Destacados
Punto de vista
El valor de Nuria Martínez
La primera festera alcoyana deja la Fiesta tras jugar un papel fundamental en la apertura del debate sobre la participación femenina
La festera se convirtió en la Rosa Parks de ese reducto masculino que eran en 1997 los Moros y Cristianos de Alcoy
Esta es una historia de valentía cívica. En 1997, una mujer debía armarse de mucho (muchísimo) valor para ponerse un traje de Alcodiano y hacer el recorrido de la Entrada con su filà. Nuria Martínez abrió el camino en solitario y se convirtió en la Rosa Parks de ese reducto masculino que eran por entonces […]
Punto de vista
Punt final
Per mi ja és tard, he deixat la filà Alcodianos després de 23 anys. Les properes festes, siguen quan siguen, el meu trage, el que he vestit des de 1997 es quedarà a l’armari…
FOTO: Juani Ruz
La meua arribada a la Festa va ser un poc inconscient, no sabia que obria una porta, o més bé una escletxa, d’un camí que no pensava tan llarg i enrevessat. Jo era una jove de 25 anys que sols volia participar en les festes del seu poble, igual que ho feien els seus amics […]
Punto de vista
Alguns comentaris al voltant de la peatonalització del centre d’Alcoi
Els projectes d'aquestes dimensions requereixen de debats polítics profunds
FOTO: PACO GRAU
Ja la tenim ací. Fent una notable demostració de determinació política, el govern de l’Ajuntament d’Alcoi (PSOE) ha aplicat un pla de peatonalització que suposa el tancament al trànsit rodat d’un grapat important de carrers del centre de la ciutat. Ja s’han dit moltes coses al respecte (vegeu, sobretot, l’article del regidor de Guanyar, Pablo […]
Punto de vista
Amb Ca Revolta
Un article que parla de l'enèsim intent de la Dama de Ferro valenciana per ofegar qualsevol dissidència, demostrant que per ella la democràcia es gestiona amb garrot.

Sembla mentida que en una ciutat com València, reina dels decibels, la luminotècnia absurda, el desordre festiu amb comandament a distància i tota mena de balafiaments a major glòria de l’analfabetisme i la burrera, s’al·leguen raons tècniques i d’incompliment de la normativa municipal per impedir que a Ca Revolta continue programant-se teatre, poesia, música o cançó.   Des de la seua creació l’any 2000 al cor del barri de Velluters, un dels més degradats de la capital, i a tocar del Carme, aquest espai-associació ubicat en un antic palauet rehabilitat per arquitectes com Just Ramírez i Carles Dolç ha estat i és un centre cultural de referència, la gran excepció que confirma la regla d’una ciutat embadalida, desdibuixada, atònita i indiferent al pàlpit cultural, creatiu i lliure. Costa d’entendre, dic, que el que hauria de ser protegit com un bé d’interès cultural, amanyagat pel poder de torn (que a València és sempre el mateix), estiga perpètuament en el punt de mira dels fusells municipals de l’arsenal de Rita Barberá. Com en el cas del Cabanyal o el Centre Octubre i altres honorables excepcions, cada vegada més nombroses i determinants, Ca Revolta ha representat com pocs un model d’autogestió i alternativa cultural arrelada al país i solidària amb totes les causes que empenyen per una societat nova alliberada de vells llastos. La seua transversalitat, la generositat amb què ha acollit tota mena d’iniciatives artístiques i culturals, la valentia a alçar la veu quan ha calgut i el fet d’haver-se ofert com un lloc de trobada per a tots els qui defensen una altra ciutat i un altre país, és una ofensa per als reietons que pretenen monopolitzar el poder i que fan mans i mànigues per ofegar qualsevol dissidència.  formalisme tècnic que persegueix convertir-la en mera anècdota, tot el que Ca Revolta representa irrita Rita Barberá. És, i passeu-me l’oxímoron, una simple qüestió de collons. La nostra Dama de Ferro, que continua perdent sang per l’hemorroide del Cabanyal, n’ha fet un altre molt peculiar casus belli. Qüestió de collons, d’una visceralitat feixistoide ja llegendària en la comandanta municipal, és a dir, d’absència de contrabalança democràtica, del terrible pes d’una majoria absoluta que tendeix a eixamplar els testicles (i passeu-me la metàfora) que reposen sobre les poltrones del poder. I ara que la nau del PP s’enfonsa i que ja fins i tot s’especula amb la intervenció de la Generalitat Valenciana, cal apagar el foc esperançador de Ca Revolta i de totes les revoltes amb els dipòsits exhausts d’aigua encara en mans d’un poder espuri. Ara més que mai, doncs, amb Ca Revolta.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario