relacionats amb ells. Pa què!.

De nou vaig tindre la sort que en la caixa 8 de 20, em tocara que m’atengués Luna, de pare parisenc i mare cordovesa, qui va al·lucinar prou amb tot el que em vaig emportar i, apiadant-se de mi, em va dir que si pagava amb Mastercard, patrocinador oficial del campionat, podria emportar-me un xicotet descompte. Tampoc vos dic xifres. Millor així.

A partir d’ahi, vaig començar a anar per les diferents pistes del complex, la segona, la Suzanne Lenglen, on vaig veure una semifinal en cadira de rodes amb l’espanyol Martín de la Puente, i després altra semifinal del torneig júnior en una de les pistes xicotetes. Ja a primera hora de la vesprada em vaig mig gitar en una de les hamaques de l’organització, on poder veure la primera semifinal en una pantalla gegant i on Carlitos Alcaraz em va fer patir molt al principi, en els dos primers sets, front a Lorenzo Musetti, tenint just al costat a un seguidor rus que no parava de fer-se cerveses. D’ahí, a l’estàtua de Nadal a fer-se la foto amb la camiseta del Alcoyano d’aquest últim any i, al museu, on hi havia una gran exposició, com no, del mateix Rafa Nadal Legend.

Per últim, d’allí, quasi amb presa, fins a un dels locals de restauració propers, ja que vaig veriguar que en la polsereta i l’entrada havia inclòs un hospitality, es a dir, un lounge. Com sempre vaig fer de les meues i vaig entrar quan encara no havia acabat el primer torn, menjant-me la fruita que hi havia encara als plats i quan va començar el meu torn, vaig mig dinar a partir de les sis de la vesprada. Com a París el tema del celiaquisme i el gluten es veu que tampoc existeix –com els patinets elèctrics, els gossos, que quasi no en vaig veure pels carrers, els restaurants japos amb sushi o les càmeres de fotografiar- em vaig haver de buscar la vida i de tots els panets que apareixien, llevava el pa, el deixava en el plat, i em menjava el de dins.

D’allí vaig haver d’eixir corrent quan encara no havia eixit la fruita del segon torn, que m’havia menjat al final del primer, donat que estava prop de començar la meua semifinal, la segona del dia, en la pista central, la Phillippe Chatrier, entre el número 1, l’italià Jannik Sinner i el mític jugador que més Grand Slams ha guanyat en la història, 24, i que em sembla ja no guanyara més, el serbi Novak Djokovic. A la central em dirigir, més be cap al trespol de la central i allí em vaig seure –no vull ni pensar el que valdrien les butaques de peu de pista- després de les fotos de rigor, gràcies a un simpàtic company de cadira, de desconeguda nacionalitat, posant-me la tradicional camiseta del Alcoyano, a la que aquest any vaig sumar la bandera blanquiblava. La passió és la mateixa amb independència de la categoria que milite.

El sentiment que vaig tindre durant el partit va ser curiós. Per una part, ser una de les 15.000 persones privilegiades de tot el món que estàvem veient aquell partit in-situ. El impressionant silenci quan començava cada punt, que feia fins i tot escoltar el bot de la bola abans del servei. Per altra, esperant que no s’allargarà molt el partit per a poder agafar el metro de tornada cap a un hotel que tenia a l’altra punta de París, i al temps, amb dos jugadors, un, llegenda, i altre, el millor del moment, que no m’agradaven cap dels dos.

Pel que fa a Novak no va faltar el seu clàssic estirament d’adductor, primer, crida del fisio i després del metge, parada del partit més de cinc minuts, quan les coses li van mal, i guanyar el joc següent en blanc, un truquet que porta 20 anys fent, però que aquesta vegada no li va servir ni per a guanyar, al menys, un set.

El públic de la central l’animava –després vaig llegir que mai l’havia animat tant- però era perquè volien veure 4 o 5 sets d’alt nivell de tennis, ja que havíem pagat un pastisal. Tots menys jo, que no volia que el partit es fera llarg, perquè no em tancaren el metro. Afortunadament, Sinner va poder guanyar en el tie-break el tercer set i va enviar a casa a Novak i a l’hotel a mi, això si, no sense mirar de lluny el lloc on té la maniseta de Rafa que li van dedicar en la mateixa Chartier després de la seua retirada i fer una última foto a l’estàtua. Crec que vaig ser el primer en arribar i el primer en eixir. Un segon dia que mai oblidaré.