L’altre dia caminava pel centre —un d’eixos passejos que fas sense necessitat, només per estirar les cames i la ment— i em vaig quedar mirant un edifici antic: façana restaurada, plaques explicatives, data de construcció, estil arquitectònic… tot molt bonic, molt net i molt museu. I vaig pensar: si al final tenim tanta cosa explicada en cartells, tanta història, per ací i per allà, potser estaria bé posar-li també una vitrina, com fan als museus, a tota la ciutat. Una caixa de cristall gegant, així ja no es toca res i ens assegurem que tot queda ben congelat en la seua glòria.

Va ser només un pensament absurd, eh. Ni tan sols propi d’algú que pretenga fer filosofia urbana. Però em va vindre al cap i allà es va quedar, fent-me companyia mentre continuava caminant.

La ciutat en qüestió —la meua, la nostra, la que no cal anomenar perquè ja ens entenem— té el costum de fer tres grans festes a l’any. Tres ocasions en què traiem del bagul tota la història que tenim, la desempolvorem, ens la posem com qui es posa un abric d’hivern i la mostrem al món, que ens mire. Tot és lluminós, perfecte, exacte, com si estiguérem interpretant la nostra pròpia versió de nosaltres mateixos. I després, quan s’acaba, tornem a la normalitat com si res. Com els actors quan es desmaquillen i tornen a ser persones que fan cua al supermercat.

I caminant pel carrer, en eixe moment de lucidesa que només donen les vesprades sense pressa, em va vindre al cap una frase que vaig sentir fa anys. O mesos. O ahir. No ho sé. La memòria, de vegades, funciona així: recordes la frase, però no qui la va dir ni quan la va dir. Deia que ens estàvem convertint en una ciutat consumidora, museística, d’eixes que ofereixen al món només un passat ben empaquetat i ni rastre de producció, creativitat o futur. “Només oferim història”, va dir aquella persona sense nom. I em va fer gràcia, perquè és exactament el tipus de frase que diria algú que després no tornaràs a recordar mai.

No sé si tenia raó, però el comentari se m’ha quedat enganxat com un xiclet a la sola de la sabata. Continue passejant i pense que sí, que potser celebrem més el que vam ser que el que podríem ser. Que ens agrada molt això de ser decorat, d’eixir bonics a la foto, de mostrar-li al visitant un catàleg perfecte del què hem sigut. I la resta… bé, la resta ja ho anirem veient.

Total, que acabe el passeig, torne a casa i, sense saber ben bé per què, busque en internet això de ciutats museístiques i ciutats consumidores. Per pura curiositat. I mentre llig no puc evitar pensar que si al final resulta que som una ciutat museu, almenys que siga una ciutat museu que camina, que es mou, que alguna cosa li passa per dins. Perquè si no, al remat, sí que haurem de posar-nos la vitrina. I la clau la tindrà algú que tampoc recordaré.