Ah, sí, clar… tens raó. Alcoi va ser una gran ciutat. Pròspera, emprenedora… de vegades reivindicativa i, fins i tot, revolucionària. Sí, una ciutat important, sí… almenys per als alcoians. Pensar aquestes coses fa que s’ompli el nostre ego i el nostre orgull patri.

Mirar al passat, sí. Ens agrada força mirar al passat, cap un passat que considerem gloriós i que amaga les vergonyetes del què hui som.

Viure amb eixe passat i d’eixe passat, adoptar costums i etiquetes apel·lant a eixa tradició que considerem gloriosa, però que ens ha portat fins on som ara, al bell mig de cap de lloc. Mantenir espais de passat sense obrir camins de futur… ofegar-se en caspa.

Com eixe ‘privilegiat i exclusiu’ club de la societat burgesa industrial alcoiana que encara viu ancorat al segle XIX, amb els seu costumari de protocols decimonònics que només serveixen per a tapar eixa nostàlgia per un passat de pares i iaios rics i vitals… i també, perquè no, per ocultar el seu masclisme i classisme que es veu arrabassat per una societat més jove, moderna i vital.

Un costumari que el porta a fer coses tan contradictòries i, perquè no dir-ho, poc decents, com ara cedir els seus locals per una audició de l’Harmònica Alcoiana a benefici d’AIN (una agrupació per a la integració dels xiquets amb dificultats d’aprenentatge), però, tanmateix, impedir l’accés d’homes sense pantalons llargs (fins i tot algun discapacitat en cadira de rodes) impedint així que AIN reba l’aportació econòmica d’aquestes persones.

Creant un conflicte on no hauria d’haver existit i convertint-se en un problema i un insult per al poble que abans lideraven… o pensaven en liderar.

Avançar cap al davant sense apartar la vista del darrere… potser la millor forma d’acabar de nassos a terra.