En aquesta tercera i última part del meu segon viatge a París quasi consecutiu, en menys d’un any, juntaré el tercer i quart dia i el matí del quint dia, perquè van ser sols turístics, com els de tot fill de veí. Res ja de les meues loqueres esportives que acostume a fer. Louvre, Orsey, Notre Dame, Sacre Coeur i, de nou, la Torre Eiffel, van ser els protagonistes.

Altra de les moltes espinetes que em va deixar el passat viatge i de les que ja vos he parlat en les dos parts anteriors, va ser que París estava tancada per complet, sitiada, pels Jocs Olímpics. Ni cotxes, ni quasi vianants, ni edificis, ni museus… sols tanques i més tanques –traducció de valles, no de vehicles de guerra, que serien tancs- i militars i més militars, allà per on passaven o per on es disputaven les competicions. També hi havia públic i algun atleta és clar.

Així em va ser impossible veure cap museu ni cap lloc emblemàtic… ni volent!. Recorde haver baixat just en la parada del metro del museu del Louvre i veure sols que aquests mogollons de militars i aquests mogollons de tanques que vos comentava.

Així que tenia clar que volia posar altre xec i veure, aquesta volta sí, aquest famós museu i així ho vaig fer. També vaig ser dels primers en arribar, abans de que desembarcaren les multituds –en especial de japonesos- i la visió inicial de la famosa gran piràmide central em va admirar. Una vegada dins, centenars i centenars de reconegudes obres d’art, en un fum de sales, en uns espais que, de per si, ja eren obres d’art pel seu artesanat i la seua decoració.

Unes obres, quadres i estàtues, principalment, que havia estudiat amb 13-14 anys a l’institut Pare Vitòria de la mà de les recordades profes Delfina Valor i Marisa Vallés i que ara, quasi 40 anys després, les tenia davant, com el Código de Hammurabi, el Escriba Sentado, la Venus de Milo, la Victoria de Samotracia –ho escric tot en castellà perquè les classes eren en castellà- van anar passant pels meus ulls, però en especial tot es paralitzava davant la proximitat de la famosa Mona Lisa, la Gioconda de Da Vinci. Allò era la fi del món!, centenars de mòbils lluitant entre ells de forma continua, amb les persones baix clar, volen fotografiar a aquest mític quadre de Leonardo. Vaig sobreviure no sé ni com i tot i no ser gens hàbil en el món del selfie ho vaig mig aconseguir, foto del meu careto amb el quadre al fons com podeu veure al principi de l’article. També em van deixar impressionats la Libertad guiando al pueblo de Delacroix pel seu simbolisme o la Consagración de Napoleón de David –una escena clau de la vida d’aquest pobre home, que quasi conquereix el món conegut, reproduïda per complet, al detall, en la última peli de Ridley Scott- per les seues grans dimensions i on segons l’àudio-guia hi ha fins a 180 retrats. Un únic però, la part de la pintura espanyola, tancada per reformes!.

Però, a més, per recomanació de Virgilio i de Juan no vaig voler deixar de visitar el museu d’Orsey que estava a sols deu minuts per cert. Ho vaig fer al dia següent ja que eixa mateixa vesprada quan vaig arribar estava ja tancat. Sort, perquè no ho haguera gaudit gens, ja que mentre dinava a un bar típic parisenc, una brasserie, que es dia Carrousel –no Deportivo- em va entrar alguna busqueta –filla xicoteta de Busquets- en l’ull i vaig estar fotut, al menys, un parell d’hores. Curiosament just eixint del metro, quan vaig arribar a l’hotel, ja no ho tenia per fi la molèstia i vaig decidir anar cap a Notre Dame… que també la vaig trobar tancada i damunt plovent. La vaig rodejar, com m’agrada fer amb els llocs que visite, vaig veure els andamis que encara hi ha, i a gent de festa en un barquet al Sena i amb Notre Dame de fons -imagineu-se- i vaig anar, de nou, cap a casa-hotel.

Així que al dia següent tenia clars els objectius: Orsey, Notre Dame i el Sacré Coeur a Montmatre. També Orsey va ser una gran experiència. Una antiga estació de tren reconvertida en museu d’obres d’art més recents que al Louvre, en especial de l’impressionisme francès, els Renoir, Degas, Manet, Monet, el meu favorit Toulouse-Lautrec, Cézanne, Gauguin… i, en especial, Van Gogh. Mai havia tingut un Van Gogh al davant i va ser un sentiment d’emoció, de pell de gallina com sol dir-se. Principalment era un dels seus 50 autoretrats el més buscat de tots els quadres per a la foto selfie –tenia tants autoretrats perquè el pobre no podia pagar a ningú per a que li fera de model i es pintava a ell mateix.

També l’edifici amb els seus grans rellotges i estructures era un marc incomparable per recórrer-lo per les seues cinc plantes. Així no em va faltar veure algunes escultures de Rodin, el que creia un Sant Jordi matant al drac, i que realment era un Sant Miquel i finalment, perdut en una de les nombroses sales… un espectacular Sorolla que em va encantar veure’l i trobar-me’l per casualitat. D’allí dinar, de nou, al Carrousel, aquesta volta sense res a l’ull i sentant-se al meu costat una parisenca solitària… que prompte es va posar uns grans cascos per escoltar música!.

Després, caminata pel Sena, una vegada més cap a Notre Dame… i a la tercera –ja vaig estar davant d’ella l’any passat en els Jocs- tampoc va anar la vençuda, ja que la cua era tant i tant i tant llarga que no vaig poder endevinar ni on començava. Així que vaig posar en marxa el pla B. Una vegada més endinsar-me en el metro i aparèixer en el que creia era Montmartre, però en realitat era Montparnasse. Clavada bona de pata. Una vegada vaig veure l’únic, o un dels pocs, gratacels de la capital francesa, altra volta cap a dins, cap al subway, i aquesta vegada sí, Montmartre!, encara que després de pujar un fum d’escalons que no acabaven mai en forma de caragol per a eixir de la parada de metro… amb la llengua fora!.

Quasi sense alè, però preparat per les costeres i per als següents escalons de camí al Sacré Coeur em vaig encaminar decidit cap a ells. I és que després de veure l’escena final de la última entrega de John Wick on es passa pujant escales i pegant-se bufetades, al temps, en tots… fins que quan ja està dalt, l’espenten i baixa regolant tots els escalons, volia fer jo eixa mateixa pujada, sense les galtades, es clar, i així ho vaig fer, amb la visió al final de l’església que em va encantar –per cert John, per a la pròxima, al costat tens un funicular, de res. Aquella espectacular construcció només van tardar en acabar-la… 40 anys! –no es queixem per tant de la Rosaleda- i estava presidida per Sant Lluís i Santa Juana de Arco, a la que li tenen molta estima en aquest poble. Quan vaig entrar en el Sagrado Corazón –el barri al que jo visc des de que vaig nàixer, tradicionalment es coneixia per eixe nom- Carlos Alcaraz perdia per 2 sets a 0 i tres boles de partit a la final de Roland Garros, quan vaig eixir havia començat a remuntar. No vull dir res.

Esgotat de tant escaló cap amunt em vaig seure just en un dels primers escalons de l’eixida de l’església on es veia una vista magnífica de Paris i allí vaig estar un bons minuts, mentre Alcaraz seguia remuntant com podia veure per internet –tant prop però tant lluny al temps. La gent feia el mateix que jo, multituds de parelles, famílies, turistes, grups de totes les edats i races…. tots ells seguts als escalons o l’herba, en pau, passant la vesprada tranquil·lament.

Per suposat no vaig parar ahi, ja que després de sopar i seguir el final del partit de les cinc hores i mitja del Carlos Alcaraz, pel mòbil, en un restaurant vietnamita, sopant sushi raruno d’aquest país –tots em diuen: Paco que guai! vas veure la històrica final de Alcaraz-Sinner i jo els dic: no, la vaig seguir des d’un restaurant vietnamita de Montmatre– vaig anar directe cap al Moulin Rouge.

El camí cap a aquell altre punt emblemàtic de París, un cabaret de vedettes –poquets en quedaran ja en tot el món- va ser un poc accidentat, ja que pel mateix carrer trobaves sex-shops, locals de xous en viu i en directe, algun Cinema X… junt a pizzeries, brasseries, tendes de roba o telefonia… és a dir, una curiosa barreja. Una vegada vaig veure el famós molí roig, tal qual, en mig dels edificis, vaig voler anar a l’altre lloc del sector espectacle també emblemàtic i lloc habitual de Toulouse Lautrec, com el Folies Bergère, altre dels pocs llocs de revistes –no les de llegir- i vedettes, que encara subsisteix i que, per cert, em va costar prou, millor dit molt, de trobar, quan ja s’havia fet fosc. Amb la foto de la façana que passava prou inadvertida incorporada a la memòria del mòbil, junt a altres 3.500 fotos, tornava a casa-hotel per quart dia parisenc.

I ja últim matí. M’arreplegaven a les 12 de l’hotel, així que tenia encara unes poques hores i les vaig destinar al meu lloc emblemàtic del primer viatge i d’aquesta ciutat: la Torre Eiffel. Just no havia de fer cap transbord a altra línia de metro i la 8 mateixa em portava fins a École Militaire i d’allí a la torre en uns 10 minuts. Tot i ser bon matí ja havia una bona cua per a entrar –això si de forma gratuïta, ja si vols pujar es quan et cobren, fet que ja vaig fer l’any passat només arribar- i allí vaig pegar la volta de nou per la zona. Posar-te just baix, en el centre, i mirar cap amunt, una passada. Això sí, la vaig veure faixada per una de les parts, casualment on està l’estàtua de Gustave Eiffel. També vaig albirar que en la zona de Trocadero, els anells olímpics que fa un any estaven penjats allà dalt de la torre, ara estaven a peu de terra. Vaig comprar encara alguns records i, sobretot, vaig demanar que em donaren un parell de les borses grans i resistents que tenen a les moltes tendes de souvenirs –paraula francesa curiosament- als peus de la torre. En concret vaig parlar amb una simpàtica dependenta d’origen peruà i de cognom Caballero que em va dir que feia molt temps que no parlava la seua llengua d’origen.

Com a última aventura, vaig anar cap a aquella zona dels anells olímpics per fer-me la última foto del viatge: Els cinc arcs de cada color i la torre al fons. D’aquesta manera com que tancava el cercle olímpic. Per últim, volia en el viatge de tornada, com encara tenia temps, aguaitar a dos parades, La Madaleine i La Bastilla… però tornant em vaig perdre de la forma més tonta posible. No ha havia manera de trobar l’École Militaire i mira que l’anada havia sigut fàcil, quasi com fer una L caminant. Perdut per aquella zona vaig trobar l’únic restaurant que posava en lletres grans sense glutine, sans gluten o gluten free, miracle!!. Finalment, amb l’ajuda del google maps i d’un simpàtic parisenc, vaig trobar la boca del metro, però ja sense temps per a visitar més llocs, ja que les 12 hores estaven molt propet.

Si tot va bé, en un any, en un tercer viatge completaré els xecs que m’han faltat. Està clar que París no te l’acabes ni en deu viatges, però al menys completar els més importants –Versalles està en la llista. Cert que les mil coses que havia comprat les tenia ja quasi ordenades, però eixia de l’hotel just a les 12 hores o’clock. Em va portar a l’aeroport un xic jove d’origen àrab que no parlava castellà, però que en la radio tenia música de reggaeton!, molt fort!. Per fortuna va ser l’únic sustillo en el viatge de tornada. La resta tot molt bé, molt tranquil, cosa que s’agraeix quan viatges –ah i vaig descobrir la utilitat dels carrets dels aeroports-, fins tornar a casa, per suposat, després del recorregut amb taxi, tant d’anada com de tornada, amb Jordi.

Acabem la tercera de les entregues, donant de nou gràcies a Pep i a Javier i a la seua Tipografia i una amenaça final: tornaré!. Fins l’any que ve!

Postdata: En aquest segon viatge a París com podeu veure no vaig trobar a ningú que vinguera de Texas, però el títol de la primera entrega em va agradar i l’he mantingut en aquesta segona.