Antonio Cañizares, cardenal i arquebisbe de Valencia, és per damunt de tot un animal mediàtic. No només perquè quan actua li agrada disfressar-se com una estrella del rock. Recorden l’any 2007 quan sent arquebisbe de Toledo va ordenar dos capellans vestit amb una capa de color vermell lluent de més de cinc metres de llargària que el feia semblar la protagonista de l’anunci d’Evax ‘Hola, soy tu menstruación’ o la bandera de la desapareguda URSS.

Ni perquè organitze happenings com la vigília del 25 de setembre per la unitat d’Espanya. On va declarar que: ‘Dios quiere la unidad de España, aunque otros se empeñen en lo contrario’. La qual cosa ens porta a dues conclusions: a) sa eminència Antonio Cañizares coneix els camins del Senyor malgrat que són inescrutables i b) per al cardenal Déu és una espècie de funcionari de grau superior bon coneixedor de la política del govern en matèria de cooperació entre les Comunitats Autònomes i l’Administració General de l’Estat.

És estrella mediàtica, sobretot, perquè habita un món interior oníric dominat per la fantasia. Perquè és narcisista, egòlatra i exhibicionista. Perquè incita a la confrontació i la controvèrsia. Perquè no entén de convencions ni d’oportunitat i perquè el que necessita per damunt de tot és ser el focus permanentment d’atenció no només dels seus fans sinó també d’aquells que l’odien.

Bona mostra d’açò va estar el bolo que la setmana passada va fer al Fòrum Europa – Tribuna Mediterrània encetat amb un tema clàssic del seu repertori, ‘No habrá sacerdotisas, el sacerdocio representa la presencia de Cristo y él era hombre’. Tema que, amb tota probabilitat, va composar durant la seua estada a Alcoi com a vicerector de l’església de Santa Maria, on va tindre la oportunitat de compartir durant nou mesos amb l’Associació de Sant Jordi el punt de vista sobre el paper de les dones en les respectives institucions.

Tampoc van faltar els agraïments al patrocinadors. ‘Aqui hay una recuperación económica que es necesario reconocer’ ‘No creo que haya aumentado la probreza en esas proporciones tan enormes’. Declaracions de panxacontent que contradiuen l’informe de la ‘Red Europea de Lucha contra la Pobreza y la Exclusión Social’ que afirma que a Espanya ha assolit xifres record. 13,7 milions de persones en risc d’exclusió (un 29% de la població).

L’actuació va continuar amb critiques a ‘la oleada de movimientos populistas’ que ‘se descalifican porque no tienen la base y sustento de una verdad objetiva’. Declaracions que resulten xocants venint d’un individu que creu en la naturalesa divina d’un colom i en la seua capacitat de prenyar verges.

I va assolir el punt àlgid quan, deixant de costat qualsevol indici de misericòrdia, caritat i amor al proïsme que -com el valor als soldats- es suposa en una eminència de l’Església Catòlica, es va preguntar (en veu alta) si en ‘la invasión de inmigrantes y refugiados que registra Europa es todo trigo limpio’.

Per acomiadar l’actuació va fer una versió del tema anterior alertant als governs europeus davant del que ell considerava ‘el caballo de Troya de las sociedades europeas’. Comentari que –davant l’absència de matisos – el públic no va poder esbrinar si es referia al cavall de fusta que van usar els grecs per introduir-se a la ciutat fortificada de Troia. O al projecte ultra secret (i raret) anomenat ‘Operació cavall de Troia’ de J.J. Benítez que consistia en la creació d’una màquina del temps per viatjar a l’època de la Passió i mort de Jesús de Nazaret. Els que sí ens va quedar clara era una cosa: que potser el rock sempre serà jove i els vells rockers, com ses eminències, mai no moriran però arribat un determinat moment desbarren. Llavors, el millor que podrien fer per ells i per nosaltres seria jubilar-se i retirar-se a un lloc allunyat a descansar.