Per bé que ningú no sap exactament què és la realitat, és tan real que tard o d’hora acaba per imposar la seua evidència. De manera que tots els intents per amagar-la o escamotejar-la a la llarga estan condemnats al fracàs. Va passar amb aquells filets de plastilina de Rajoy que es van convertir prompte en el major desastre ecològic de les últimes dècades. O amb l’accident de metro de València, els morts i ferits del qual van carregar sobre l’esquena del maquinista, que a més ja era cadàver i no podia dir ni mu, per estalviar-se el deure de donar la cara i assumir responsabilitats.

Per no dir res sobre l’aforament exprés de l’exrei, fet amb la nocturnitat de la majoria del PP i la traïdoria dels cleptòmans del poder, per molt que per la realitat del fum que et fa tossir és fàcil localitzar la realitat del foc que et crema. En aquest cas tenim un bonic exemple de com funciona la igualtat dels ciutadans (o fóra millor dir-ne súbdits?) davant la justícia en un estat de dret o de com blindar una realitat tan evident i vergonyosa que faran mans i mànigues perquè no isca a la llum i continuar el festí entre visques i aforaments. Els exemples sobre aquesta opacitat sinistra són tan abundants i coneguts que farem bé de no cansar el lector. Però el recent i espectacular cas de Castor sí mereix ara algun subratllat per tot el que està traient a la llum, no en forma de gas sinó de pura podridura. ¿Per què els inventors d’aquest trasto inútil i contaminant col·locat a vint quilòmetres de Vinaròs van elegir el nom del popular rosegador per a una cosa tan lletja i un negoci brut tan perillós per als indígenes? A més dels perjudicats directes (tots els contribuents) per la maniobra de don Florentino Pérez, amo també de l’empresa Real Madrid, i altres energúmens, el govern del Canadà, on el popular mamífer és mascota nacional, hauria de personar-se en una querella contra aquest frau. ¿Què els devem haver fet, o què no els hem fet, a aquests senyorets de Madrid còmodament instal·lats en despatxos blindats perquè ens òmpliguen la terra de terratrèmols, neguen primerament i reiterada la relació entre la causa i els efectes dels sismes i acaben finalment baixant del burro del Castor, no sense abans haver-se assegurat la substanciosa suma de 1.600 milions d’euros que l’Estat haurà de tornar-los en concepte d’indemnització perquè la realitat és molt tossuda, fins i tot amb gent de molta pasta? Faves comptades: don Florentino s’embutxaca la inversió i no perd ni un duro en un negoci que ja era ruïnós abans de nàixer i que figurarà en els manuals d’economia com el paradigma d’un mercat lliure i sense riscos sota el paraigua del Boletín Oficial del Estado (espanyol, amb perdó). Endevine l’amable lector, com en el cas de l’aeroport de l’abuelito, qui desmuntarà el muntatge i qui pagarà el beure sense haver-se fet ni un colp. Premi!