La segona entrega d’aquest aventura al París dels Jocs, acabava arribant per fi a l’hotel després d’haver superat una prova de foc, o millor d’aigua, com va ser la cerimònia d’inauguració, però els problemes no havien acabat. Per a res. Acabaven de començar més bé.
Cap a les 2 de matí, al mòbil, que també havia sobreviscut a la pluja, m’arribava un guasap: un atemptat cibernètic, un sabotatge virtual, havia fet que els trens, entre ells els que havia comprat per anar i tornar de Lille, al dia següent, no ixqueren. El missatge dia una cosa així com: sorry però et fots. Una forma perfecta per a dormir-te!.
Al dia següent de nou l’àngel de la guarda i el tècnic de Radio Alcoy, des d’Alcoi, es van posar en marxa. Carlos em va dir que anara, així a tot, a la Gare du Nord, l’estació, i explicara que jo tenia el billet comprat. A més l’entrada de bàsquet eren altres 120 eurets. Com per a deixar-los córrer. Per suposat que el sorteig posterior no havia sigut favorable amb mi i el partit per al que havia comprat les entrades mesos abans va acabar sent el… França-Brasil. Unes hores abans, Espanya-Austràlia, i un dia després, a la mateixa hora, el USA-Sèrbia, però estava clar que els horaris i jo no anàvem a ser amics, com després vos explicaré.
Total, que em vaig plantar en la Gare du Nord i amb el meu fatal espanglish-franxute li vaig dir-gesticular a un pobre xic de l’estació que tenia el billet. Em va dir-gesticular que no em preocupara que, efectivament, eixe tren no eixia però sí el següent i amb ell podia anar cap al meu destí. Vaig entrar mig fent de polissó i em vaig seure en un seient que estava clar que no era el meu, però, afortunadament, va acabar sent l’únic lliure del vagó i camí a Lille vaig anar. Mentre, Carlos havia trobat altre tren, un poc més prompte i més barat, per tornar, i al temps havia demanat que em tornaren els diners com així ho van fer.
Finalment, tampoc no sé massa bé com, estava a Lille, al pavelló on Pau Gasol els va fer 40 punts als francesos en semis d’un Europeu. Crec que havien uns 4 brasilers, 15.000 francesos i jo. L’ambient, la veritat, que espectacular, en especial durant la interpretació, a capella, de La Marsellesa. Vaig poder veure de prop, a més, a l’extraterrestre de la NBA, de cognom difícil de pronunciar, Victor Wembanyama, conegut per Wemby, més llarg que un dia sense pa, com dia ma mare, fins a 2,24 i ni se sap amb els braços estirats, i en front el Brasil de l’etern Marcelinho Huertas.
A l’eixir el tren abans del que tenia reservat, sols vaig poder veure dos quarts i mig del partit i les cases i carrers de Lille que estaven prop de l’estació i que, per cert, tenien molt bona pinta com ja em va dir Juan. Viatge de tornada sense incidències i, per fi, podia alenar quan em vaig reballar de nou al llit de l’hotel després de dos dies super-estresants.
El tercer també va ser prou mogut, però sense grans incidents. Un descans després de tants esglais anava bé. Pel matí unes quatre hores molt xules en el pavelló del Camp de Mart veien un esport tan màgic i particular com el judo, en un gran ambient, i per la vesprada camí al Parc dels Prínceps, l’estadi del PSG i ex-casa de Mbappé, per a veure un… Japó-Brasil de xiques, casualment dos dies i els dos Brasil. En aquesta ocasió vaig estar assegut en la zona de l’afició canarinha, la torzida brasilera… això si, en lloc de groc, amb la meua camiseta del Alcoyano, com no.
També vaig haver d’anar-me’n abans del partit, ja que el Parc dels Prínceps estava a les afores, no sense abans fer altra de les meues. Vaig entrar en la tenda oficial del PSG, una passada per cert, amb un objectiu: buscar una camiseta del Mbappé. Tenia un pla. Esperava que per despit a Kylian, els PSGers hagueren rebaixat el preu i així va ser… però el preu inicial era de 180 eurets!, la mateixa camiseta que porten els jugadors, no la variant més fluixeta de qualitat que es sol traure a la venda per als seguidors a les tendes. Estava rebaixada, sí. Els xavals de la tenda ni ho sabien. Però rebaixada a… 130 eurets. Endevineu que vaig fer? En efecte, me la vaig comprar.
D’aquell Parc un poc destartalat, anava a un dels moments més esperats i emotius per a mi d’aquests dies. Havia estat en contacte amb més alcoians a Paris. Per un lloc, Jordi Gomis i Quique Ferre, amb les seues especials disfresses, per altre, els pares de Laura Casabuena, i per altre, Tavi Fuentes i Lara García, tècnics de Laura. Tots, vam quedar a les portes del Bercy Arena, abans que Laura competira.
El dia anterior ho havia fet Néstor Abad, en els seus tercers Jocs Olímpics, que es diu prompte –ja ha anunciat que va a pels quarts de Los Ángeles 2028- i vaig arribar just quan el mogolló de públic eixia del macro-pavelló. Gràcies a Sant Jordi, als primers que em vaig trobar va ser a Tavi i a Lara, per una d’eixes magnífiques casualitats. I és que teníem no un, sinó dos, esportistes alcoians en els Jocs Olímpics, un fet del tot històric. Sols Alcoi, de tota la província, portava dos representants –Quique Llopis, quart als 110 tanques, atleta de Bellreguard, una de les moltes platges d’alcoians, segur que té arrels de la nostra ciutat.
Per a eixa gran quedada alcoiana a París, no podia arribar tard i com que no va haver manera de aclarir-me en trobar la porta del metro, allí que, decidit, vaig agafar un taxi. Endevineu de nou el preu: vos ho dic jo, 26 eurets!!. Cap taxi més vaig pillar ja. Però tot l’esforç va valdre la pena i allí que vam coincidir tots els alcoians amb les nostres camisetes del Alcoyano, banderes d’Espanya amb el lema Más Moral que el Alcoyano o les particulars disfresses de Jordi i Quique. Amb ells dos, després, vaig estar un bon ratet xarrant en un baret pròxim al Bercy Arena, mentre els pares i els tècnics de Laura havien entrat en el pavelló, on una jove gimnasta alcoiana de sols 18 anys, estava fent història.
Al tornar de l’hotel i perfectament informat per Tavi, vaig fer una mini-crònica per a Radio Alcoy del resultat dels dos olímpics alcoians, que casualment van quedar en el lloc 35 tots dos. Ja el fet d’estar en uns Jocs és prou premi.
