Destacados
Punto de vista
Francesc Bernàcer, un clàssic
Entre moltes de les acepcions de l’adjectiu “clàssic” hi ha una que ve a ser sinónima de “digne d’admiració  i d’imitació”. Francesc Bernàcer, és un clàssic de dalt a baix. Tots els que vam tindre la fortuna de conviure amb ell, acabàrem admirant la seua personalitat íntegra i el profund coneixement de la cultura no […]
Punto de vista
La pandemia se echa al monte
El turismo de alpargata y mochila abarrota nuestros espacios naturales
Atasco de alpinistas sobrevenidos en la cima del Puig Campana. FOTO: PEP JORDÁ
Bueno, bonito, barato y seguro. Esas son las claves del nuevo turismo nacido de las limitaciones y de los miedos de la pandemia. Cualquiera que se haya acercado un fin de semana a la Font Roja, a Els Canalons o la Vía Verde ha podido asistir en primera fila a este fenómeno: multitudes procedentes de […]
Punto de vista
Addictes
El Joan, repetia al seu cap una i mil vegades la tornada d’aquella melodia simple però a la vegada encisadora. Eren tres acords que el fascinaven, alhora per la seva melodia i simplicitat, i també pel que comportava poder-los executar amb el virtuosisme que demanava de l’instrument. Auriculars cremats i repetidíssimes llistes de reproducció definien […]
Punto de vista
Carabasses
Esperava trobar a una veïna que cantara ‘Moon River’ recolzada en la finestra, que tinguera un gat que li digueren Gato
Paco J. Agulló, 15/11/2020

Encara que ho parega per les dates i pel títol no vaig a parlar de Halloween, una de les moltes importacions des del món del tio Sam -ex Trump i ara Biden- i potser la que menys m’agrada i de les que més tremolor en fa. Tampoc de la carabassa en la que es convertia la carrossa de la Ventafocs a les 12 de la nit, estil el toc de queda que tenim durant aquests dies.

Tampoc vos parle del lloc on es estavellar l’helicòpter de Kobe, apuntant-nos ja que aquest 2020 anava a ser d’aupa, d’agarrar-se els matxos. Ni tan sols em referisc al meu menjar favorit, a la meua particular i secreta poció màgica: la carabassa al forn. Ni un cabàs d’estrelles Michelín podria igualar aquest ‘manjar’ de deus, que també durant aquests dies és quan estan en el seu esplendor. Vos ho recomane, això si. Tampoc vaig a parlar-vos de gent com jo, carabasses… o moniatos, segons gustos.

No. Res d’això. Cap de tots eixos possibles temes o significats de la paraula carabassa vaig a tractar. Després de posar-me un poc-prou transcendental en la passada col·laboració en Tipografia i agraint-vos molt profundament els vostres missatges i paraules de beneplàcit cap a l’emotiu record que vaig fer dels meus pares a l’anterior entrega, ara vaig a intentar fer-vos riure un poc, espere, i sobretot riure’m de mi mateixa, que això sempre he pensat que és molt bo i molt sa. Vaig a parlar-vos, com ja molts haureu endevinat, de les nombroses carabasses que m’he menjat, simbòlicament, en aquest quasi mig segle de vida que porte entre pit i esquena.

La culpa de totes aquestes carabasses la té ma mare. No, tranquils, no torne a parlar d’ella, ni tan sols estic parlant-vos d’un d’aquests complexos complexos, doblement complexos, d’Èdip o alguna cosa així. Simplement és que ma mare, de ben menut, em va aficionar al cinema clàssic americà dels anys daurats de Hollywood. I en eixe moment, vaig començar a cagar-la.

Així durant molts i molts anys he estat esperant a enamorar-me quan caia aigua a mansalva, al temps que cantava i ballava, mentre que l’únic que em passava és que pillava un constipat de por, em quedava afònic i em feia mal el genoll operat. Esperava trobar a una veïna que cantara ‘Moon River’ recolzada en la finestra, que tinguera un gat que li digueren Gato o que li agradara esmorzar en Tiffanys, però la meua veïna, la pobreta, té 85 anys, pega uns ‘estornuts’ que s’escolten en mig barri i quasi tants ‘axaques’ com jo. Sempre he esperat a enamorar-me de la institutriu dels meus sis fills en un castell d’Àustria, però no tinc ni cap xiquet, ni tan sols una caseta en el Poble Nou de Sant Rafel, ni tampoc sóc oficial de l’exercit, o de la dona del líder de la resistència francesa, quan jo l’única Casablanca que conec és el carrer i l’únic París, un pub que es deia així.

O fins i tot, en el pitjor dels casos, enamorar-me de la xica d’una banda rival del barri més proper, quan m’he portat sempre bé amb tot el món, fins i tot amb els batoieros o els de Juan XXIII, que ja són paraules majors. També esperava que mentre tant sonara la música de Mancini, Bernstein, Steiner o Tiomkin, quan el màxim que he arribat a escoltar és alguna marxa mora de Julio Laporta Hellín o Evaristo i Camilo Pérez Monllor, que tampoc està malament.

En el pitjor dels casos, de nou, encara estava dispost a enamorar-me d’una ajudant de la reina francesa perseguida pels acòlits del cardenal Richelieu, encara que no sóc massa bon espadatxí, o mentre ballavem ‘Chic to chic’ en jaqué i ‘Sombrero de copa’, jo, i un vaporós vestit de plomes, ella. Quan em vaig trencar la cama i vaig estar 40 dies ‘escaiolat’ en casa, em vaig dir, ja està!, ara vindrà Grace Kelly a cuidar-me, i més bé allò quasi va acabar sent una escena propera a ‘Misery’, o enamorar-me d’una agent doble mentre era perseguit per una avioneta, quan, afortunadament, per altra part, l’únic que m’ha perseguit és el gos yorkshire de ‘l’entresuelo’ que no sé perquè no li caic bé. En tan xicotets que són i la mala llet que tenen els tios, què manera de lladrar!.

A aquest fet, el de la passió pel cinema clàssic americà, es va unir una segon mala influència. Si aquella era influïda per ma mare, aquesta ja vaig ser jo soletes. Les sèries de la tele de l’època. Vos parle ja dels anys 80-90. Primer aquell Mike Hammer que sempre es trobava de sobte amb una dona enigmàtica i desconeguda, que li apareixia al Stacey Keach en cada capítol per uns pocs segons i que el deixava ‘embobat’. Ja em veies a mi passejar per Simago, pujant per aquelles famoses escales mecàniques, a l’espera de trobar-me a la meua dona enigmàtica, baixant per les del costat.

Per no dir-te aquelles relacions barrejades amb descobriments d’assassinats com en ‘Remington Steele’ o en ‘Luz de Luna’, i ja em veies buscant a la Laura Holt o a la Maddie Hayes. Si, fins i tot, durant molt de temps vaig estar enamorat de Faye Grant, la Julie Parrish de ‘V’, o la Connie Sellecca de ‘El Gran Héroe Americano’. Vamos, enamoradís total. Una ‘novieta’ en cada sèrie. Fins i tot, i açò sí em fa vergonya dir-ho, Ana Obregón!!, la ‘biòloga’ que va eixir en un capítol de ‘El Equipo A’. No sé si tindré perdó algun dia. Això si, fins que va arribar ‘Friends’, de la que ja vos parlaré en la pròxima entrega, i vaig acabar monògam total, amb la Rachel Karen Green.

Amb aquestes ínfules, o ínsules de Baratària, a l’estil del Quixot en les novel·les de cavalleria, però jo amb pelis i sèries mítiques, he afrontat les meues relacions amb el sexe oposat o contrari o… vamos, amb l’altre sexe, i així m’ha anat.

Aquest cap, ple de castells en l’aire, m’ha fet que m’emportara una quantitat ingent de carabasses que no podríeu imaginar-se. Això si, jo sempre he sigut molt, molt, alcoià, per suposat, també amb aquestes relacions. Jo mai li he demanat a una xica eixir, si no anar a pegar la ‘Volta als ponts’, mai li he dit d’anar a prendre un café, si no un timonet o un café… gelat o de feta, clar, i mai d’anar al cinema si no era una pel·lícula amb protagonisme alcoià com ‘La portentosa vida del pare Vicent’, ‘Hèctor’ o ‘Amanece que no es poco’. Mai d’anar a un concert si no era del Serpis, la Primitiva, la Nova o la Unión Musical, o a una obra de teatre si no era un sainet, a més amb Paco Aznar o del gran Armando Santacreu, a ser possible. Una vegada una xica em va dir que era al·lèrgica a les herbes de la Mariola i li vaig preguntar si podia prendre un timonet de la Font Roja.

Res, que no ha hagut manera. Ni tan sols en el model ‘Cuando Harry encontró a Sally’, on després de mil anys de trobar-se un retrobar-se dos amics, acaben junts. En el meu cas eixa amiga és ara monja a Chokwe, Moçambic, després de passar per la selva amazònica.

Per últim, no volia deixar de dir-vos altre dels meus molts punts dèbils, que han sigut las cambreres dels pubs. En els més de 30 anys que he estat fent ‘cròniques’ a la ‘Movida’ alcoiana, primer a Santa Rosa i després al Centre, allà que m’enamorava de les cambreres. Les pobres feien la seua faena, servir copes i somriure, i allí que anava jo a caurem la baba, mentre bevia més vodka que un rus de l’estepa siberiana, sempre en taronja, això sí. Aquestes pobres xiques es guanyaven el cel. Pensant-ho bé, si em contarem tots els Absoluts que m’he begut en la meua vida, ara hauria de ser el màxim accionista d’aquesta marca i, al menys, director general de Fanta.

Total, que amb tanta carabassa que he anat acumulant tots aquests anys, al final, com he vist que no podia amb elles, m’he unit i ara són el meu menjar favorit. Les carabasses, com a bon moniato.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario