Destacados
Punto de vista
El valor de Nuria Martínez
La primera festera alcoyana deja la Fiesta tras jugar un papel fundamental en la apertura del debate sobre la participación femenina
La festera se convirtió en la Rosa Parks de ese reducto masculino que eran en 1997 los Moros y Cristianos de Alcoy
Esta es una historia de valentía cívica. En 1997, una mujer debía armarse de mucho (muchísimo) valor para ponerse un traje de Alcodiano y hacer el recorrido de la Entrada con su filà. Nuria Martínez abrió el camino en solitario y se convirtió en la Rosa Parks de ese reducto masculino que eran por entonces […]
Punto de vista
Punt final
Per mi ja és tard, he deixat la filà Alcodianos després de 23 anys. Les properes festes, siguen quan siguen, el meu trage, el que he vestit des de 1997 es quedarà a l’armari…
FOTO: Juani Ruz
La meua arribada a la Festa va ser un poc inconscient, no sabia que obria una porta, o més bé una escletxa, d’un camí que no pensava tan llarg i enrevessat. Jo era una jove de 25 anys que sols volia participar en les festes del seu poble, igual que ho feien els seus amics […]
Punto de vista
Pepito, enciclopédico y pionero
José Luis Sanz impulsó aventuras radiofónicas innovadoras y fue un apasionado de todo tipo de músicas populares
José Luis Sanz y Camilo Sesto, una amistad que se mantuvo a lo largo del tiempo
Hubo un tiempo lejano en el que resultaba prácticamente imposible entrar en un taller o en una empresa textil alcoyana sin escuchar las emisiones de Radio Pepito.
Punto de vista
Alguns comentaris al voltant de la peatonalització del centre d’Alcoi
Els projectes d'aquestes dimensions requereixen de debats polítics profunds
Lluis Torró Gil, 20/04/2021
FOTO: PACO GRAU

Ja la tenim ací. Fent una notable demostració de determinació política, el govern de l’Ajuntament d’Alcoi (PSOE) ha aplicat un pla de peatonalització que suposa el tancament al trànsit rodat d’un grapat important de carrers del centre de la ciutat. Ja s’han dit moltes coses al respecte (vegeu, sobretot, l’article del regidor de Guanyar, Pablo González, titulat El decàleg del bon peatonalitzador). Per la meua part sols voldria posar l’accent sobre un parell de temes que em semblen particularment importants.

Què és el que es pretén aconseguir amb el tancament de carrers al trànsit rodat? Em sembla que aquesta pregunta caldria fer-la abans que res. De la seua resposta depèn què i com es fa (o anirà fent-se) la peatonalització. Des del meu punt de vista (i crec que és compartit amb els corrents que impulsen aquestes mesures arreu del món), hi ha dos objectius centrals; a saber, (1) disminuir el trànsit rodat per mitigar els seus efectes nocius sobre el medi ambient (evidents, canvi climàtic mediant) i sobre la salut de les persones (contaminació atmosfèrica i sonora, estrès, etc.), i (2) generar un entorn amable per al desenvolupament de la vida urbana (accessibilitat, proximitat de serveis, carrers nets i transitables per als veïns i transeünts, etc.). Això vol dir que, d’una banda, la peatonalització només té sentit si es pensa per al conjunt de la ciutat, i, d’una altra, que l’objectiu últim ha de ser facilitar la vida de la gent (també la d’aquella directament afectada pel tancament dels carrers al trànsit rodat).

De forma generalitzada, aquestes mesures tendeixen a aplicar-se als centres urbans. La lògica ho aconsella per diverses raons. La més evident és que els cascs històrics de les ciutats (o, a tot estirar, les àrees adjacents) tendeixen a concentrar serveis administratius i/o econòmics. Això genera un excés de trànsit a les franges horàries centrals del dia que les fa especialment incòmodes per al desenvolupament de la vida quotidiana, particularment per als residents de la zona que bescanvien un millor accés a eixos serveis per aquestes molèsties. La segona és que, a més, la trama urbana dels centres no està concebuda per a carregar amb els efectes del model de mobilitat privada forçada que ens ha vingut imposat per la generalització del transport privat. Els efectes són semblants a tot arreu: expulsió de la població resident cap als barris perifèrics a causa del deteriorament dels habitatges i concentració de la població a uns pocs carrers amb millors condicions. El fet que el patrimoni històric-artístic de les ciutats també estiga concentrat bàsicament als centres també representa un condicionant important ja que tots aquests problemes representen un entrebanc important per a garantir la seua preservació i la seua posada en valor.

La peatonalització, aleshores, es concep com una mesura per a fer front a aquests problemes. Amb ella, s’intenta, primer que res, fixar la població a la zona i atraure’n de nova per evitar el deteriorament del teixit urbà. A més, mantenir-hi els serveis administratius hauria de servir per a canviar el mitjà de desplaçament, abandonant el vehicle privat i forçant a l’ús del transport públic, particularment per a les persones amb problemes de mobilitat, o, senzillament, anar a peu. El gaudiment del patrimoni històric-artístic i dels serveis específics que aquest pot generar (restauració, particularment) són valors afegits que actuen com atractius i que ajuden a la regeneració de l’espai urbà.

Sembla raonable el que acabe d’escriure? A mi m’ho sembla (òbviament). Però també em fa l’efecte que el govern municipal d’Alcoi no hi ha pensat massa. Per començar, perquè s’han prioritzat dues qüestions per damunt de la resta. La primera és que en compte de tractar de reduir el trànsit sols s’ha pensat en com redistribuir-lo (tornaré sobre el tema) i la segona és que no s’ha pensat en com facilitar-li la vida als veïns (presents i, sobretot, futurs) del centre sinó exclusivament en generar espais lliures als carrers. I per continuar, en que s’ha concebut la peatonalització com una mesura en compte de com un procés. Tot això, per no parlar de la nul·la participació ciutadana amb la que ha comptat el disseny, una participació que sembla estar únicament en la ment del regidor de mobilitat.

Em sembla que el criteri d’autoritat ha prevalgut per damunt de qualsevol altra consideració. I no és que crega que la determinació haja estat dolenta. Era necessària per a vèncer les lògiques resistències que implica una decisió política d’aquesta transcendència. S’ha optat, però, per la via de la imposició en compte de la del convenciment, per al qual cal la mateixa o més determinació, però amb una bona dosi de diàleg i paciència; així com de predisposició a la permeabilitat argumental (pot ser que el que em discuteix tinga, almenys, alguna part de raó?) i, consegüentment, a la rectificació. El cas és que els veïns (m’incloc) no hem tingut ocasió de dir-ne ni mu sobre la qüestió.

D’aquesta manera ens enfrontem amb problemes que potser haurien estat enfrontats d’una altra manera amb uns criteris diferents i amb una major predisposició a la discussió pública. És sostenible que el carrer Casablanca siga l’alternativa permanent al trànsit de baixada del carrer Sant Nicolau? On han d’estacionar els seus vehicles els veïns del casc històric (el barri amb menys places privades de garatge de tot Alcoi, amb permís, potser, de Santa Rosa)? És raonable concebre l’estacionament de la Torre de les Maçanes com un ‘pàrquing dissuasori’? Són raonables les limitacions horàries de trànsit per als residents? I, si ho són, han de ser restrictives o permissives? No hauria de vindre acompanyat el redisseny del trànsit d’un redisseny del transport públic (incloent-hi les alternatives de gestió)? No s’haurien d’afrontar els problemes de càrrega i descàrrega des de la realitat concreta del comerç de la zona i no des de plantejaments genèrics que segurament no responen a les necessitats reals? Per què no s’ha començat per introduir mesures de restricció del trànsit (horàries, matrícules, etc.) mentre s’introdueixen les modificacions urbanístiques que faciliten la peatonalització? No resulta un tant absurd que el carrer Sant Josep, urbanitzat per a suportar trànsit, estiga tallat mentre que el carrer Casablanca, urbanitzat per a ser peatonal, siga una mini autopista? No és contradictori facilitar urbanísticament l’apertura de grans superfícies comercials a la perifèria mentre es limita el trànsit rodat a diferents espais de la ciutat? No caldria haver replantejat el conjunt de la mobilitat de la ciutat abans de prendre aquesta mesura (o la implantació dels carrils-bici, per exemple)?

En definitiva, el que estic plantejant és que els projectes d’aquestes dimensions requereixen de debats polítics profunds. Sí, polítics. La política no és (o no hauria de ser, almenys) un terreny on dirimir exclusivament interessos partidistes sinó, abans que res, el procés de presa de decisions en grups humans. L’actual descrèdit de la política és perfectament comprensible. Les actituds partidistes (que, ull!, són perfectament naturals per la nostra condició d’animals gregaris; mireu sinó el fútbol, les filaes o les picabaralles localistes) hi contribueixen en una gran mesura. Però, sobretot, la corrupció, d’una banda, i la pràctica indistingibilitat en les grans qüestions econòmiques entre els partits adherits al ‘règim’ (permeteu-me l’expressió), fomenten aquesta percepció ciutadana. Marx ja deia en una de les seues poderoses metàfores que el govern de l’Estat modern no és més que el consell d’administració dels interessos de les classes dominants. La democratització ha moderat i mediatitzat aquesta realitat, però no l’ha anul·lada. Ara bé, comprensible no és sinònim de justificable. La retòrica anti-política no fa més que allunyar a la gent de l’acció en defensa dels seus interessos i reforçar el control dels poderosos sobre les decisions que ens afecten a totes i tots. Hui dia, a més, és especialment perillosa perquè el seu rebuig de la política dóna ales al feixisme.

Què a què vé parlar de Política (no és una errada: amb majúscules), democràcia o feixisme en el marc d’una discussió sobre peatonalització? Doncs perquè no es deuria llegir tot en clau de conveniències partidistes. Allò important és què és el que s’argumenta i, sobretot, què és allò què es fa. Potser que alguns partits polítics s’hagen sumat a les crítiques a la peatonalització per pujar-se al carro d’un cert descontent social i veure de treure-hi profit; l’opció amb la que m’identifique i en la que hi participe no ho ha fet (nosaltres prenem les decisions col·lectivament després de debatre-les). Però el que realment importa no és això, sinó si, com diem col·loquialment, tenen o no raó; és a dir, si els arguments que s’empren són raonables, si s’ajusten a la realitat. Només d’aquesta manera es pot avançar en la solució dels problemes i fer-ho en el sentit que reclame la majoria social. Eixa és l’essència de la democràcia. Fixar-se en qui parla en comptes de què diu ens aboca a un enfrontament estèril i redueix les possibilitats de trobar solucions que resolguen els problemes en benefici de la majoria de la població. Té efectes desmobilitzadors i obre les portes als salvadors de les pàtries. Tots en som responsables, clar que en són principalment aquells que es dediquen a la política, però també, i molt, aquells que d’una manera o d’una altra generem o hem generat opinió en algun moment.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. lorenzo Verdu says:

    Excelente artículo, didáctico y muy real. Perro la pregunta seria: ¿no estamos en un momento en que la política se ha confundido con la autoridad basada en que se han recibido unos votos mas que los demas? Recuerdo a LLuis Torro padre en un consistorio plural, solucionando los problemas reales como el del suministro de agua por ejemplo.

  2. lorenzo Verdu says:

    Excelente artículo, muy real, refleja claramente lo que esta pasando en general, debido a que se ha confundido la democracia y la participación, con el número de votos conseguidos y que permiten todo tipo de actuaciones «porque me han votado».
    Recuerdo nuestro primer consistorio con Luis Torro padre, consistorio plural y que aporto enormes mejoras a Alcoy, desde la organización del suministro de agua, hasta el Alcoy cultural con excelentes conciertos, claro que los políticos eran de verdad como Josep Albert Mestre, el comentado Luis Torro o Vicente Boronat,

  3. Lluís Torró Gil says:

    Agraïsc molt el comentari de Lorenzo Verdú, particularment pel que fa al treball de mon pare i altres regidors a la primera legislatura democràtica. Les diferències entre la política d’aquells moments de la Transició i ara són molt grans. Entre altres coses perquè aquells van ser uns moments d’il·lusió col·lectiva en els que una gran quantitat de gent, fins aquells dies marginats i perseguits per les seues idees polítiques, va començar a participar activament en les decisions comunitàries. Com diu molt bé, la democràcia no hauria de ser un exercici d’anar a votar cada quatre anys (per important que això siga) i donar carta blanca per a que els qui governen facen el que els semble oportú sense cap mena de control ciutadà. La participació és imprescindible. Espere que la reflexió que he tractat d’aportar siga d’utilitat.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario