I arribem a la quarta entrega a Tipografia d’aquest boig viatge-aventura al París dels Jocs i al quart dia –o quint, ja m’he perdut-, de nou, amb nombrosos entrebancs. El primer d’ells només alçar-me. No ho vaig fer tard, vos ho jure –la meua llegenda que matinar és el meu punt dèbil és certa, però no va passar aquesta volta- però sí vaig estar un temps aprofitant per arreglar l’habitació de l’hotel amb el fum de totes les xorraetes que havia anat comprant eixos dies, que no sabia si després podria portar-me-les de regrés a casa de tantes que eren.
L’entrada per a la competició de tir amb arc, en Los Inválidos, posava a les 9 de matí, però com vaig fer amb el judo, m’ho vaig prendre en calma. Tampoc tenia ganes de passar-me cinc hores veient llançar fletxes. Total, que em plante en la porta cap a les 10… i em diuen que no podia passar, que estava ja tancat!. Ho vaig intentar per vàries portes, vaig pegar la volta a la instal·lació sense sort, res de res, les meues súpliques sense resultat, implacables els gavatxos. Així que un bon grapat d’eurets a la brossa. A mal temps bona cara vaig pensar i vaig decidir fer turisme. Just al costat estava la tomba de Napoleón, el pont d’Alejandro III o el Grand Palais, en front el Petit Palais, i no molt més enllà de nou la Torre Eiffel.
Després una parada a un sushi esplèndid, em vaig dirigir fins a aquesta emblemàtica construcció ja que just al costat havien muntat les graderies per a jugar a volei-platja. Aquesta volta no volia arribar tard i tornar a tirar els diners que m’havien costat les entrades. Vaig arribar puntual. Les tres de les vesprada. Altre lío. La pluja ja no va tornar a aparèixer –aquelles tres hores de la inauguració es veu que va caure tota la que hi havia guardada- i el sol va regnar a tota pastilla, més encara eixes hores. Just les graderies de ferro pense que reflectien encara més els raigs de l’astre rei i jo creia que no ho contava dins d’aquella graella. La mateixa camiseta del Alcoyano posada al cap, intentant no entrar en ebullició mentre mirava, com podia, un Canadà-Paraguai de xiques. De nou no vaig poder més i vaig haver d’eixir corrent d’aquella sauna a lo bestia. Ja que veia que era dia de turisme i no d’esport vaig continuar el camí des de la torre fins altre dels monuments emblemàtics de la ciutat, l’Arc de Triomf, que també em va deixar bocabadat. Fins i tot vaig poder assistir a una xicoteta cerimònia d’homenatge dels soldats caiguts en guerra.
També ací vaig fer dos de les meues. Una quasi i l’altra si. Primer la rotonda que rodeja a l’Arc de Triomf és enorme, més gran encara com es veu en les pelis i jo rodejant-la buscant el pas de zebra per a poder passar. Per un moment vaig estar temptat a creuar així, a burro barra, com faig a voltes en L’Alameda, sols que açò era 10 voltes més ample. Per sort vaig trobar a temps el pas subterrani per baix de la rotonda i vaig evitar morir atropellat. I l’altra, com encara era prompte, vaig decidir pegar-me una passejada pels Camps Elisis, que tantes vegades havia vist en la última etapa del Tour de França… doncs em vaig equivocar i vaig passejar just per l’altra part, l’oposada, l’Avinguda de la Grande Armeé, que va fins a La Defense i no fins a la Plaça de la Concòrdia on volia. De nou, pa matar-me.