No. No ho busqueu al diccionari. Ni a Wikipedia. Ni al senyor Google, que ho té tot, menys açò. Ho sé cert perquè m’ho acabe d’inventar. Així, amb tot el ‘morro’. Després de parlar de dos de les bases de la meua vida, ‘Escriure’ i ‘Viatjar’, en les dos anteriors entregues, ara toca tancar la meua trilogia vital, parlant del que ha motivat una gran part dels meus Escrits i dels meus Viatges: l’Esport, en general, i el Bàsquet, en particular.

M’ha agradat allò de les majúscules i vaig a mantindre-ho també en aquest tercer capítol. Però tenia clar que no volia posar en el títol una paraula composta de l’estil ‘Jugar a Bàsquet’, ‘Pensar en Bàsquet’, ‘Somiar amb Bàsquet’ o ‘Passió pel Bàsquet’. No. Volia una única paraula que ho englobara, que ho recopilés tot, tots aquests sentiments, i com que he vist que no existeix, me l’he inventada. Així de fàcil. Javi i Pep, no em vau dir que Escriguera d’allò que volguera?, ‘pos’ ací ho teniu: Basquetbolejar. Com a curiositat, no sabia si posar-ho amb ‘tj’, però ja que m’inventava la paraula, he volgut fer-ho senzill. El millor de les paraules inventades és que no les escrius mai mal, no trenques cap norma gramatical. T’ho inventes i prou.

I és que el Bàsquet ha estat present en la meua vida des de que, com sol dir-se, tinc ús de raó. Poqueta memòria tinc, menys que Dory, però si recorde haver-me alçat de matinada, quan tenia poc més d’onze anys, per a veure aquella plata de Los Ángeles 84, amb els Fernando Martín, Corbalán, Epi, Solozábal, Romay, Itu… davant un jove xavalet anomenat MJ, Michael ‘Air’ Jordan. Llegint, fa poc, què va ser d’aquells herois que van canviar la història, ‘Lagarto’ de la Cruz va arribar a ser taxista a Mallorca!!. Ningú ha dit que la vida fos justa, fins i tot després de ser un heroi.

També recorde perfectament aquella sintonia de George Michael de ‘Cerca de las Estrellas’, aquella ‘Faith’ que sonava mentre que dins de les estrelles, fetes amb un photoshop artesanal, apareixien imatges de Larry Bird o Magic Johnson i poc després dos tios parlant, també de matinada, un tal Ramón Trecet i un tal Esteban Gómez, que amb els anys serien rellevats per Andrés Montés i Antoni Daimiel, ja quan el Plus es va fer amb el producte i ens va obligar als pobres a veure la vida codificada. Eren altres temps, preGoogle. També recorde veure aquelles finals dels Jocs Olímpics de Pekín i Londres, davant els poderosos nord-americans, als que vam tindre acollonats, o aquells partits dels Lakers, on un ‘espanyolet’, flac i llarg, es feia per primera vegada amb dos anells seguits i prop va estar d’un tercer, però va perdre la final al poc d’aterrar al Staples.

També recorde haver plorat per la mort de Fernando Martín en accident, a l’igual que ho vaig fer aquest any, aquesta volta només per dins, quan vaig conèixer el també tràgic adéu del meu jugador favorit, Kobe Bryant, i la seua filla Gigi… a la localitat de Calabasas, el meu menjar favorit, cruels contradiccions del destí. El mateix dia en què vos estic escrivint açò, em va aparèixer un vídeo per les xarxes que posava: 18 minuts de ‘The Black Mamba’ i vaig pensar: 18 minuts? Impossible. Tinc massa coses que fer. Val, vaig a veure un ratet. I altre, i altre, i altre. Amb el dorsal 8, amb el 24, els anells amb Shaq, els anells amb Pau… Al final, els 18 minuts. Sols ell es va aproximar a MJ. Lebron intenta a la bambolla de Disney ser també llegendari, però ho té difícil.

També recorde, de xicon, als amics del barri, tocar al timbre de baix, fa anys que no em va per cert, i a l’assomar-me a la finestra, veure’ls amb una pilota de bàsquet baix el braç, i preguntar-me si baixava a jugar a algun dels dos col·legis que teníem prop, l’Arnauda o el Miguel Hernández. I allí que es passàvem hores i hores, vesprades i vesprades, fins i tot, ben entrada la nit. Eren altres temps, preGoogle. Recorde també que ens apagaven les llums del col·legi per a veure si marxàvem, però seguíem jugant aprofitant la mínima llum de les faroles del carrer o inclòs a fosques. Per suposat que seguíem jugant plovent o amb volves de neu caent. Res ens parava. Hem arribat a jugar al carrer amb dos plaques de prohibit aparcar com a cistelles, o també fent un redolí en la pared amb el guix de classe, o tirant una pilota de goma a la part de dalt dels ferros de les finestres de les plantes baixes de les cases. Per no parlar-vos de les hores que hem passat en l’habitació de ma casa, amb una xicoteta ‘canasta’, fent concursos de totes les formes imaginables possibles: amb els ulls tancats, que el baló entrara net sense tocar ‘l’aro’, d’esquenes, dels costats, després de bot, amb l’esquerra, els drets, i amb la dreta, els esquerrans, amb una mà… Fins i tot concursos de mates i algun 1 contra 1. Ho pense ara bé i uns sants els meus veïns. Des d’ací el meu reconeixement. Els nostres pares ja ens havien deixat per impossibles. La mateixa habitació que ara és un xicotet i improvisat museu, amb unes… 250 samarretes!!, quasi la mitat d’elles de la NBA.

Eixe mateix grup d’amics som els que vam formar l’equip de Bàsquet a la lliga local, que va canviar la meua vida en tots els aspectes i pel que vaig començar a Escriure i amb el temps i amb l’aparició de Pau Gasol, aquell xaval flac i llarg de Sant Boi del que vos parlava, que recolzat per la seua família, en especial pels seus pares, Agustí i Marisa, va creuar l’Atlàntic per a trencar barreres, i que a mi, anys després, em va fer Viatjar, en especial a aquells tres All Stars, Los Ángeles 2011, Nova York 2015 i Chicago 2020, seguint-lo. Les aventures en aquests tres viatges, com vau poder llegir un tast en l’anterior entrega, van anar molt més enllà del Bàsquet, i van ser experiències per a tota la meua vida. Gràcies Pau per tant!.

En conclusió, ja siga a la tele, o a la realitat, el Bàsquet ha format part, una part molt important, de la meua vida. Ho oblidava, també al cinema, amb ‘pelis’ com ‘Hoosiers’, ‘Coach Carter’ o ‘Space Jam’. En resum, l’Esport de la cistella ha estat dins del meu cap cada dia fins a hui. Abans d’acabar, vaig a contar-vos un secret. La meua forma de dormir-me. Uns conten ovelletes, altres pensen en un sobre en blanc… jo m’imagine jugant al ‘pal-baix’, d’esquenes a la cistella, amagant a la dreta i fent un ganxet, estil el ‘sky-hook’ de Jabbar, amb la meua esquerra, amb el meu 1,60 i amb una vista des del peu pista, mentre es veu tot el sostre del pavelló amb les samarretes penjades dels jugadors mítics i els títols de l’equip… i imagine a la pilota, després de fer un arc etern, entrant neta en la cistella i fent aquell soroll màgic amb la xarxa quasi horitzontal, al temps que el cronòmetre es posa a zero. Aquesta és la meua forma de relaxar-me. Aquesta és la meua forma de viure. Basquetbolejant!!.

PS: Vos anuncie ja, en primícia, el meu pròxim viatge, si les pandèmies ens deixen: Springfield, Massachusetts, i més en concret al ‘Hall of Fame’, el saló de la fama, i el lloc, a més, on un professor d’educació física, James Naismith, en 1891, va penjar dos cistelles de ‘ambresquilles’ a cada part del gimnàs de la universitat on donava classes. Contigo empezó todo!!