slogan tipografia la moderna
Punto de vista
Converses de bus
He tornat a pujar a l’autobús urbà i ha sigut un gran descobriment
Paco J. Agulló - 21/06/2022
Converses de bus

Porte un parell de mesos pujant a l’autobús urbà. Molts direu: m’alegre. I a mi què? Com si t’operen. “Pos” no cregeu, que té “lo seu”. El destí just en forma de bisturí m’ha portat a retrobar-me amb un mitjà de transport que em va marcar durant els meus anys d’estudiant.

Tant em va marcar que portava, al menys, 25 anys sense agafar-lo. Els temps interminables d’espera, tan dins, durant els viatges, com de plantó o assegut a qualsevol lloc, esperant i esperant la seua arribada, van acabar “desquiciant-me”. Els viatges Zona Nord-Pare Vitòria, Pare Vitòria-Zona Nord els recorde com autèntiques odissees.

Ara mire enrere i pense que no és fàcil estar prop de complir 50 anys, sense tindre mai una moto o un cotxe, ni tan sols una bici, i, així i tot, haver creuat tres vegades l’Atlàntic, i haver portat un dia a dia d’allò més mogut durant tots eixos 25 anys, com a voluntariós i vocacional informador local. Sols les meues cames, una “desficaciada” i l’altra més “desficaciada”, i a més operada, han sigut els meus únics motors o formes de desplaçament i no m´ha anat mal. Es cert que, de volta en quan, en moments d’urgència, he trencat el cristall i he pujat a un taxi… però després he hagut de demanar un préstec al banc.

Un quart de segle després, un enemic intern en forma de “alien” –afortunadament dels no massa cabrons- m’ha portat a retrobar-me, com vos dia, amb l’autobús urbà!. I ha sigut redescobrir un món, un univers paral·lel, un “metavers” d’eixos que està ara de moda a les pelis, que ja no recordava.

Si que és cert que per anar a Alacant he seguit agafant el bus. D’ahi no m’he pogut lliurar. No és fàcil anar a ‘territori comanxe’ a peu, des de les muntanyes, per a ells sempre nevades, com les de Heidi. Set anys seguits vaig estar baixant des d’aquela estació “lúgubre” de La Alcoyana, en plena Alameda, en aquells temps sense Camilo, que suposava entrar en l’infern, i que porta la tira tancada. Cinc d’ells van ser de carrera i dos anys més de cursos de doctorat, que al final van quedar en el “limbo”, la “xorrà” del CAP aquell, que no me’l lleve del ídem –sols es van salvar els dos o tres dies com a “profe” fictici de la classe del MESTRE, amb majúscules, Paco Blay, la meua única experiència a la “postre” com a docent- i els cursos de valencià. Curiós estudiar el Superior de valencià a ‘territori comanxe’.

Però en aquest cas, en el de l’autobús a la «capi» provinciana, l’autobús cap a la frontera murciana, cap a terres quasi africanes, o al menys així em van parèixer la primera vegada que vaig apareix per aquell vell aeròdrom postapocalíptic de Sant Vicent del Raspeig en 1990 –ara un verger, cert és- els horaris estan clars i l’etern recorregut, Ibi, Onil, Castalla… –podria ser pitjor i passar per Biar, Camp de Mirra, Almansa…- es suporta millor amb una bona becadeta durant les dos hores que dura el viatge. Curiosament sempre vinc a despertar-me en la primera parada a la Universitat, just davant del Col·legi Major, ja fa anys tancat tristament a cal i canto, on tants records tinc esculpits a les seues parets durant aquells cinc anys inoblidables, on vaig acabar ‘institucionalitzat’.

Deixem-nos de divagacions i tornem al principi, al que anava. He tornat a pujar a l’autobús urbà i ha sigut un gran descobriment. Amb l’aplicació del mòbil que et diu el temps que tarda en arribar a la parada, tot solucionat. Mà de sant per a combatre la meua obsessió de les llargues esperes de joventut. A partir d’ahi, tot i que els recorreguts no són tan llargs com quan durant aquells 4 anys vaig pujar al Pare, donen per a molt.

Allí estic agafat a un dels palos propers a la porta, el vertical, no l’horitzontal perquè està molt amunt i no arribe, està quasi altura Pau Gasol. A un, no a dos, perquè o t’agafes bé o ixes volant pel “passillo” o per una finestra. Riu-te tu de la força “g” eixa d’un Fórmula 1, del rebot o de les corbes de la “xicane” del Circuit de Montmeló. La corba d’Entença a Góngora molt pitjor, on vas a parar!. Alguns conductors, al més pur estil “Fast and furious”, diria que alcen les dos rodes de l’esquerra i el bus pareix inclinar-se cap a la dreta i estar prop a bolcar.

Bé com vos comentava. Una vegada ben agafat de totes les barres possibles –impossible veure el mòbil sense menjar-te sense voler a la persona que tens davant- es a dir, assegurada la posició… sense cap intenció, de veritat, potser siga deformació professional, pose l’antena en marxa, i a les meues oïdes arriben les converses de la gent que durant un cinc o màxim deu minuts em rodeja. Es poden escoltar molts idiomes, no sols el castellà i el valencià –fins i tot he trobat algun jove que parla en valencià, de veritat. Però abans de parlar algunes d’aquestes converses -la vista que la que treballa- el primer que em sorprèn és llegir el cartell de: ‘Prohibido hablar con el conductor’. Pobre xic. O pobra xica, que també hi ha xiques conductores, fet que fa anys hagueren sigut notícia i ara, per fortuna, no ho són.

El segon cartell: “Prohibido sentarse”, dos de dos, segon cartell de “prohibido” en sols tres passes que portes en la primera part de l’autobús. Un conductor que damunt em pega el puro per no alçar la mà quan s’aproximava. “Necesito saber si lo vas a coger o no”. El fet de posar-me la mascareta just un moment abans d’arribar ell, no li suposa una pista suficient es veu. Si, he dit mascareta. I és que l’autobús urbà és l’últim lloc on encara recordem que vam tindre una pandèmia durant dos anys que va posar en jaque a tot el món, que ens va paralitzar per complet i que va desaparèixer, es veu, de la mateixa manera que va aparèixer, es a dir, sense saber cóm.

Una vegada superades prohibicions i puros com comentava pose l’antena en marxa. Ací escric alguns exemples que era el que volia fer des d’un principi però, com sempre, he fet un “xicotet” preàmbul.

Converses del bus:
“Demà no tinc classe, m’alçaré prompte i em passaré el matí estudiant”. Dos xavals s’ho diuen amb molta serietat i jo sé que no ho faran. Jo ho vaig dir en el seu temps i no ho vaig fer. És una frase atemporal per la que no passen els anys.

“Alcarràs no es que siga Parque Jurásico, precisament”. Un Carlos Boyero que tinc sentat al darrere meu.

“És que he perdut el DNI, em sembla que el tenia en el mòbil quan me’l van robar”. Pot haver alguna cosa pitjor?.

“Ara ja està molt millor. Sols li queden uns atacs en els que comença a cridar però no passa d’ahi”. Molt millor si. Molt tranquil·litzador.

“Alcoi està fet un “asco” i no parem de pagar impostos”. Frase recurrent que em fa viatjar a un Suya es la radio.

“La única forma de viure molts anys és no fumar ni beure com he fet jo” i l’altre: “això no és viure”.

“Em pot ajudar a baixar el carret del xiquet i el carret de la compra?”. Això és diu “rizar el rizo”. Una superwoman. Riu-te de Diana Prince.

“Senyora, la mascareta!”, el conductor simpàtic del “puro”, “ay!! Ja no me’n recordava, com ja no la gaste, la tinc al bolso”. Nerviosa perduda la pobra acaba trobant-la quasi quan esta prop de baixar.

“He escoltat en Radio Alcoy que van a invertir 150 milions d’euros en el tren, per un moment vaig pensar que estàvem en 28 de desembre”. El que no sabia l’home és que en Radio Alcoy, la ràdio, no es fan innocentades des de fa anys.

“Després de fer dos esquadres del mig, cavaller de l’alferes, darrer tro, tresorer, guanyar dos trofeus filaes de futbito i una volta el concurs de l’olleta, ara em fan fester d’honor, ja puc morir-me”. Estava tardant el reconeixement, vaig pensar.

“Vaig en autobús fins la plaça, allí quede en les amigues i peguem la Volta als Ponts”. Economitzar esforços.

“Quan fa fred perquè fa fred i quan fa calor perquè fa calor, la qüestió es queixar-se”. El Sócrates alcoià.

Ací vos deixe una dotzena de comentaris, però podrien ser moltíssims més. Cada viatge és una font inesgotable. Igual faré una nova entrega en un temps.

PS: Durant les prop de 200 columnes que vaig escriure de la “Movida” de Santa Rosa al periòdic Ciudad unes de les que més èxit van tindre van ser les “Històries del movi-bus”, tant que van ser una trilogia, I, II i III. Contava les meues aventures tornant a casa en el bus després d’una intensa nit de marxa. Com els morts vivents de “Walking dead”, però en autobús. En algun viatge em vaig quedar dormint i el vaig fer dos voltes. Nostàlgia de movi-bus.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario