El PP enceta l’any anunciant una exposició itinerant que recorrerà les províncies de la nostra geografia explicant els èxits de la seua gestió econòmica. Quins èxits es preguntarà vostè? Doncs, per exemple, els introduïts al mercat laboral que han permès crear mig milió de llocs de treball en poc més de tres anys i que han reduït, en temps record, la xifra d’aturats, deixant-la en quatre ridículs milions i mig a Novembre de 2014. Unes xifres que han convertit l’Estat Espanyol en subcampió de la Copa d’Europa de l’Atur, darrere de Grècia.
A més d’aquests quatre milions i mig (cinc milions i mig segons l’EPA) tan sols la meitat reben algun tipus de prestació. I per si açò fora poc, fa uns dies van tirar el burro per la finestra aprovant una pujada de 3,2 euros mensuals en el salari mínim interprofessional i de 2 euros en les pensions. Perquè treballadors i jubilats puguen viure la ‘vida loca’ amb el que els quede després de fer front a l’augment del 11% en les tarifes de la llum i de la pujada de l’IVA del 10 al 21% que s’aplicarà a partir d’ara als productes sanitaris.
Ara la qüestió és: Com pensen fer la promoció? Serà rotllo la pel•lícula ‘Les aventures de Priscilla, reina del desert’ amb Dolores Cospedal viatjant dalt d’un autobús disfressada de drag queen, aturant-se -de tant en tant- en bars de mala mort per recordar als parroquians que, gracies a ella, viuen en el millor dels mons possibles, mentre Montoro i Wert ballen, amb plomes, purpurina i pujats en uns tacons més alts que la pèrdua de poder adquisitiu soferta pels ciutadans durant el govern del PP, al ritme de ‘Material Girl’ o ‘Like a Virgin’?
O potser serà un cosa més rància tipus ‘Todo lo que necesitas es amor’? Aquell reality show presentat primer per Isabel Gemio després per Jesús Puente (i ara per Soraya Sáenz de Santamaria?) que arrossegava per tot arreu la polsosa ‘caravana de l’amor’ amb la vana intenció de reconciliar parelles sentimentals trencades com intenta fer el PP amb els votants decebuts. De vegades –recordem-ho- amb conseqüències tràgiques. Durant l’edició de 1998 un home va apunyalar la seua dona perquè es va negar a acudir al programa.
El que si queda clar –perquè així ho ha explicat Mariano Rajoy- és que la ‘exposición viene llena de gráficos’ per tal que els ciutadans curts d’enteniment puguen comprendre millor allò que resulta incomprensible amb l’ajuda d’esquemes i dibuixos de colors. Llàstima que les explicacions no inclouran qüestions de màxim interès com: ¿per què el suïcidi s’ha convertit en la primera causa de mort no natural a l’estat? Hi ha més morts per suïcidi que per accidents de trànsit, laborals i homicidis junts. O ¿per què un 27,5% de xiquets (segons UNICEF) viuen en risc de pobresa mentre que les grans fortunes s’han incrementat un 39%?
Dades que grinyolen tant com el propi discurs de Mariano Rajoy que, mentre per una part recalca la necessitat de convèncer els ciutadans del bon fer del Partit Popular per altra diu que ‘cuando un gobierno hace las cosas bien los ciudadanos se lo reconocen con su confianza’. Aleshores quina necessitat té d’organitzar aquesta caravana d’il•lusions? Que no recorda el proverbi que diu que: qui no comprèn una mirada tampoc comprendrà una llarga explicació? O aquell altre: obres són amors i no bones raons.
