Voltant per mig món, esbrinant cadascun dels escenaris de rellevància imperiosa arreu dels territoris, observem que cada vegada estan més presents els auditoris moderns, de grans dimensions i dissenys revolucionaris. Philharmonie de Berlin, Philharmonia d’Szcecin, Elbphilharmonie d’Hamburg, Casa da Musica d’Oporto… són alguns dels exemples.

Tots aquests llocs, espais, escenaris; tenen en comú el desig de la recerca de l’acústica perfecta, o al menys, de la millor possible, entorn a les seues característiques. Simulacions per ordinador, recerca de materials o estudis arquitectònics, fan de la construcció d’aquestes sales de concert tot un repte d’enginyeria, quasi com si de la construcció d’un B747 o d’un A380-800 es tractessin. Ara be, tenen realment un millor so com a instrument sonor…?

Si agafem moltes partitures sobradament ben escrites, trobem certes anotacions que més enllà de ser curioses, semblen no correspondre a l’instrument de l’intèrpret. Sense anar més lluny, escollint de forma ràpida al millor compositor de la historial, el nostre amic Bach, trobem escrites als seus manuscrits, moltes fermates o “calderons” si preferiu anomenar-les així, passades l’ultima nota de la partitura, a l’acabar la doble barra final; és a dir, on el músic ja ha deixat de fer sonar els últims mil·límetres de partitura. A qui correspon llavors la interpretació d’aquesta anotació? Doncs la resposta més clara seria la de, “A la sala”. El propi compositor demana guardar uns segons de silenci per deixar ressonar allà on la música estiguera existint, per tal de fer-la perdre entre els murs allà presents.

Tots aquests elements com l’últim descrit, també han d’estar presents, i sovint sí ho estan, a les noves sales de concerts modernes, on es busca cuidar cada detall, per que tot projecte però no es sobrecarregue, que to resone però no reverbere en excés. Ara be, amb tot açò, sonen millor? Doncs deixeu que m’aventure a dir, que encara que sonen molt be, algunes no sonen millor que històriques i clàssiques sales de concerts amb més de dos cents anys de vida. No sabria dir-vos el per què, però després d’haver pogut sonar a grans temples com la Sala Mozart de l’Auditori de Saragossa, la Filharmonia d’Szcecin, o la Sala de la Radio de Varsòvia, tenen una petita mancança en quant a color i especial màgia si les comparem amb una Berliner Koncerthaus o Musikverein de Viena, on també he tingut la sort de posar els peus i l’instrument. Pot ser el factor històric, pot ser les decoracions o certa màgia que sura a l’ambient, però és cert, que encara que inexplicablement, columnes, estàtues o rosetons, amb la física a la mà dificulten el viatge de les ones sonores, hi ha sales amb més de dos cents anys d’història, que fan ombra encara a hores i hores d’estudis arquitectònics i sonors, que han fet construir sales modernes de concert.